resto

resto

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de restar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb restar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb restar.

• Síl·labes: res·to (2)
• Anagrames: estor, retos, roste, rotes, rotés, tesor, treso

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /ˈres.to/, meridional /ˈreh.to/

Americà: alt /ˈres.t(o)/, baix /ˈreh.to/

• Rimes: -esto

resto m. ‎(plural restos)

1. resta
2. (esports de pilota) restada
3. (pilota valenciana) saguer

resto

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb restar

• Síl·labes: res·to (2)

• Pronúncia^ⓘ: /ˈrɛ.sto/

resto m. ‎(plural resti)

1. resta

• Síl·labes: rè·sto (2)

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈreːs.toː/
• Etimologia: Del prefix re- i stō.

rēstō ‎(1a present^?), restās ‎(2a present), rēstāre ‎(infinitiu), rēstitī ‎(perfet), rēstātum ‎(supí)

1. aturar
2. romandre, restar