Canviar o no canviar

He començat a llegir, primer amb curiositat i després amb un horror creixent, La posliteratura, d’Alain Finkielkraut. He arribat fins a la pàgina 54 (els sis primers assagets) i no sé si em veig amb cor de continuar empassant-me els deliris d’aquest reconegut intel·lectual. Esbalaeix que encara estiguem disposats a escoltar les idees d’un neoreaccionari amargat, que una persona així pugui ser membre de l’Acadèmia Francesa, que es doni difusió a idees seves malaltes, perverses i falses.

En els articles agrupats sota el títol “Les terribles simplificadores” (en al·lusió a les feministes), és capaç d’afirmar que ja hem assolit la igualtat de gènere, que ja no “queda cap àmbit reservat: els homes han perdut les seves prerrogatives ancestrals i no queda res de la separació de rols que durant molt de temps crèiem que era natural i inamovible”. O també que “en les nostres latituds, la dominació masculina és un fenomen residual”. En un altre punt, titlla de “males guanyadores” les feministes, que “es neguen absolutament a admetre que el seu objectiu —és a dir, el desmantellament del patriarcat en les societats occidentals— ja s’ha assolit” (!) i diu que el triple objectiu d’aquestes males guanyadores és assaborir la victòria bo i conservant “l’aura de víctimes i sense deixar mai de reivindicar”. A això hi podem sumar el no-n’hi-ha-per-tant que destil·len les seves paraules sobre el MeToo i els abusos a menors de Polanski, o la manera com es riu de Lionel Duroy quan s’avergonyeix de certes actituds sexuals masculines que li desperten fàstic. Finkielkraut també defensa la necessitat de separar autor i obra, denigrant a qui no ho fa, i nega que la societat protegeixi el sistema de dominació sexual. O aquest senyor viu en un altre món, o té els ulls i la ment estancs, impermeables, segellats amb Loctite.

La veritat és que això em produeix una pena i una ràbia profundíssimes. És descoratjador. Continuem donant rellevància social i intel·lectual a homes que neguen els problemes de gènere i es dediquen a ridiculitzar les feministes que els denuncien. Que hi ha coses ambigües o discutibles? Sens dubte. Que ell no mostra ni una petita escletxa de comprensió o de dubte? També. I això en un pensador és molt inquietant. Ves que no sigui ell el “terrible simplificador”.

Aquesta setmana, potser per compensar aquesta cinquantena de pàgines repugnants i desoladores, llegia també un llibre de bell hooks que potser convindria al senyor Finkielkraut: La voluntat de canviar, on l’autora explica de manera molt entenedora, gens bel·ligerant i amb cap voluntat d’escarni que els homes han après culturalment i han interioritzat certes actituds que són un obstacle per a la seva pròpia felicitat (i de retruc, per a la felicitat de les dones). hooks exposa que la cultura patriarcal no és perjudicial només per a les dones, sinó també, en la mateixa mesura, per als homes. “El patriarcat fomenta la bogeria” pel fet que obliga l’home a amputar l’experiència emocional del món i l’aliena de si mateix. “El patriarcat destrueix el benestar dels homes”, diu. Així que homes: feu-ho per vosaltres.