Serguei Paradjànov

Serguei Paradjànov

Nom original	(hy) Սարգիս Հովսեփի Փարաջանյան (ru) Сергей Иосифович Параджанов
Biografia
Naixement	(hy) Սերգեյ Փարաջանով 9 gener 1924 Tbilisi (Geòrgia)
Mort	20 juliol 1990 (66 anys) Erevan (Armènia)
Causa de mort	càncer de pulmó
Sepultura	panteó de Komitas
Formació	Institut Gueràssimov de Cinematografia
Activitat
Camp de treball	Cinema, arts visuals i pel·lícula
Ocupació	director de cinema, muntador, guionista de cinema, pintor, guionista, artista visual
Activitat	1951 - 1990
Gènere	Soviet New Wave (en)
Alumnes	Roman Balaian
Obra
Obres destacables (1965) Ombres dels avantpassats oblidats (1968) El color de la magrana
Altres
Condemnat per	sodomia
Premis
(21 agost 2024)  Llegenda Nacional d'Ucraïna Conferit per president d'Ucraïna (1991)  Premi Nacional Xevtxenko (1990)  premi Nika (1986)  Premi a la millor direcció (Festival de Sitges), per l'obra Ambavi Suramis tsikhisa  Artista del Poble de l'RSS d'Ucraïna  Artista del Poble de l'RSS d'Armènia
Lloc web	parajanov.com

Serguei, Serhíi, Sargis o Sergó Paradjànov (armeni: Սարգիս Հովսեփի Փարաջանյան, Sargis Hovsepi Parajanian; georgià: სერგეი (სერგო) ფარაჯანოვი, Sergó Paradjanovi; ucraïnès: Сергій Йосипович Параджанов, Serhíi Iòssyposvytx Paradjànov; rus: Сергей Иосифович Параджанов, Serguei Iòssifovitx Paradjànov) (Tbilisi, Geòrgia, 9 de gener de 1924 — Erevan, Armènia, 20 de juliol de 1990) va ser un director de cinema armeni ucraïnès i artista, reconegut com un dels grans mestres del cinema del segle xx.^[1]

Encara que la seva carrera cinematogràfica comença el 1954, Paradjànov va renegar posteriorment a tot el seu treball anterior a 1964, dient que eren escombraries. Després de dirigir Ombres dels avantpassats oblidats (Tini zabútykh prèdkiv en ucraïnès; o Teni zabýtykh prédkov en rus), Paradjànov es va convertir en una celebritat internacional, així com en objecte dels atacs del sistema. Gairebé tots els seus projectes entre 1965 i 1973 van ser prohibits, rebutjats o tancats per l'administració cinematogràfica soviètica, tant per les locals de Kíiv i Erevan, com per la federal (anomenada Goskinó), fins que va ser detingut a la fi de 1973 sota els càrrecs de violació, homosexualitat i suborn. Paradjànov va estar a la presó fins a 1977, any en què va ser alliberat (mancant 11 mesos i 18 dies per a complir la seva condemna, gràcies a les peticions de diversos artistes).

Fins i tot després de la seva posada en llibertat (encara que seria empresonat una altra vegada el 1982) va ser mal vist al cinema soviètic. No seria fins a mitjan dècada de 1980, quan el clima polític es va fer més suau, que Paradjànov va poder tornar a dirigir. Malgrat això, va necessitar del suport del seu amic i actor georgià Dodo Abaixidze i altres amics del món artístic per a poder veure les seves últimes pel·lícules autoritzades.

La seva salut havia empitjorat després dels quatre anys en el camp de presoners i 9 mesos en una presó de Tiflis. Va morir el 1990 a causa d'un càncer de pulmó, just quan després de gairebé 20 anys de supressió, li era permès ensenyar les seves pel·lícules en festivals estrangers.

Sarkis Hovsepi Parajaniants (Սարգիս Հովսեփի Փարաջանյանց) va néixer de pares (Ióssif Paradjànov i Siranuix Bejanova) armenis, artistes a Tbilisi, Geòrgia.^[2] En la seva infància va tenir accés a l'art des de ben petit. El 1945 Paradjànov es trasllada a Moscou i ingressa a l'VGIK, un de les més antigues i més respectades escoles de direcció cinematogràfica d'Europa, estudiant sota la tutela dels directors Íhor Sàvtxenko i Oleksandr Dovjenko.

El 1948 va ser acusat d'haver tingut relacions homosexuals (que eren il·legals a la URSS) amb l'agent del KGB Nikolai Mikava a Tbilissi. Va ser condemnat a cinc anys de presó, tot i que seria amnistiat tres mesos després.^[3][4]

El 1950, el Paradjànov es va casar amb la seva primera dona, Nigyar Kerímova a Moscou. Ella provenia d'una família tàtara musulmana i es va convertir a l'Església Ortodoxa per a casar-se amb Paradjànov, el que li portaria conseqüències fatals, en ser assassinada pels seus parents poc després per haver deixat la fe musulmana. Arran d'aquest tràgic esdeveniment, Paradjànov es traslladaria a Kíiv, Ucraïna. Allí va produir diversos documentals (Dumka, Mans Daurades, Natàlia Ujvy) i algunes pel·lícules narratives: Andriex (basada en el conte de l'escriptor moldau Emilian Bucov), El tipus superior (un musical sobre les granges col·lectives), Rapsòdia ucraïnesa (un melodrama de temps de guerra), i Tsvetok na kamne (sobre un culte religiós que s'infiltra en una ciutat minera al Donbàs). Va aprendre ucraïnès i es va tornar a casar el 1956 amb Svitlana Ivànivna Xtxerbatiuk). Amb Xtxerbatiuk tindrien un fill el 1958, Suren.^[5]

La primera pel·lícula de Tarkovski, Ivànovo detstvo va tenir un enorme impacte per a l'autodescobriment de la genialitat de Paradjànov com a cineasta (després la influència seria mútua, fins i tot serien amics íntims). El 1964, va abandonar el realisme socialista dirigint la poètica Tini zabutykh predkiv, la primera pel·lícula en la que tenia tot el control creatiu i que va guanyar alguns premis internacionals. Al contrari que la seva següent pel·lícula, El color de la magrana —amb la seva musa, Sofiko Txiaureli— va ser bastant ben rebuda per les autoritats soviètiques. El Consell Editorial de la Goskinó d'Ucraïna la va lloar per "haver sabut plasmar en el llenguatge cinematogràfic la qualitat poètica i la profunditat filosòfica del conte de M. Kotsiubinski", considerant la pel·lícula "brillant èxit creatiu de l'estudi Dovjenko".

Moscou fins i tot es va avenir a la petició del Goskinó ucraïnès de no doblar la pel·lícula al rus de cara a la projecció a tota la Unió perquè no es perdés el seu característic flaire ucraïnès.^[6] (El doblatge al rus era una pràctica habitual en les pel·lícules soviètiques no russes quan eren distribuïdes fora de la seva república d'origen.) La pel·lícula es va fer famosa al món sencer a causa de l'autèntica recreació de Paradjànov d'un món oblidat dels hutsuls (la història té lloc als Carpats ucraïnesos, completament aliens a l'audiència occidental). De la mateixa manera, el seu ús dels colors vestuari, música i treball de càmera era essencial tant per a contar la història com per a intimidar a l'espectador.

Poc després, Paradjànov abandonaria Kíev per a traslladar-se a Armènia. El 1968, es va embarcar en la filmació de Sayat Nova, per a molts la seva obra mestra, dedicada al poeta armeni Sayat-Nova, malgrat haver estat realitzada en difícils condicions i amb un pressupost reduït.^[7] Els censors soviètics van intervenir i la van prohibir immediatament pel seu suposadament contingut incendiari. Paradjànov la va reeditar i la va canviar de nom a "El color de la magrana". Paradjànov va produir una estranya pel·lícula representant una immersió en la ment artística, com diria el crític Aleksei Korotiukov: "Paradjànov feia pel·lícules no sobre com són les coses, sinó com serien si ell hagués estat Déu."

Al desembre de 1973, les autoritats soviètiques van incrementar les seves sospites sobre les inclinacions subversives de Paradjànov (particularment, la seva bisexualitat) i el van sentenciar a cinc anys en un camp de treball a Sibèria per "la violació d'un membre del Partit Comunista, i la propagació de pornografia."^[8] Tres dies abans que fos sentenciat, Andrei Tarkovski va escriure una carta al Comitè central del Partit Comunista d'Ucraïna, afirmant: "En els deu últims anys Serguei Paradjànov només ha realitzat dues pel·lícules, Ombres dels avantpassats oblidats i El color de la magrana. Han influït primer al cinema d'Ucraïna, segon al del país sencer, i tercer, al del món. Artísticament, hi ha poca gent al món sencer que pogués reemplaçar Paradjànov. Ell és culpable, culpable de la seva singularitat. Nosaltres som culpables de no pensar en ell diàriament i d'aconseguir comprendre el significat d'un mestre."

Un grup eclèctic d'artistes, cineastes i activistes va protestar en suport de Paradjànov, encara que amb poc resultat (entre ells, Yves Saint-Laurent, Françoise Sagan, Jean-Luc Godard, François Truffaut, Luis Buñuel, Federico Fellini, Michelangelo Antonioni, Andrei Tarkovski i Mikhaïl Vartànov). Paradjànov va complir 4 anys i 11 dies de la seva sentència de cinc anys, agraint el seu alliberament primerenc als esforços del poeta i novel·lista surrealista francès Louis Aragon, la poetessa russa Elsa Triolet (dona d'Aragon), i a l'escriptor estatunidenc John Updike.^[7] El seu alliberament va ser oficiat per Leonid Bréjnev, Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica, presumiblement a conseqüència de la trobada del secretari general amb Aragon i Triolet en el Teatre Bolshoi en Moscou. En preguntar-li el Secretari si li podia servir d'alguna ajuda, Aragon, va demanar l'alliberament de Parajanov, que seria efectiva al desembre de 1977.^[8]

Mentre va estar empresonat, Parajanov va produir un gran nombre d'escultures en miniatura (algunes de les quals s'han perdut) i uns vuit-cents dibuixos i composicions, molts dels quals es van exhibir posteriorment a Erevan, on està permanentment situat el museu Parajanov.^[8][9] El museu va ser obert el 1991, un any després de la mort de Parajanov, i alberga més de dues-centes de les seves obres, així com diversos mobles de la seva casa de Tbilissi. Els seus esforços en el camp van ser repetidament impedits pels guàrdies, que li privaven de materials i el titllaven de boig, fins que va arribar una carta de Moscou admetent, que "el Director té molt de talent"."^[7]

Després de la seva tornada a Tbilissi, els censors soviètics el vigilaven a prop, impedint-li continuar amb els seus projectes cinematogràfics i orientant-lo cap a les labors artístiques que havia desenvolupat durant el seu temps en el camp. Va crear collages extraordinàriament intricats i una gran col·lecció de dibuixos abstractes, a més de més ninots i estranys vestits.

Al febrer de 1982 Parajanov va ser novament empresonat, sota el càrrec de suborn, coincidint amb el seu retorn a Moscou en ocasió de l'estrena d'una obra commemorant Vladímir Vissotski al Teatre Taganka, i fou capturat mitjançant enganys. Va ser alliberat en menys d'un any amb la seva salut severament perjudicada.^[8] La suavització del règim de la Unió Soviètica el 1984 va permetre Parajanov continuar la seva labor cinematogràfica. Amb el suport de diversos intel·lectuals georgians, va filmar Ambavi Suramis tsikhitsa (La llegenda de la fortalesa de Suram), guanyadora de multitud de premis, basada en la novel·la de Daniel Txonkadze, la seva primera tornada al cinema des de Sayat Nova, estrenada quinze anys abans. El 1988, Parajanov va realitzar una altra pel·lícula premiada, Ashik Kerib, basada en una història de Mikhaïl Lérmontov. És la història d'un joglar errant que prové de la cultura àzeri. Parajanov va dedicar la pel·lícula al seu íntim amic Andrei Tarkovski i "als nens de tot el món".

Parajanov es va dedicar llavors a un projecte que va resultar ser massa monumental per a l'estat de la seva salut. Va morir de càncer a Erevan (Armènia) el 20 de juliol de 1990, als 66 anys, deixant la seva última obra La confessió, incompleta. Ha sobreviscut en el seu negatiu original com Parajanov: The Last Spring, editada pel seu amic Mikhaïl Vartànov el 1992. Va deixar també un llibre de memòries titulat igualment La confessió.

Entre les personalitats que van lamentar la seva defunció cal comptar Federico Fellini, Tonino Guerra, Francesco Rosi, Alberto Moravia, Giulietta Masina, Marcello Mastroianni i Bernardo Bertolucci.^[10]

Parajanov va inventar el seu propi estil cinematogràfic. La seva obra és extremadament poètica, artística i visionària. Al no enquadrar-se la seva obra en les regles del realisme socialista (l'únic estil artístic permès per les autoritats de la URSS), i a causa de les seves postures polèmiques, les autoritats del cinema li van denegar el permís per rodar en diverses ocasions.

Malgrat haver estudiat cinema en el prestigiós VGIK, va descobrir el seu geni cinematogràfic només després de veure l'obra de Tarkovski, La infància d'Ivan. També admirava Pasolini. Parajanov va tenir molts admiradors, entre ells Orson Welles (un altre artista singular encara que molt diferent en estil), la seva pròpia visió no va atreure a molts seguidors. "Qualsevol que intenti imitar-me està perdut", va dir una vegada. Malgrat això directors com Theo Angelopoulos i Béla Tarr comparteixen la visió de Parajanov sobre el cinema com un mitjà visual oposat a les eines narratives com la literatura.^[11]

• Ombres dels ancestres oblidats (Тіні забутих предків, 1964, coescrita amb Ivan Txendei, basada en la novel·la de Mikhailo Kotsiubinski)
• Frescos de Kíev (Киевские фрески, 1965)
• Sayat Nová (Саят-Нова, 1968, guió de producció d' El color de la magrana)
• La confessió (Исповедь, 1969-1989)
• Estudis sobre Vrúbel (Этюды о Врубеле, 1989, retrat del Kíev del període de Mikhaïl Vrúbel, coescrit i dirigit per Leonid Osyka)
• El llac dels cignes: La zona (Лебединое озеро. Зона, 1989, filmada el 1990, dirigida per Iuri Ilienko, cinematògraf d' Ombres dels ancestres oblidats)

• El palau dorment (Дремлющий дворец, 1969, basada en el poema d'Aleksandr Puixkin La font de Bakhtxissarai)
• Intermezzo (1972, basat en la història curta de Mikhailo Kotsiubinski)
• Icarus (Икар, 1972)
• La vora d'or (Золотой обрез, 1972)
• Ara el Bell (Ара Прекрасный, 1972, basat en el poema del poeta armeni del segle XX Nairi Zaryan sobre Ara el Bell)
• Demon (Демон, 1972, basat en el poema del mateix nom de Mikhaïl Lérmontov)
• El miracle d'Odense (Чудо в Оденсе, 1973, vagament basat en la vida i obres de Hans Christian Andersen)
• David de Sasun (Давид Сасунский, mitjans de la dècada de 1980, basat en el poema èpic armeni David de Sasun)
• El martiri de Shushanik (Мученичество Шушаник, 1987, basat en la crònica georgiana de Iakob Tsurtaveli)
• Els tresors de la Muntanya Ararat (Сокровища у горы Арарат)

Al marge d'aquests projectes, tenia també plans per a adaptar La cançó de Hiawatha de Henry Wadsworth Longfellow, Hamlet de Shakespeare, Faust (Goethe) de Goethe, el poema en antic eslau El conte de la campanya d'Ígor, però els guions cinematogràfics mai no van ser completats.

• Dixon, Wheeler & Foster, Gwendolyn. "A Short History of Film." New Brunswick, NJ: Rutgers University Press, 2008. ISBN 9780813542690
• Cook, David A. "Shadows of Forgotten Ancestors: Film as Religious Art." Post Script 3, no. 3 (1984): 16–23.
• Nebesio, Bohdan. "Shadows of Forgotten Ancestors: Storytelling in the Novel and the Film." Literature/Film Quarterly 22, no. 1 (1994): 42–49.
• Oeler, Karla. "A Collective Interior Monologue: Sergei Parajanov and Eisenstein's Joyce-Inspired Vision of Cinema." The Modern Language Review 101, no. 2 (April 2006): 472-487.
• Oeler, Karla. "Nran guyne/The Colour of Pomegranates: Sergo Parajanov, USSR, 1969." In The Cinema of Russia and the Former Soviet Union, 139-148. London, England: Wallflower, 2006. [Book chapter]
• Papazian, Elizabeth A. "Ethnography, Fairytale and ‘Perpetual Motion' in Sergei Paradjanov's Ashik- Kerib." Literature/Film Quarterly 34, no. 4 (2006): 303–12.
• Paradjanov, Sergei. Seven Visions. Edited by Galia Ackerman. Translated by Guy Bennett. Los Angeles: Green Integer, 1998. ISBN 1892295040, ISBN 9781892295040
• Parajanov, Sergei, and Zaven Sarkisian. Parajanov Kaleidoscope: Drawings, Collages, Assemblages. Yerevan: Sergei Parajanov Museum, 2008. ISBN 9789994121434
• Steffen, James. The Cinema of Sergei Parajanov. Madison: University of Wisconsin Press, 2013. ISBN 9780299296544
• Steffen, James, ed. Sergei Parajanov special issue. Armenian Review 47/48, nos. 3–4/1–2 (2001/2002). Double issue; publisher website
• Steffen, James. "Kyiv Frescoes: Sergei Parajanov's Unrealized Film Project." KinoKultura Special Issue 9: Ukrainian Cinema (December 2009), online. URL: http://www.kinokultura.com/specials/9/steffen.shtml
• Schneider, Steven Jay. "501 Movie Directors." London: Hachette/Cassell, 2007. ISBN 9781844035731
• Bullot, Érik. Sayat Nova de Serguei Paradjanov: La face et le profil. Crisnée, Belgium: Éditions Yellow Now, 2007. (French language) ISBN 9782873402129
• Cazals, Patrick. Serguei Paradjanov. Paris: Cahiers du cinéma, 1993. (French language) ISBN 9782866421335,
• Chernenko, Miron. Sergei Paradzhanov: Tvorcheskii portret. Moskva: "Soiuzinformkino" Goskino SSSR, 1989. (Russian language) Online version
• Grigorian, Levon. Paradzhanov. Moscow: Molodaia gvardiia, 2011. (Russian language) ISBN 9785235034389,
• Grigorian, Levon. Tri tsveta odnoi strasti: Triptikh Sergeia Paradzhanova. Moscow: Kinotsentr, 1991. (Russian language)
• Kalantar, Karen. Ocherki o Paradzhanove. Yerevan: Gitutiun NAN RA, 1998. (Russian language)
• Katanian, Vasilii Vasil'evich. Paradzhanov: Tsena vechnogo prazdnika. Nizhnii Novgorod: Dekom, 2001. (Russian language) ISBN 9785895330425
• Liehm, Antonín J., ed. Serghiej Paradjanov: Testimonianze e documenti su l'opera e la vita. Venice: La Biennale di Venezia/Marsilio, 1977. (Italian language)
• Mechitov, Yuri. Sergei Paradzhanov: Khronika dialoga. Tbilisi: GAMS- print, 2009. (Russian language) ISBN 9789941017544
• Paradzhanov, Sergei. Ispoved'. Edited by Kora Tsereteli. St. Petersburg: Azbuka, 2001. (Russian language) ISBN 9785267002929
• Paradzhanov, Sergei, and Garegin Zakoian. Pis'ma iz zony. Yerevan: Fil'madaran, 2000. (Russian language) ISBN 9789993085102
• Schneider, Steven Jay. "501 Directores de Cine." Barcelona, Spain: Grijalbo, 2008. ISBN 9788425342646
• Tsereteli, Kora, ed. Kollazh na fone avtoportreta: Zhizn'–igra. 2nd ed. Nizhnii Novgorod: Dekom, 2008. (Russian language) ISBN 9785895330975
• Vartanov, Mikhail. "Sergej Paradzanov." In "Il Cinema Delle Repubbliche Transcaucasiche Sovietiche." Venice, Italy: Marsilio Editori, 1986. (Italian language) ISBN 8831748947
• Vartanov, Mikhail. "Les Cimes du Monde." Cahiers du Cinéma" no. 381, 1986 (French language) ISSN 0757-8075

• Paradjanov.com
• Museu Serguei Parajanov
• Documental en sis parts sobre Serguei Parajanov a YouTube