Ø

Ø ‎(majúscula, minúscula ø)

1. Lletra O amb barra inclinada, usada en certs alfabets escandinaus corresponent a la pronúncia /øː/.

Ø

1. (lingüística) Morfema zero, un morf teòric no expressat en la parla o l’escriptura, però amb una funció gramatical.

• Té la codificació U+00D8.
• Variants similars: ∅ (conjunt buit, U+2205), ⌀ (diàmetre, U+2300)

• Etimologia: Primera persona: Desinència zero produïda per l’eliminació del llatí -ō i assimilació d’altres vocals (cantō > cant, dormiō > dorm).
• Etimologia: Tercera persona: Desinència zero produïda per l’eliminació del llatí -it i assimilació d’altres vocals (dormit > dorm, battuit > bat).

Ø ‎(verbal)

1. (antic i balear, alguerès) Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -ar.

   Exemple: cantar → jo cant.

2. (antic i balear, alguerès, valencià) Forma conjugada en primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -er, -re, -ir.

   Exemples: témer → jo tem, batre → jo bat, dormir → jo dorm.

• -ō llatí > Ø, actual balear i alguerès (-i, septentrional) > -e, actual valencià > -o, central i nord-occidental

Ø ‎(verbal)

1. Forma conjugada en tercera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs regulars en -er, -re, -ir.

   Exemples: témer → ell tem, batre → ell bat, dormir → ell dorm.

Ø ‎(nominal)

1. Formació de substantius deverbals.

   Exemples: trucar → un truc, passejar → un passeig.

• -ada (p. ex. una trucada, una passejada)