Ehud Barak
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Ehud Barak (nascut al 12 de febrer de 1942) és un polític israelià que fou primer ministre d'Israel entre 1999 i 2001 succeït per Ariel Xaron.[1] Ha estat ministre d'Afers Exteriors, ministre de Defensa i president del Partit Laborista Israelià.
Va ingressar a les Forces de Defensa d'Israel l'any 1959, i va servir a l'exèrcit durant 35 anys. Va atènyer el càrrec de Ramatcal (Comandant en Cap) i va posseir el rang de Tinent General Rav Aluf, el més alt de l'exèrcit israelià. Durant el seu servei com a Comando, Barak va participar en una missió secreta («Operació Primavera Juvenil»),a Beirut, el 1973) en la qual es va disfressar de dona, per infiltrar-se en un grup terrorista. Li van concedir la Medalla per Servei Distingit i quatre condecoracions pel coratge i l'eficiència operacional. Se'l considera el soldat més condecorat de la història d'Israel.
Barak va obtenir la llicenciatura en Física i Matemàtiques per la Universitat Hebrea de Jerusalem el 1976, i un màster en sistemes enginyer-econòmics el 1978 per la Universitat Stanford a Palo Alto (Califòrnia).
Trajectòria política
[modifica]En política, va exercir els càrrecs de ministre de l'Interior (1995), i ministre d'Afers Exteriors (1995-1996). Va guanyar el seu escó a la Kenésset el 1996, on era membre d'assumptes exteriors de la Kenésset i membre del Comitè de Defensa. El 1996, Barak va esdevenir el líder del Partit Laborista Israelià.
Ehud Barak va ser triat primer ministre d'Israel, el 17 de maig de 1999 i va cessar en aquest càrrec el 7 de març del 2001, després de perdre les eleccions a favor d'Ariel Xaron. El mandat de Barak com a primer ministre va tenir diversos esdeveniments notables, la major part d'ells polèmics:
- Va formar una coalició amb el partit ultraortodox Xas, després que Barak prometés "la fi de la corrupció" produïda als partits religiosos.
- Nou Moviment - Mérets va deixar la coalició després que s'acordessin els poders atorgats a un secretari del partit ultraortodox Xas, al Ministeri d'Educació.
- La retirada del sud del Líban.
- La recuperació dels cossos de tres soldats israelians assassinats per Hesbol·là, ajudat per les forces de pacificació de les Nacions Unides.
- Negociacions de pau amb Síria.
- L'aprovació de la llei que atorga un estatut especial als jueus ultraortodoxos per permetre la seva exempció del servei militar.
- La Cimera de Pau de Camp David de 2000, que podia haver resolt el conflicte àrab-israelià, però sense èxit.[2] Barak, el príncep Bandar de l'Aràbia Saudita, i el president estatunidenc Bill Clinton van donar la culpa a Iàsser Arafat. Barak va afirmar que havia exposat "les veritables intencions d'Arafat". Més tard, Barak va ser acusat pels polítics israelians d'esquerra d'acabar amb el moviment pacifista israelià per haver presentat a Arafat com "un detractor de la pau".
- La matança de 13 àrabs israelians per part de la policia, i el posterior assassinat d'un civil jueu israelià per una multitud àrab, en els disturbis d'octubre de 2000.
- Les converses de Taba amb el govern de l'ANP, després que el seu mandat hagués acabat.
- L'inici de la Segona intifada.
Activitats posteriors
[modifica]Després de la seva derrota el 2001, Barak va renunciar al seu escó a la Kenésset, i ha estat diversos anys al marge de la política. Durant aquest període s'ha dedicat als negocis. S'ha divorciat de la seva dona, Nava. Va anunciar a principis de 2005 que postularia per liderar el Partit Laborista Israelià de nou. No obstant això, per contrarestar la candidatura de Binyamín Netanyahu, a la presidència del partit Likud, a finals d'agost de 2005 va instar a tots els líders laboristes a donar suport a Ximon Peres, si bé va ser finalment Amir Peretz qui va assolir el lideratge del partit laborista, derrotant Peres.
El gener de 2007 anuncia que es presentarà novament com a candidat per a liderar el seu partit, amb una carta pública en què reconeix els seus errors i les seves experiències durant el seu pas pel càrrec de primer ministre.
El 28 de maig obté el 39% dels vots, quedant en primer lloc, però requeria el 40% de suport, pel que és forçat a participar en una segona ronda contra Ami Ayalon, que es va situar en segon lloc, (tercer va ser el candidat a la reelecció Amir Peretz).
El 12 de juny derrota Ayalon per un estret marge, i es converteix de nou en el líder del Partit Laborista Israelià, constituint-se com el successor d'Amir Peretz com a ministre de Defensa. El 2011, es va separar del partit que ell mateix liderava per formar un nou partit polític, anomenat Hatzmaut ("Independència").[3]
Ehud Barak és Membre Honorari de la Fundació Internacional Raoul Wallenberg.
Càrrecs públics | ||
---|---|---|
Precedit per: Benjamin Netanyahu |
Primer Ministre d'Israel 1999 – 2001 |
Succeït per: Ariel Xaron |
Referències
[modifica]- ↑ «Ehud Barak | Biography & Facts» (en anglès). [Consulta: 18 març 2019].
- ↑ Edemariam, Aida «Ehud Barak on the crisis in Israel: ‘Netanyahu has to resign'» (en anglès). The Guardian, 25-05-2018. ISSN: 0261-3077.
- ↑ «CIDOB». [Consulta: 14 abril 2019].