Uzbek

Van ser probablement parlants turcs els que es van establir a les conques dels rius Amudarià, Sirdarià i Zarafxan des de com a mínim els anys 600-700 AD, expulsant o assimilant gradualment els parlants de llengües iranianes orientals de Sogdiana, Bactriana i Coràsmia. La primera dinastia turca a la regió van ser els karakhànides en els segles del IX al XII,^[2] que eren una confederació dels karlucs, els xigils i els yagma, entre d'altres tribus.^[3]

L'uzbek és considerat el descendent directe o una forma posterior del txagatai, l'idioma del desenvolupament literari de l'Àsia Central Turquesa en els regnes de Txagatai Khan, Tamerlà, i la dinastia timúrida^[4] (inclosos els primers governants de l'Índia). La llengua va ser defensada per Ali-Shir Nava'i en els segles XV i XVI. Nava'i fou el més gran representant de la literatura en llengua txagatai.^[5][6] Va contribuir de manera significativa al desenvolupament de la llengua txagatai i en el seu descendent directe (l'uzbek) i és àmpliament considerat el fundador de la literatura uzbeka.^{[7][8][9][10][11][12][13]} Finalment establert a Karlucs i consirada una variant de les llengües turqueses, el txagatai contenia un gran nombre de manlleus del persa i de l'àrab. Ja al segle xix s'usava rarament en la composició literària, però no va ser fins al segle xx que va desaparèixer definitivament.

El terme uzbek aplicat a una llengua ha significat diferents coses al llarg del temps. Abans de 1921, l'uzbek i el sart es consideraven dialectes diferents:

• L'«uzbek» era una varietat de la llengua dels kiptxak vocalment harmònica, parlada pels descendents de la gent procedent de Transoxiana amb Muhàmmad Xaibani al segle xvi, que vivien principalment al voltant de Samarcanda i Bukharà, tot i que la llengua turquesa que es parlava a Taixkent també era vocalment harmònica.

• El «sart» era un dialecte de la llengua turquesa sud-oriental parlada per la població turquesa més vella establerta a la regió de la Vall de Ferganà i de la regió de Kaixkadar, així com en algunes parts del que actualment és la regió de Samarcanda; contenia una quantitat més gran de persa i àrab, i no usava l'harmonia vocàlica.

A Khivà, els sarts parlaven una forma de turquès oguz altament pèrsica. Després de 1921, el règim soviètic va abolir el terme sart per derogatori, i va decretar que, per tant, la totalitat de la població turquesa establerta a Turkestan serien coneguts com els uzbeks, malgrat que alguns no tinguessin ascendència uzbeka.

Tanmateix, la llengua escrita que es va triar l'any 1924 com a estàndard per la nova república, tot i les protestes de bolxevics uzbeks com Fayzullah Khodjaev, no va ser l'«uzbek» prerevolucionari sinó la llengua «sart» de la regió de Samarcanda. Edward A. Allworth va argumentar que aquest fet «distorsionava negativament la història de la regió» i es va fer per donar identitat uzbeka a autors del segle xv com Ali-Shir Nava'i.^[14] Tots tres dialectes segueixen existint juntament amb l'uzbek oral modern.