Faig

Faig

Fagus sylvatica
Dades
Font de	fusta de faig europeu i nou de faig
Longevitat màxima	503 anys
Planta
Tipus de fruit	nou
Estat de conservació
Risc mínim
UICN	62004722
Taxonomia
Superregne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Fagales
Família	Fagaceae
Gènere	Fagus
Espècie	Fagus sylvatica L., 1753
Distribució
Mapa de distribució del faig. A Anglaterra i Noruega es considera espècie introduïda

El faig^[1][2][3] (Fagus sylvatica) és un gran arbre caducifoli del gènere Fagus i de la família Fagaceae. S'anomena fai en pallarès i ribagorçà, i, en valencià, faig bosquer. Etimològicament, Fagus deriva del grec i significa 'per menjar' en clara referència a les llavors comestibles: sylvatica fa esment a la seva capacitat per formar bosc. Un bosc on l'espècie predominant és el faig se'n diu fageda o fajosa.

És un arbre de fins a 40 metres d'alçada, amb el tronc dret, l'escorça grisenca i llisa i una capçada ampla. Es una espècie monoica. Les flors masculines estan reunides en una inflorescència globular pèndula i les femenines, de dues en dues, envoltades d'un involucre.^[4]

Les fulles són simples i alternes. Tenen un pecíol curt i el seu limbe es de forma ovolada amb el marge amb pèls fins i sedosos. Són fulles que adopten un color verd viu quan son joves, i poc a poc durant la maduresa van enfosquint. Els seus nervis laterals son paral·lels (penninervia)^[5] i la disposició es horitontal. Gràcies a la seval filotaxis, poden captar la màxima llum possible, que es el que fa que creein boscos hombrívols.

A la tardor, les fulles perden el color i es tornen de color daurat vermellós. El fruit és de color bru, amb 3 arestes prominents i reunides de 2 en 2, dins d'una cúpula llenyosa i amb espines llargues i toves, aquesta cúpula pren una forma arrodonida, deixant en descobert les llavors del fruit.

Macrofaneròfit que creix en terrenys no gaire compactes de clima humit. El trobem en l'estatge montà, és a dir a entorns de mitja muntanya, aproximadament a una altitud de 1600 m, on les condiciona climàtiques son menys temperades i hi ha un augment considerable en la pluviositat dels estius. Forma boscos en als vessants humits i ombrívols, on s'estanca sovint la boira i els núvols. Floreix de març fins al maig.

Els sóls en que habita són frescos i fèrtils. Comparteix sòl amb espècies que necessiten sòls àcids i de bon drenatge, rocs amb màteria orgànica. Comparteix habitat amb els abies alba (avets).

Es intolerant als sóls argilosos o semblants, a causa de la dificultat d'obtenir nutrients d'aquests i la manca d'aireació.

La seva rusticitat oscila entre els -20 °C arribant als seus mínims i a un +30 °C com a màxim, obtenint unes característiques extremes en que l'arbre pateix. Es un arbre que no tolera gens la sequera i la calor extrema, en canvi si que es resistent a les gelades.

La fageda és un bosc típic de l'estatge montà. S'estén per Europa, arriba al sud-est de Noruega, al mar Negre i pel sud a les muntanyes de Grècia i Sicília. A la península Ibèrica es distribueix per la meitat nord peninsular. Als Països Catalans el trobem als Pirineus, i estatge montà interior, dels 500 a 2.000 m.^[6] Es fa a les contrades de clima oceànic i humit. A les Terres de l'Ebre es troba la fageda més meridional d'Europa, al barranc del Retaule, al terme de La Sénia (Montsià) i dins del Parc Natural dels Ports.

És relativament rar a Catalunya, però és la vuitena espècie més abundant, amb més de 36 milions de peus i la segona espècie caducifòlia més abundant, després del roure martinenc. Les fagedes es concentren al Ripollès (10 milions de peus), la Garrotxa, Osona, la Vall d'’Aran i el Berguedà, tot i que també n'’hi ha a l'’Alt Empordà, al Montseny (la Selva i el Vallès Oriental) i fins i tot al Solsonès i als Ports (Montsià).^[7]

Fageda	Municipi	Comarca	Espai natural, parc
Fageda del Retaule	La Sénia	Montsià	Parc Natural dels Ports
Fageda d'en Jordà	Santa Pau	Garrotxa	Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa
Fageda de la Grevolosa	La Vall d'en Bas	Garrotxa	Serra dels Llancers
Fageda de Castellet	Tremp	Pallars Jussà	Serra de Castellet
Fageda de Santa Fe	Fogars de Montclús	Vallès Oriental	Vall de Santa Fe, Massís del Montseny, Parc Natural del Montseny
Fageda de Gresolet	Saldes	Berguedà	Pedraforca, Cadí, Parc Natural del Cadí-Moixeró
Fageda Clot d'en Pere	Gréixer	Berguedà	Serra del Moixeró, Parc Natural del Cadí-Moixeró
Bosc de la Contesa	Vielha e Mijaran	Vall d'Aran	Vall de Conangles

Se n'utilitza l'escorça i les fulles. L'escorça té una bona quantitat de tanins (3-4%), mentre que les fulles són riques en flavonoides, sobretot en quercetòsidLa fusta té molta quantitat de fenols com la creosota.

S'ha usat tradicionalment com a antisèptic, antidiarreic, cicatritzant, analgèsic, antipirètic, antitussigen i expectorant. Popularment s'empra en el tractament de la grip, refredats, bronquitis, faringitis, odontàlgies i diarrees. La fulla del faig té, a més, propietats com a diürètic.

Se'n té constància d'intoxicacions per ingesta excessiva de llavors que poden portar a un quadre de problemes gastrointestinals com vòmit, diarrea, dolors abdominals i paràlisi digestiva, segurament per l'alt contingut en tanins.

La fusta del faig és apreciada en fusteria, torneria, ebenisteria i construcció (com travesses de ferrocarril) i, antigament, per fer carbó. També es cultiva com a ornamental. El fruit, la faja, és comestible i antigament se n'extreia un oli de cuina al nord d'Europa.

Els seus fruits s'utilitzen com a alimentació humana, i principalment per l'alimentació de bestiar ja que és un producte amb alt contingut proteic i oli vegetal que engreixa al bestiar.

S'utilitza com a arbre ornamental en parcs i jardins a conseqüència de la seva majestuositat.

A causa de la seva majestuositat com a arbre i l'apreci que se li te, han anat creant-se ultivars i variants de l'espècie, alguns amb un canvi de forma a la fulles, d'altres en la seva pigmentació, Dos exemples de molts que hi han són els següents, on es veu la varietat en la forma de la fulla i en l'altra la pigmantació d'aquesta més vermellosa. Aquestes variants ofereixen canvis en el paisatge.

• Fagus sylvatica "atropurpurea"^[8]

• Fagus sylvatica "asplenifolia"^[9]

• Hijar i Pons, Robert: Els arbres del nostre paisatge. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Col·lecció Llibre de motxilla, núm. 6. Novembre de 1980. Plana 51. ISBN 84-7202-316-8.
• Rafael Moro, Guía de los árboles de españa. 3a edició. Apartatat, frutos simples, i pag 262, el haya, Fagus sylvatica. ISBN 97-8842-821-0430
• Toni Llobet François, Flora i fauna del parc natural alt pirineu. Col·lecció guies il·lustrades natura. Any d'edició 2012. Fauna, Fagus sylvatica. ISBN 978-84-96905-85-6.
• F. Masclans, "Guia per a conèixer els arbres". Cinquena edició,els arbres en el paisatge. ISBN 9788489644458

• Fagina o gat fagí.
• Vaca de l'Albera o vaca fagina, endèmica de l'Albera.

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies

• Distribució d'aquesta espècie d'arbre a l'estat francès. Arxivat 2011-05-04 a Wayback Machine. (francès)
• Propiedades de los frutos del haya
• Cultivars de l'espècie RHS
• Característiques bàsiques de lespècie. Verd urbà, Faig

Viccionari