costa

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	/ˈkɔs.tə/ⓘ
Occidental:	nord-occidental /ˈkɔs.ta/
	valencià /ˈkɔs.ta/, /ˈkɔs.tɔ/

• Rimes: -ɔsta
• Etimologia: Del llatí costa, segle X.

costa f. ‎(plural costes)

1. Part de la terra que toca al mar.
2. Pendís de muntanya.

• ascensió, pujada
• pendent, pujada
• platja

• acostar
• costaner
• costella
• costejar
• costerejar

costa

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de costar.

   Quant costa això?

2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb costar.

• Síl·labes: cos·ta (2)
• Anagrames: acost ^(alfagrama), casot, oscat, tacos, tasco, tascó, tocàs, tosca, toscà

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /ˈkos.ta/, meridional /ˈkoh.ta/

Americà: alt /ˈkos.t(a)/, baix /ˈkoh.ta/

• Rimes: -osta
• Etimologia: Del català o del gallec costa, del llatí costa.

costa f. ‎(plural costas)

1. costa (part de la terra que toca al mar)

• acostar
• costanero
• costero

• Síl·labes: cos·ta (2)
• Anagrames: actos, casto, catos, cotas, cotas, tacos, tasco, tascó, tocas, tocás, tosca

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre costa

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈkɔs.ta/
• Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *kost- ‎(«os»).

costa f. ‎(genitiu costae)

1. costella
2. costat, banda

   Costae navium. ― Els costats de la nau.

   Costae aheni. ― Els costats de l'olla.

   Tergora diripere costi. ― Estripar la pell [d'un animal] dels costats.

3. vessant d'una muntanya (en llatí medieval)
4. costa marítima (en llatí medieval)

1a declinació -a, -ae

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	costa	costae
Vocatiu	costa	costae
Acusatiu	costam	costās
Genitiu	costae	costārum
Datiu	costae	costīs
Ablatiu	costā	costīs