Lorenès

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Lorenès

lorrain, gaumais
Tipus	dialecte i llengua viva
Ús
Parlants	no hi ha dades
Autòcton de	Alsàcia, Lorena, Gaume
Estat	França, Bèlgica
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües gal·lo-rètiques llengües d'oïl
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Nivell de vulnerabilitat	4 en perill sever
Codis
ISO 639-3	cap valor
Glottolog	lorr1242
Linguasphere	51-AAA-hh
Linguist List	fra-lor
UNESCO	1519
IETF	cap valor

El lorenès (lorrain a França o gaumais a Bèlgica) és una llengua romànica classificada al grup de les llengües d'oïl. Es parla a la regió de la Lorena (França) i a altres zones limítrofes. El seu nombre de parlants és desconegut, però tot indica que està en greu perill d'extinció, bàsicament a causa del fenomen de la dissolució lingüística.^{[cal citació]} A França, no es beneficia de cap legislació a nivell general.

Es parla a la Lorena (França), que fa frontera amb l'Alsàcia per l'oest. La frontera lingüística entre el lorenès i l'alsacià segueix la delimitació entre les dues regions fins a l'alçada de Lutzelhouse, on el lorenès s'interna en territori alsacià, de manera que també es parla a diverses zones de les altes valls dels Vosges i a Courtavon, a l'extrem sud del país. També són de parla lorenesa l'alta vall del Bruche des de Lutzelhouse, l'alta vall del Giessen i la zona de Liepvre (varietat vosgesa). A la localitat de Sainte-Marie-aux-Mines, entre d'altres (varietat welche) hi ha una situació de bilingüisme amb l'alsacià. El nombre de parlants del lorenès a l'Alsàcia és d'uns pocs milers.^[1] El lorenès també es parla a determinades zones de Bèlgica, especialment a la regió del Gaume.

L'observatori lingüístic Linguasphere distingeix set variants del lorenès :

• argonès (parlat a Argonne, Woëvre i les Ardenes franceses, Mosa, Meurthe i Mosel·la)
• longovicià (Longwy, Longuyon, Meurthe i Mosel·la nord)
• gaumès (arrondissement de Virton, província de Luxemburg, Bèlgica)
• messí (Metz, país Messí i tota el Mosel·la francòfona)
• nanceiès (Nancy, sud de Meurthe i Mosel·la)
• epinalià (Épinal, Vosges centrals)
• deodatià (Saint-Dié-des-Vosges, Alts Vosges)

Des de 1870, els membres de l'Acadèmia Stanislas de Nancy han trobat 132 variants de lorenès entre Thionville al nord i Rupt-sur-Moselle al sud.

Sense cap normativa generalment acceptada.

No és present a cap escola pública ni privada. La Universitat de Nancy tenia programat un curs de lorenès l'any 2003.^[1]

El lorenès no té cap mena d'estatus oficial ni a l'Alsàcia ni a la Lorena, però Bèlgica l'ha reconeguda recentment com a "llengua regional de Valònia" amb el nom de gaumais.^{[cal citació]}

La síl·laba tònica sempre és la darrera.

Té un sistema vocàlic amb duplicitat entre vocals orals i nasals. La nasalització, però, no és tan marcada com en francès i la trobarem poc sovint.

El fenomen de l'allargament vocàlic consisteix a fer durar un timbre vocàlic uns mil·lisegons més que la resta. Així, en lorenès tindrem vocals llargues i vocals breus. Són llargues, d'una banda, les vocals en posició tònica, i de l'altra, les nasals en qualsevol posició. Les vocals llargues s'oposen a les breus i distingeixen paraules.

Hi ha molt poques paraules que acabin en vocal, i encara que s'escrigui, moltes vegades no es pronuncia.

Pel que fa a les consonants, ens podem fixar en el fet que moltes paraules comencen per la u amb valor consonàntic [w]. En català és poc comú, però existeix en paraules com quatre, cauen i meua. En posició inicial potser només podríem trobar-la en manlleus. Doncs en lorenès hi ha moltes paraules que comencen per aquesta consonant, com ara uarder (mirar) i uepe (vespa). Els lingüistes assenyalen que és un dels molts casos on s'evidencia la influència de les llengües germàniques en el lorenès. I és que viu en contacte amb llengües com l'alsacià, el luxemburguès, l'alemany i el neerlandès.

És típic del lorenès el so aspirat [h], que apareix molt sovint entre vocals en paraules com poihon [pwahɔ̃] (peix).

Les r es pronuncien fent vibrar l'úvula, com en francès i les inicials portugueses. Es representa amb el signe [ʀ].

La ch i la g són africades i no fricatives, és a dir, que tenen una oclusiva al davant. Es pronuncien com en català cotxe i formatge i no com a caixa i jardí.

Les llengües del seu voltant desenvolupen una d epentètica quan una consonant està en contacte amb la r. Com ara el divendres, que té aquesta d afegida amb posterioritat entre aquesta combinació de consonants. Tant el francès com el català la desenvolupen sovint. El lorenès, en canvi, conserva aquestes paraules sense aquesta consonant, com en algunes variants del català on es diu divenres, tenre i vinrà. Divendres en lorenès és venredi.

Les úniques consonants finals que poden ser sonores són les nasals, que no tenen parella de sorda. La resta s'ensordeixen en posició final. Per exemple, la paraula llebre en lorenès és lièfe ['ljɛf]. Si bé als derivats aquesta [f] és sonora, és a dir, una [v], a lièfe és sorda. En totes les paraules, la consonant sonora deixa de pronunciar-se sonora quan agafa la posició final.

És una característica essencial en les llengües romàniques l'ús d'un article que, en contacte amb una preposició, crea formes pròpies.

Contraccions

La negació es forma amb l'adverbi ne seguit del verb a negar i es tanca amb l'adverbi mie.

Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.

• Brondex & Mory, Chan Heurlin ou les fiançailles de Fanchon, éditions Serpenoise, Metz. Poème en patois messin en sept chants, illustré par Clément Kieffer.
• Bernard Cerquiglini et al. Les langues de France, 2003
• Jean Lahner, Les contes de Fraimbois, 1991. Recueil de contes humoristiques en lorrain.
• Georges L'Hôte, Les fitabôles du pâpiche Contes de Lorraine-Moselle, Imprimerie Morin, Sarrebourg 1946.
• D. Mory, Lo baitomme don piat fei de Chan Heurlin, Nouv. éd. par J. Th. Baron, Annuaire de la Société d'Histoire et d'Archéologie lorraine, Metz, XX, 1908, p. 121-151
• Patois de La Bresse, in Bulletin de la Société philomatique vosgienne, par J. Hingre (1903-1924).
• Régis Watrinet, Patois romans de la Lorraine. Recueil d'expressions, proverbes, dictons, coutumes et traditions avec illustrations, imprimerie Léon Louis, Boulay, setembre 2008.
• Léon Zéliqzon, Dictionnaire des patois romans de la Moselle, éditions Serpenoise, Metz.

• El lorenès a Viquiversitat (francès)
• Lexilogos : llistes d'enllaços, diccionaris, texts
• Diferents variants loreneses
• Varietats romàniques de Mosel·la