mira

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈmi.ɾə/, occidental /ˈmi.ɾa/
• Rimes: -iɾa
• Etimologia: De mirar.

mira f. ‎(plural mires)

1. Acció de dirigir la mirada a una cosa.
2. (normalment en plural) Intencions.
3. Peça d'un arma de foc que serveix per a afinar la punteria.

mira

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de mirar.
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb mirar.

• (imperatiu, col·loquial, emfàtic) ma
• (imperatiu, col·loquial, seguit de pronoms) mi

• Síl·labes: mi·ra (2)
• Anagrames: armi, armí, Irma, marí, raïm, rami, rima

mira

1. tercera persona singular (él, eyl, ell) del present d'indicatiu de mirar
2. segona persona singular (tu) de l'imperatiu de mirar

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈmi.ɾa/
• Rimes: -iɾa
• Etimologia: Deverbal de mirar.

mira f. ‎(plural miras)

1. mira

• mirilla

mira

1. tercera persona del singular (él, ella, usted) del present d’indicatiu del verb mirar
2. segona persona del singular (tú) de l'imperatiu del verb mirar

• Síl·labes: mi·ra (2)
• Anagrames: amir, mari, Mari, miar, rima, rimá

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre mira

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈmiː.raː/, /ˈmiː.ra/

mīrā

1. ablatiu femení singular de mīrus

mīra

1. nominatiu femení singular de mīrus
2. nominatiu neutre plural de mīrus
3. vocatiu femení singular de mīrus
4. vocatiu neutre plural de mīrus
5. acusatiu neutre plural de mīrus