Niki Lauda
Andreas Nikolaus 'Niki' Lauda (Viena, 22 de febrer de 1949) és un pilot austríac de Fórmula 1, tres cops campió del món, el 1975, el 1977 i el 1984.
Nascut a Viena en el si d'una adinerada família, es va convertir, sense el suport dels seus familiars, en pilot de carreres el 1968 i va començar a córrer a la Fórmula 1 amb l'equip March el 1971. Al principi, va tenir poc èxit tant a l'equip March com al BRM, al que es va incorporar el 1973, però va donar el seu gran salt esportiu quan el seu company d'equip a BRM, Clay Regazzoni, va tornar a l'equip Ferrari a la temporada 1974. El llegendari propietari de l'equip, Enzo, va requerir l'opinió de Clay sobre el conductor austríac i, al rebre bones referències, el va fitxar immediatament.
Després d'un fluix començament de la dècada dels setanta, l'equip Ferrari va ressorgir i la fe en el petit austríac va ser recompensada amb el segon lloc en el seu debut amb l'equip al Gran Premi d'Argentina. Aviat va arribar la seva primera victòria a un gran premi, a la quarta carrera que va córrer amb Ferrari, donant fi amb ella a un bienni sense victòries de l'equip. Lauda i Ferrari es van convertir en el pilot i l'escuderia que marcaven el pas del mundial, aconseguint sis pole positions consecutives. No obstant això, una barreja de falta de fiabilitat i inexperiència va limitar els seus resultats a una sola victòria més i un quart lloc al final del mundial.
A la temporada 1975, Lauda va aconseguir reeditar la brillant trajectòria que havia iniciat l'any anterior. Després d'un discret començament en el qual no va passar del cinquè lloc a les primeres quatre carreres de la temporada, Lauda i Ferrari van millorar i van vèncer en quatre dels següents cinc grans premis. La victòria al Gran Premi dels Estats Units, última carrera de la temporada, li va valer a Lauda el seu primer campionat del món.
El 1976, Lauda va guanyar quatre de les primeres sis carreres, obtenint el segon lloc en les altres dues. Al final de la novena carrera, disputada a Brands Hatch, Lauda havia obtingut 61 dels punts del mundial, més del doble dels que duia el seu més immediat perseguidor, Jody Scheckter. El segon campionat del món consecutiu semblava limitar-se ja a una formalitat, fet que no es produïa des de les temporades de 1959 i 1960 quan ho havia assolit Jack Brabham. No obstant això, en la següent carrera, a Nurburgring, Lauda va sofrir greus ferides, que incloïen terribles cremades en incendiar-se el seu cotxe en el Gran Premi d'Alemanya. Tres pilots es van detenir per a ajudar-lo: Harald Ertl, Guy Edwards i Arturo Merzario, a qui Lauda va regalar, més tard, un rellotge d'or en agraïment. A la vora de la mort, un sacerdot li va administrar l'extremunció. A pesar d'això va tornar a les pistes tan sols sis setmanes després.
Durant la forçada absència de Lauda, l'anglès James Hunt havia jugat les seves basses i l'última carrera de la temporada, el Gran Premi del Japó, va començar amb un lleuger avantatge de Lauda sobre Hunt de tres punts. A una pista perillosament mullada, Lauda es va retirar després de realitzar dues voltes, assegurant que considerava insegur continuar en tals condicions. La causa d'aquest abandó s'ha atribuït al fet que, al no tenir celles, l'aigua entrava als ulls del pilot impedint-li així la visió. Hunt va liderar la carrera durant la major part del gran premi, fins que una punxada li va fer perdre posicions. Va aconseguir remuntar, no obstant això, fins a la tercera posició, fet que li va valer el títol mundial per un sol punt. L'anterior bona relació de Lauda amb l'equip Ferrari es va veure greument afectada després d'aquest abandonament, i va haver de suportar una difícil temporada 1977 a pesar de vèncer còmodament al campionat mundial gràcies a la seva regularitat. Havent ja anunciat que abandonaria l'equip al final de la temporada, Lauda va anticipar aquest abandó davant la decisió de Ferrari d'incorporar un tercer cotxe en el Gran Premi del Canadà amb el fins llavors desconegut Gilles Villeneuve.
Incorporat a l'equip Brabham el 1978, Lauda va passar dues temporades sense èxits, en bona mesura a causa del radical disseny del cotxe, amb una aerodinàmica assistida per turbines. Després de la seva única victòria, el cotxe va ser immediatament desqualificat. En el Gran Premi del Canadà, Lauda va informar al propietari de l'escuderia, Bernie Ecclestone, del seu desig de retirar-se immediatament, doncs no desitjava "seguir conduint en cercles". Lauda, que havia fundat una companyia de vols xàrter, va tornar a Àustria per a dedicar-s'hi a temps complet.
Però el 1982 Lauda va tornar a la competició, sentint que encara tenia una carrera com pilot per davant. Després d'una reeixida prova amb McLaren, el seu únic problema va ser convèncer al patrocinador de l'equip, Marlboro, que encara era capaç de guanyar. Ho va demostrar en la seva tercera cursa després de la seva volta a les pistes, guanyant el Gran Premi de Long Beach. Lauda va aconseguir el seu tercer campionat del món el 1984 amb una victòria per mig punt sobre el seu company d'equip Alain Prost.
Després de la seva retirada el 1985, va tornar a la gestió de la seva companyia aèria, Lauda Air. El 1995 va ser assessor tècnic de Ferrari i a la seva arribada li van demanar consell per a guanyar novament després de molts anys i la resposta immediata de Lauda va ser "contractin en Michael Schumacher". I Michael Schumacher va portar l'equip d'enginyers de Benetton, encapçalats per Ross Brawn.
El 2000 fou guardonat amb el premi Marca Leyenda.[1] Després de la venda de la companyia al soci majoritari Austrian Airlines, va dirigir l'equip Jaguar el 2001 i el 2002. A la fi de 2003, va constituir una nova companyia aèria, Niki. En l'actualitat Lauda col·labora com a comentarista de F1 a la cadena alemanya RTL, i, des del 2013, és President no executiu de l'equip Mercedes AMG Petronas.
Com a conductor, es considera que Lauda s'ha caracteritzat per una aproximació intel·ligent, que minimitzava els riscos i maximitzava els resultats, i se'l considera un dels pilots més conscienciós, capaç de passar-se llargues hores refinant el comportament del cotxe. És autor de quatre llibres. De vegades rep el sobrenom de la rata.
Notes
- ↑ Guardó que atorga el diari Marca als millors professionals de la història de l'esport
