[go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Tilda Thamar

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaTilda Thamar

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Matilde Sofía Margarita Abrecht Nichoerster Modifica el valor a Wikidata
7 desembre 1921 Modifica el valor a Wikidata
Urdinarrain (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Mort12 abril 1989 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Clermont-en-Argonne (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortmort accidental, accident de trànsit Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de la Chacarita Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu de cinema, pintora, directora de cinema Modifica el valor a Wikidata
Activitat1936 Modifica el valor a Wikidata -
Família
CònjugeAlejo Vidal-Quadras Veiga (1956–1970) Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0856981 Allocine: 38607 Allmovie: p129202 TMDB.org: 101935 Modifica el valor a Wikidata

Tilda Thamar (Urdinarrain, Entre Ríos, Argentina, 7 de desembre de 1921; Clermont-en-Argonne, Lorena, França, 12 d'abril de 1989)[1] va ser una actriu argentina. el veritable nom de la qual era Matilde Sofía Margarita Abrecht Nichoerster, establerta a França on se la va conèixer com «La bomba rossa argentina».[2]

Biografia

[modifica]

Els seus pares van ser Martha Nichoerster i Carlos Abrecht, un alemany procedent de la regió de la Selva Negra (Alemanya), que es va establir a Urdinarrain com a tenedor de llibres i mestre d'alemany. El 1925 Abrecht va obrir una llibreria, casa de venda de discos i revistes, estudi de fotografia, i joieria, que va tancar el 1950.

Thamar va prendre el seu cognom artístic traslladant les síl·labes del nom de pila de la seva mare Martha (tha-Mar).

El 1937 va aparèixer al costat d'Eva Perón en la pel·lícula "¡Segundos afuera!", d'Israel Chas de Cruz i Alberto Etchebehere, ue protagonitzaven l'ex–boxador Pedrito Quartucci i un elenc que, al costat de Tilda i Eva, integraven: Eva García (després Delia Garcés) i María Luisa Zembrini (després Malisa Zini). Va prosseguir una extensa filmografia de títols en els que apareixia com una vampiressa múrria, «que es ficava en la vida dels homes per a donar-los un moment d'alegria i cridar l'atenció de les esposes desprevingudes».[3]

L'empresa cinematogràfica Lumiton la va contractar —amb un molt bon caixet— per a filmar set pel·lícules amb la seva imatge de «vampiressa oficial». Però, com la mateixa Thamar declarés, després de fer Novio, marido y amante el 1948, el 1948, va haver d'exiliar-se en París (França) perquè els seus afins li van fer saber que Eva Perón va disposar que no filmés més. El 1949, Thamar havia posat nua per a l'artista germanoargentina Annemarie Heinrich, qui li va prendre fotografies. Heinrich va ser acusada d'exhibir obres obscenes.

En França Thamar va ser batejada com «la bomba rossa argentina». Es va casar en primeres noces amb el comte Toptani. A Espanya i França va treballar alternant l'actuació amb la direcció de curtmetratges i llargmetratges en 16mm pels quals va merèixer algunes distincions.[4]

Va tornar a l'Argentina el 1955 (després de la caiguda del president Perón) per a filmar La mujer desnuda, d'Ernesto Arancibia, amb Alberto de Mendoza i Ramón Garay. Aquest film es va estrenar a l'octubre del mateix any.

El 1956 es va casar en segones noces amb el pintor Aleix Vidal-Quadras i Veiga (1919-1994), amb qui va viure fins al divorci el 1970.

Alumna de l'Escola Nacional de Belles Arts, Thamar també tenia passió pel dibuix i la pintura, en la qual va bolcar els acolorits objectes de la seva província natal (Entre Ríos) i de la província de Misionrs que va freqüentar en la seva infantesa acompanyant al seu pare Carlos Abrecht. Thamar va exposar la seva obra en nombroses oportunitats i va ser convidada al programa Almorzando con Mirtha Legrand, a qui coneixia des dels seus inicis en el món de l'espectacle. Els seus quadres recreaven acolorits paisatges selvàtics en els quals apareixien esvelts felins de mirada penetrant. L'impacte que aconseguia amb els seus olis i els seus acrílics era tan fort com el que abans aconseguia despertar amb cadascuna de les seves aparicions en pantalla.[5]

El 1979, en una galeria de Retiro (a Buenos Aires) va presentar reeixidament 33 teles que, segons el crític d'art Walter Thiers (d'agència Télam) ressaltaven «el constant contacte amb l'agresta naturalesa del litoral durant la seva infància i adolescència, les que van conformar experiències visuals que l'actriu, pianista i pintora Thamar va plasmar [...], on somnis onírics es conjuguen amb animals poètics dins d'un clima surrealista».

« El 1960 era una dona fatal, transparent enfront dels seus rivals. Hi havia una raó molt simple: era professora de dibuix. Un professor de dibuix, encara a l'Escola de Belles arts de Buenos Aires, no veu en principi, la vida com Picasso. L'actual exposició de Thamar ens dona la prova. En tota la seva obra hi ha animals tan transparents, fruites tan transparents, flors tan transparents, que semblen respirar. El seu exotisme com Déu mana i les seves fresques teles adornarien, estic segur, una sala, encara la més moderna. Sobre l'ala dels seus pinzells, ella passeja la seva alegria en colors francs i no obstant això misteriosos. Resplendents com un somriure. »
— Marcel Achard (crític d'art, de l'Acadèmia Francesa)

Moltes dècades després, al maig de 1991, el Govern de Buenos Aires va decretar el tancament d'una galeria d'art i la custòdia policial de la seva vidriera, que exhibia un nu fotogràfic de Thamar per Annemarie Heinrich (de 30 × 40 cm) en el marc de l'exposició El espectáculo en la Argentina (1930-1970), al costat de fotografies d'Enrique Santos Discépolo, Eva Perón, Alfredo Alcón, Blanca Podestá, entre altres.

Tilda Thamar va morir tràgicament el 12 d'abril de 1989 a causa d'un accident de trànsit al nord de França.

Filmografia

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Tilda Thamar». cinenacional.com.
  2. ↑ «BFI - Film & TV Database». Arxivat de l'original el 2013-10-21. [Consulta: 14 agost 2019].
  3. ↑ Suplemento «Cuadernos de Gualeguaychú», en el diario El Argentino, domingo 17 de julio de 1994
  4. ↑ Lejeune, 1987, p. 202-204.
  5. ↑ G., 1974, Le Monde.

Bibliografia

[modifica]
  • C. G. «Tilda Thamar peintre naïf». Le Monde, 17-04-1974..
  • Paul Lejeune. Le cinéma des femmes: 105 femmes cinéastes d'expression française (France, Belgique, Suisse) 1895-1987. Éditions Atlas, 1987, p. 223. 

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tilda_Thamar&oldid=32913119»