ö

• Pronúncia: /øː/
• Etimologia: Del suec antic ø, del norrè ey. Primera atestació segle XI, suec rúnic øy. Cognat amb el danès ø, islandès ey, feroès oy, noruec bokmål i nynorsk øy. Compareu amb el baix alemany mitjà ouwe, neerlandès mitjà owe, anglès antic īeg/īg, alt alemany antic ouwa (alemany Aue).

ö c. ‎(plural indefinit öar, plural definit öarna)

1. illa, illot

   Hon simmade ut till ön.

   Va nedar fins a l'illa.

2. (figurat)

   En ö av trygghet ― Una illa de seguretat

• öbo c.

• holme c.

• å c.

• Síl·labes: 1

• Per a més informació vegeu l'entrada ö al Svenska Akademiens ordlista.
• Per a més informació vegeu l'entrada ö al Svensk ordbok.
• Per a més informació vegeu l'entrada ö al Svenska Akademiens ordbok.

• Etimologia: De la lletra ö de l'alfabet alemany.

ö ‎(minúscula, majúscula Ö)

1. Dinovena lletra de l'alfabet turc, que representa el so /œ/.

   Ex.: ölmek /œlˈmɛc/

• Article corresponent a la   Viquipèdia