[go: up one dir, main page]

Vés al contingut

Comte Cassi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaComte Cassi
Biografia
Naixement(la) Cassius Fortunius Modifica el valor a Wikidata
segle VII Modifica el valor a Wikidata
Regne de Toledo Modifica el valor a Wikidata
Mortsegle VIII Modifica el valor a Wikidata
Al-Àndalus Modifica el valor a Wikidata
Valí
715 – – Fortun ibn Qassi → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsKumis Qasi Modifica el valor a Wikidata
ReligióCristianisme i islam Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióguerrer, polític Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolComes civitatis (en) Tradueix
Comte Modifica el valor a Wikidata
FamíliaBanu Qassi Modifica el valor a Wikidata
FillsFortun ibn Qassi, Yünus ibn Qasi, Abu-Salama ibn Qasi, Abu-Tawr ibn Qasi, Yahya ibn Qasi Modifica el valor a Wikidata
ParentsMutàrrif ibn Mussa ibn Fortun, besnet
Mussa ibn Mussa ibn Fortun, besnet Modifica el valor a Wikidata

El comes Casius Fortunius (àrab: قاسي بن فرتون, Qāsī ibn Furtūn; basc: Cassius kondeaen), conegut en català com el comte Cassi (685? - ?),[1] fou un noble hispanovisigot, origen de la dinastia musulmana dels Banu Qassi, senyors de la vall de l'Ebre durant els segles viii, ix i principis del x.

Orígens

[modifica]

El comte Cassi —en àrab kumis Qassi— era fill d'un terratinent de la vall de l'Ebre anomenat comes Fortuny,[2] d'origen suposadament hispanoromà, ja que duu un nom llatí i no pas visigot.

L'historiador àrab del segle xi Ibn Hazm afirmava a la seva obra Jàmhara que Cassi era «el comte de la frontera en temps dels gots (...)», text que l'historiador Eduardo Manzano interpreta com que Cassi estava al capdavant de les guarnicions visigodes a la frontera amb les tribus vascones, que tenia la seva seu a Erriberri-Olite.[3]

Conversió a l'islam

[modifica]

Les possessions del comte Cassi se centraven en Tudela, Tarassona, Borja i probablement Eixea, quan van arribar els àrabs a la península Ibèrica. El 714 les tropes de Mussa ibn Nussayr van ocupar pacíficament Saragossa. Aleshores, diversos terratinents de la zona van presentar-se davant de Hassan ibn Yassar al-Hudhali, nou governador de Saragossa, i es van convertir a l'islam a canvi de mantenir el seu statu quo. Llavors Cassi va arabitzar-se el nom i fou conegut des d'aleshores com Qassi.

Després de la seva conversió, Qassi va unir-se als conqueridors d'Hispània Mussa ibn Nussayr i Tàriq ibn Ziyad en el seu viatge a Damasc per donar comptes de la seva missió al califa omeia al-Walid I. L'objectiu del comte era retre homenatge i vassallatge al califa per tal de garantir l'amistat dels nous governants àrabs de la península Ibèrica.

Núpcies i descendents

[modifica]

Segons l'historiador Ibn Hazm, Cassi va tenir cinc fills. S'especula que només el primogènit hauria nascut abans de la conversió a l'islam, ja que duu un nom cristià però també podria ser que els altres s'haguessin canviat completament el nom. Aquest són els seus fills:

Arbre de família

[modifica]
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Fortuny
 
NN
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Cassi
 
NN
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abu-Tàhir
 
 
Fortuny
 
Àïxa
 
Abu-Salama
 
 
Yunus
 
 
Yahya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Dhàhir
 
 
 
 
 
 
 
Mussa I de Saraqusta
 
Ònnega
 
Ènnec Ximenes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
YunusGarciaMutàrrif de PamplonaLlopYuqàrtaixMussa II de SaraqustaÈnnec I de Pamplona
 
 
 

Referències

[modifica]
  1. Els Banu Qasi i el reis de Navarra (anglès)
  2. Genealogia dels Banu Qasi Arxivat 2008-10-04 a Wayback Machine. (castellà)
  3. Manzano Moreno, Eduardo; La Frontera de Al-Andalus en época de los Omeyas, p. 112 (castellà)

Bibliografia

[modifica]
  • (castellà) Cañada Juste, Alberto; Los Banu Qasi (714 - 924), Príncipe de Viana, ISSN 0032-8472, Any 41, Núm. 158-159, 1980, pàgs. 5-96