Sultan Husayn Mirza

Sultan Husayn Mirza fou un príncep timúrida per via femenina. Era fill d'Akia Beghi (també anomenada Taghi Khan), i per tant net de Tamerlà. La seva mare es va casar amb Muhammad ibn Musa Taychi'ut, fill de l'amir i príncep Musa Taychi'ut i van tenir només un fill, que fou Sultan Husayn. La seva mare va morir a finals de 1381 després d'un temps malalta. El seu pare era viu encara el 1387.^[1]

El 1396 Tamerlà va enviar al princep Sultan Husayn i a l'amir Kodadad Husayni d'anar a Nihawand a sufocar la revolta de Bahlul que havien d'executar. Així ho van fer. Llavors Tamerlà va sortir de Sultaniya i se’n va anar a Hamadan mentre Sultan Husayn i Husayni derrotaven als rebels de Nihawand i arrestaven a Bahlul que fou cremat viu. Després d'aixó Tamerlà els va enviar a Shushtar per combatre els lladres de camins que infestaven el Luristan i una vegada aconseguit això anar a la costa del golf Pèrsic i sotmetre totes les poblacions fins a Hurmuz i al final de la missió anar a la cort a informar.^[2]

A la batalla de Delhi va manar l'ala esquerra juntament amb Khalil Sultan.^[3] A la batalla d'Alep, Sultan Husayn, es van fer càrrec de l'avantguarda de l'ala esquerra.^[4]

Quan Tamerlà assetjava Damasc a finals del 1400, per estranyes raons va fer defecció i es va passar als sirians, entrant a Damasc on va rebre una gran acollida. Va lluitar contra els timúrides; l'exèrcit timúrida va derrotar el sirians i els va empènyer darrera les muralles de ciutat (14 de gener de 1401). En aquesta acció fou capturat Sultan Husayn, que fou empresonat (si bé uns dies després alliberat i castigat, sent només bastinat (rebre cops de bastó a les plantes dels peus) segons el que marca la Yasa o llei mongola) ^[5] i li va prohibir tornar a la seva presència; és possible que aquest lleu càstig fos mercès a la intercessió del pietós Xah-Rukh. A la sortida de Síria al príncep Sultan Husayn i alguns amirs foren enviats a Antioquia amb cinc mil homes. Quan van arribar a l'Eufrates es van reunir amb els contingents que havien sortir de campanya: s'havien capturat tantes cabres que el seu preu va baixar a nomes un dinar i com que el príncep Sultan Husayn havia tingut un comportament destacat en els combats, el seu avi va decidir donar-li el perdó complert i li va permetre baixar-li els peus.^[6] Després de passar per Mardin, Tamerlà va enviar als prínceps Sultan Husayn, Pir Muhammad ibn Umar Shaikh, l'amir Jahan Xah Bahadur i altres cap a Alinjak amb ordres de apoderar-se definitivament d'aquesta fortalesa i després fer una ràtzia a Geòrgia.^[7] El hivern de 1401 a 1402 va acompanyar a Xah Rukh en algun tanteig cap a Anatòlia des de l'Awnik.

El 1402, quan els jalayírides intentaven retornar a l'Iraq Arabí, Sultan Husayn i Khalil Sultan foren un dels contingents enviats a la zona, operant a diversos llocs de Caldea (és a dir al sud de Bagdad). Sultan Husayn i Khalil Sultan van passar per Chepchemal i van saquejar Mendeli d'on havia fugit el governador Mir Ali Kalender que es va dirigir cap al Tigris amb algunes forces i va passar a l'altre costat on es va fer fort. Khalil Sultan va enviar alguns valents que van passar el riu i van atacar a Mir Ali Kalender pel darrere; quan el príncep va iniciar l'atac pal davant creuant el riu nadant, els que havien creuat abans van iniciar l'atac pel darrere; els soldats capturats foren fets presoners de guerra excepte Ali Kalender que fou cremat viu.^[8] Després va participar en la conquesta de Kemakh i en els moviments previs a la batalla d'Ankara se li va confiar la guàrdia del camp de Kir-Shehir, amb dos mil cavallers; a la pròpia batalla el 28 de juliol de 1402 va tenir una actuació destacada; després de la batalla fou enviat junt al príncep Iskandar ibn Umar Xaikh i els amirs Sulayman Xah, Rustem Tugha Bugha i Said Khoja, a ocupar Ak Shehir i Kara Hissar i enviar destacaments cap a Alanya i Antalya; van saquejar el campament del cap turcman Kopek, ocupant ràpidament Ak Shehir i Kara Hissar i assolant l'emirat d'Hamid; van obtenir un rescat de la vila d'Ak Sarai.^[9] Va participàr a la conquesta d'Egridir Egridir en unes hores (20 de febrer de 1403) i en les massacres que van seguir.^[10] Després fou enviat per endavant dels kara tàtars junt amb Xah Rukh, tallant el camí per evitar la fugida de cap grup.^[11]

Va participar també en la persecució de Iskandar-i Shaykhi. Sultan Husayn es va unir a la persecució amb 70 homes i finalment el van trobar al mig d'un bosc, amb 200 homes. Es va lliurar la batalla i Sultan Husayn va fingir una retirada per després tornar a la càrrega amb energia. Veient el combat perdut, Iskandar-i Shayki va fugir cap a Gilan i ja no se’n van tenir mes notícies.^[12]

El febrer de 1405 estava amb l'exèrcit que havia de fer la campanya de la Xina, manant l'ala esquerra. Khalil Sultan que manava l'ala dreta, fou el primer a avançar i va arribar a Taixkent. Sultan Husayn va seguir, arribant a Yasi i Sabran (Àsia central).^[4] A la mort de Tamerlà, Ibrahim Sultan, el príncep que anava al costat de Tamerlà i dirigia el nucli central de l'exèrcit, va convocar a l'ala dreta i l'alla esquerra a reunir-se amb la resta de l'exèrcit a Jublek, uns quilòmetres a l'est d'Otrar. Sultan Husayn no el va obeir, va llicenciar a l'exèrcit i amb mil homes va crear el Sihun a Khujend i es va dirigir a Samarcanda via Kazak. Els correus que l'havien anat a convocar per anar a Jublek, van aportar la noticia dels seus actes, que van deixar molt sorpresos als emirs, singularment a Xaikh Nur al-Din i Xah Malik ^[13] Els amirs van demanar al governador de Samarcanda, Xah Arghun, de no deixar-lo entrar a la ciutat; el mateix avís es va enviar a les emperadrius; igualment es va alertar a Khalil Sultan i l'ala dreta a Taixkent i se li demanaven anar amb les tropes cap al camp d'herbes d'Akar on podrien acampar perfectament. Ibrahim Sultan, comandant del centre de l'exèrcit, amb els amirs Xaikh Nur al-Din i Xah Malik van sortir de la zona d'Otrar on eren, en direcció a Samarcanda (l'amir Berdi Beg es va quedar al comandament a Otrar). Però a Taixkent l'acció de Sultan Husayn va desfermar el pànic i el príncep Muhammad Umar ibn Miran Xah i els amirs Kodadad Husayni, Yadghar (Yadghiar o Yadgar) Shah Arlat, Shams al-Din Abas i Berendak (entre d'altres) van decidir avançar-se a Sultan Husayn i proclamar emperador a Khalil Sultan a la pròpia Taixkent, sense consultar ni a altres amirs i prínceps ni a les emperadrius.^[14] Sultan Husayn va intentar agafar el poder a Samarcanda abans de l'arribada de Khalil, atraient a l'exèrcit; però lògicament no va poder entrar a Samarcanda amb els que l'acompanyaven i el seu intent va fracassar. Es va retirar al Khurasan (província mongola) amb el seu oncle Xah Rukh al que va trobar a la vora del Murghab; fou ben acollit per Xah Rukh.

Encara eren els dos prop d'Ankhud quan Sultan Husayn va marxar sobtadament (maig de 1405) i es va dirigir a Xahrisabz on fou ben acollit per Khalil Sultan. Aquest s'havia compromès a pagar una compensació del tresor a favor de Pir Muhammad ibn Jahangir que governava a Balkh (amb autoritat a Kabul, Gazni i Kandahar), pels drets perduts.

Poc després Khalil va confiar une tropes a Sultan Husayn (juny de 1405) amb les que va sortir de Samarcanda en direcció al Jihun acompanyat per alguns amirs entre els quals Kodadad, Arghun Xah, Mubashir, Khoja Yusuf i Timur Khoja. De camí Sultan Husayn va anunciar als amirs que es reunissin per escoltar un esdeveniment important. Els amirs es van reunir i Husayn, amb una vintena de fidels, els va fer arrestar i Khoja Yusuf i Timur Khoja foren executats al moment; als altres, que es van agenollar i van implorar tremolant, els va perdonar la vida a canvi de forts juraments de lleialtat i els va donar comandaments. Poc després va segrestar a la princesa Khanika, esposa del difunt hereu Muhammad Sultan ibn Jahangir, que es va creuar al seu camí quan anava de Samarcanda a Balkh a reunir-se amb el seu cunyat Pir Muhammad ibn Jahangir. Amb les riqueses que va arrabassar a la princesa va fer regals als amirs i als soldats que van acceptar posar-se al seu costat.

Amb aquestes forces es va dirigir a Samarcanda d'on es va retirar Khalil però deixant amirs als que va donar importants quantitats. Les forces de Husayn i de Khalil es van trobar en un lloc anomenat Jekdalik, proper a Kish; però abans de la batalla els amirs Kodadad, Arghun Shah, Mubashir i altres es van passar a Khalil i les tropes van seguir l'exemple (15 de juliol de 1405). Sultan Husayn va fugir i Khalil va retornar a Samarcanda.

Sultan Husayn va arribar a Andkhud i Xibarghan i allí va aconseguir atreure a l'amir Sulayman Xah, que acampava a la zona després d'arribar un temps abans des de Firuzkuh; els dos homes van signar una aliança formal i juramentada. Pir Muhammad ibn Jahangir va demanar a Sulayman Shah d'abandonar aquest partit però Sulayman no en va fer cas i Pir Muhammad va marxar tota la nit i els va sorprendre i derrotar obligant-los a fugir. Es van dirigir a Herat on foren ben acollits i van tenir el honor de baixar la ma de Shah Rukh que va concedir 10.000 dinars kopeki a Sulayman Xah i el feu de Sarakhs, i estaria al costat dels amirs Midrab i Said Khoja com els amirs principals.

Alguns cortesans van alertar a Xah Rukh de la personalitat de Sultan Husayn, que havia desertat a Síria (a Damassc), que havia actuat irresponsablement a la mort de Tamerlà, que havia abandonat la cort de Shah Rukh per anar a la de Khalil i després havia traït a aquest matant a alguns amirs; no era de fiar. Els arguments van convèncer a Xah Rukh que va ordenar a l'amir Anushirwan Barles la seva execució. (estiu del 1405).^[15]

• Historical researches on the wars and sports of the Mongols and Romans, per John Ranking, on se l'esmenta com Mirza Sultan Hussein