[go: up one dir, main page]

Vés al contingut

Ignazio Silone

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaIgnazio Silone

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r maig 1900 Modifica el valor a Wikidata
Pescina (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort22 agost 1978 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Ginebra (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Diputat a l'Assemblea Constituent d'Itàlia
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Activitat
Camp de treballLiteratura, periodisme i política Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Roma Modifica el valor a Wikidata
OcupacióEscriptor
OcupadorOffice of Strategic Services Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Socialista Italià Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Nom de plomaIgnazio Silone Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
ParellaGabriella Seidenfeld Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc websilone.it Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0870992 IBDB: 11168
Discogs: 3266839 Modifica el valor a Wikidata

Ignazio Silone, pseudònim de Secondino Tranquilli (Pescina, 1900-Ginebra, 1978), és un dels escriptors italians més llegits i traduïts del segle xx.

Nascut al si d'una família de camperols, resta orfe en el terratrèmol de la Marsica (1915). Als 17 anys inicia l'activitat política en les files socialistes i contribueix a fundar el 1921 el Partit Comunista. Sota el feixisme, esdevé un activista clandestí, tant a Itàlia com a l'estranger. El 1930, en l'època de les porgues estalinistes, abandona el partit i passa a estar sota sospita tant dels comunistes com dels feixistes.

L'allunyament del comunisme li fa repensar la seua identitat com a “cristià sense Església i socialista sense partit”. Refugiat a Suïssa, escriu, entre altres, l'assaig L'escola dels dictadors i les novel·les Fontamara o Pa i vi, que li reportaran fama internacional com a escriptor compromès.

El 1944 torna a Itàlia i esdevé diputat socialista en l'Assemblea Constituent de 1946. En la seua fructífera activitat literària dels últims anys destaquen El secret de Luca, Eixida d'emergència, L'aventura d'un pobre cristià i Severina.

Per a Silone, l'esperança és el principal vestigi cristià en un món que ha perdut la fe i ha renegat de la caritat, una virtut de resistència que apareix com el moment religiós de la consciència laica.

Obres traduïdes en valencià-català

[modifica]
  • Fontamara, traducció i presentació de Joan Fuster, col·lecció "El Club dels novel·listes", Club Editor, Barcelona, 1967 i Edicions de 1984, Barcelona, 1987.
  • L'escola dels dictadors, traducció d'Edmon Vallès, Edicions 62, Barcelona, 1982.
  • Severina, traducció de Joaquim Juan-Mompó Rovira i introducció a cura de Giulia P. Di Nicola i Attilio Danese, col·lecció Rent, editorial Denes, Paiporta, 2010.