Llengua aïllada

Una llengua aïllada és, sensu stricto, una llengua natural sense lligam genètic demostrable amb cap altra llengua viva. Exemples típics en són el basc, l'ainu, el buruixaski o el coreà.

Sensu lato, i dins un context adient, es pot parlar també de llengües relativament aïllades, com ara quan, en el camp de la indoeuropeística, l'albanès, l'armeni o el grec són qualificats de "llengües indoeuropees aïllades", volent significar amb això el fet que aquestes llengües conformen branques independents de les quals, a més, són l'únic membre.

D'altra banda, i des d'un punt de vista diacrònic, s'han de distingir dos tipus de llengües aïllades: aquelles que històricament, extingit tot llur parentat, hi han esdevingut (cas, per exemple, del pirahã al Brasil, sol membre supervivent de la família de les llengües mura), i aquelles que sempre –és a dir, fins a on és possible documentar la seva existència– ho han estat (com ara el basc).

És important de remarcar, finalment, la provisionalitat de l'estatus de llengua aïllada. De fet, moltes de les llengües actualment considerades aïllades no són sinó un cas especial de llengües encara no classificades, a les quals els lingüistes no han pogut trobar cap parent viu. Com que, sovint, la comunitat lingüística no té un parer unànime sobre la qüestió de si un vincle genètic entre dues o més llengües és un fet provat, la consideració d'una llengua com a aïllada o no aïllada pot ser tema de debat.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengua aïllada