Península de Taimir
La península de Taimir (rus: Таймы́р) és una península de Sibèria que forma la part situada més al nord d'Àsia. Es troba entre el golf del Ienissei del mar de Kara i el golf de Khàtanga del mar de Làptev. En gran part es correspon amb el districte de Taimíria, al krai de Krasnoiarsk, de la Federació Russa.
| ||||
| Tipus | península  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | krai de Krasnoiarsk (Rússia) | |||
| ||||
| Banyat per | mar de Kara | |||
| Característiques | ||||
| Punt més alt | muntanyes Birranga (1.121 m ) | |||
| Superfície | 400.000 km² | |||
Geografia
modificaLa península de Taimir es troba entre el golf del Ienissei, del mar de Kara, i el golf de Khàtanga, del mar de Làptev.
Aproximadament fa uns 800 km d'amplada. El llac Taimir i les muntanyes Birranga es troben dins la península de Taimir.
El cap Txeliüskin, el punt més al nord d'Euràsia, es troba a l'extrem septentrional de la península a uns 78° N de latitud.
Lloc Ramsar del delta del Gorbita
modificaEl delta interior del riu Gorbita es troba en la península de Taimir (73°00′N 94°55′E). El 1994, va ser declarat lloc Ramsar número 699 amb una extensió de 750 km². Abasta la vall inferior del riu Gorbita, les torberes adjacents, llacs i una part de tundra que inclou prades, Eriophorum i torberes poligonals. Aquests hàbitats alberguen poblacions d'ocells aquàtics que crien i muden aquí, en particular ánsar careto, ánsar campestre i barnacla cuellirroja. És una de les zones de cria de la península més important per a les oques. Les activitats humanes són caça de la guineu àrtica i pesca.[1]
Ecologia
modificaAl nord de Sibèria, la fauna i la flora tenen solament un període de dos mesos a l'any per a garantir la seva reproducció. Cada estiu, el sol de mitjanit junta multituds d'espècies. Els rens emigren i es tracten amb milers d'óssos polars i foques. Al seu torn, ocells d'Europa, Àfrica i Àsia van a Taimir, la major concentració d'ocells salvatges del món.
Aquesta zona és una ecorregión de la ecozona paleàrtica de la World Wide Fund for Nature, la «Tundra de Sibèria Central i península de Taimyr».
Flora
modificaLa tundra d'aquesta zona constitueix un model científic pels biòlegs gràcies a la quasi perfecta zonació latitudinal que presenta aquí la tundra, ja que el relleu és molt homogeni. A l'extrem nord peninsular hi ha una reduïda zona que està classificada com desert polar.
La part nord de Taimir es caracteritza per una absència gairebé total de líquens i una petita distribució de tundres de molsa. Els arbustos estan representats aquí pel nabiu vermell, el romaní silvestre, l'herba de perdiu. En les terres baixes de la tundra de Taimir estan cobertes de molsa, sobre el qual apareixen plantes amb flors a l'estiu, i en uns quants llocs hi ha arbustos de salzes polars. La coberta d'herba del nord de Taimir és bastant pobre, però en el sud l'herba creix abundantment. Hi ha cues de cavall, herba blava, cua de guineu, rosella polar. Les flors més valuoses en Taimir es consideren fregida. En la part sud de la península de Taimyr, també creixen arbustos de tundra, que consisteixen en bedolls nans.
La tundra forestal es troba al sud de la tundra típica. La vegetació llenyosa en Taimir arriba tan al nord com en cap altre lloc del món, gairebé fins als 73° N. (a la regió del riu Khatanga, els boscos Ary-Mas i Lukunsky). Valls fluvials de la conca del riu Khatanga al nord de 68°N. cobert d'un bosc de làrixs, piceas i bedolls. Els arbres aconsegueixen una altura de 20 o més metres amb un diàmetre de fins a un metre en la base. Ben adaptat a les condicions de la tundra forestal, el larix dahurica reemplaça al larix sibirica a l'est de les capçaleres del riu Piàssina, anant cap al nord en forma de boscos o arbres solitaris fins als 72°55'07"N, i en forma nana fins als 73°04'32"N.
Els arbres en la tundra del bosc tenen una aparença oprimida (" bosc tort "), molts arbres tenen les copes seques, molts semblen arraulir-se en el sòl.
Per sobre dels 300–350 metres sobre el nivell de la mar, domina la tundra muntanyenca. En el bosc-tundra, vastes àrees estan cobertes de líquenes, inclòs la molsa de ren, que, juntament amb els arbustos, és l'aliment principal dels rens.
Fauna
modificaA la península de Taimir hi visqué, fins fa 2000 anys, la darrera població natural de bou mesquer fora de les d'Amèrica del Nord. [2] reintroduïda amb èxit el 1975 com també a l'illa Wrangel i altres llocs de l'Àrtic.[3]
La població va créixer a 2.500 el 2002 i va augmentar fins a 6.500 el 2010.[4]
Un estudi realitzat el 2021 va trobar que, basant-se en l'eDNA, els mamuts llanosos van sobreviure a la península de Taymir fins fa entre 3.900 i 4.100 anys, aproximadament simultàniament amb la població de Wrangel. La península de Taymyr, amb el seu hàbitat més sec, podria haver servit com a refugi per a l’estepa dels mamuts, donant suport als mamuts i altres mamífers de l'edat de gel generalitzada com els cavalls salvatges (Equus sp.).[5]
Història
modificaTaimir va romandre deshabitada durant molt de temps degut al seu dur clima, però ja en el Paleolític tardà (fa 45.000 anys), durant l'època interglaciar, corresponent a ISI 3, la península va estar habitada per humans, com demostra el descobriment del Mamut de Sopkargin, en l'os zigomàtic del qual els científics han identificat danys produïts per la pesada llança dels caçadors primitius.[6]
El poble Yakutia va arribar a la conca del riu Jeta en el V-IV mil·lenni abans de Crist - que eren caçadors mesolítics de rens (Tagenar VI).[7]
Primeres cultures ceràmiques i metal·lúrgiques
modificaEn el III mil·lenni a. C. va existir una cultura Baikit amb desenvolupament de ceràmica. Aquesta cultura era originària de Sibèria occidental, i estava associada als habitants de la zona del riu Tunguska Pedregós (un afluent del Ienisei) i el Txulim (afluent del Obi).[8]
En el II mil·lenni abans de Crist les tribus de la cultura Ymyyakhtakh, relacionades amb els Yukagirs, van penetrar des de l'est fins a Taimir.
L'antic assentament de Ust-Polovinka es troba a 100 quilòmetres al nord de Norilsk, en la desembocadura del riu Polovinka, evidencia treballs de metal·lúrgia. El coure s'extreia directament de la superfície a 50 quilòmetres a l'oest de Ust-Polovinka. Allí es va trobar en el vessant nord de la Meseta de Kharaelakh (Pedra d'avet) el plec de Norilsk amb jaciments minerals.
Un assentament únic de diverses capes (Pyasina IV-A) prop de Ust-Polovinka ha atret l'atenció dels arqueòlegs. Durant les excavacions d'aquest jaciment es van trobar restes de la cultura Pyasina. En aquest context, es va trobar el treball de ferro més antic de l'Àrtic, que data del segle xviii abans de Crist.[9] Aquí també es va trobar bronze a l'estany, el bronze més perfecte.
La datació per radiocarboni de la cultura metal·lúrgica de Pysin en el Taimir data del Segle IX al IV abans de Crist.
En temps històrics, els Tavgi habitaven aquí el sud-est de la península. - La tribu yukaghir més occidental, assimilada pels samoyeds i incorporada als nganasans.[10]
Basant-se en els materials del jaciment de Taimir occidental de Duna III (segles IX-XII) Leonid Khlobystin defineix la cultura Vozhpai.[11]
Els nganasans com a ètnia diferent dels samoyeds es van formar a Taimir en la segona meitat del segle xvii i principis del XVIII. Es componia de diversos grups tribals (samoyeds piasides, kuraki, tidiris, tavgi, etc.). A l'estiu els nganasans s'allunyaven per la península de Taimir en trineus tirats per rens, a l'hivern assentaven les famílies en els límits septentrionals de la taigà siberiana.[12]
Població
modificaActualment hi viuen unes 30.000 persones. Entre l'ètnia Nganasan encara es mantenien pràctiques xamàniques en ple segle xx.[13]
Economia
modificaL'empresa MMC Norilsk Nickel hi té explotacions mineres. A la ciutat de Norilsk, que està situada al sud de la península, s'hi fan aliatges de níquel. El mineral obtingut de les mines es transporta per tren al port fluvial del riu Ienissei a Dudinka i des d'allí en vaixell a Múrmansk i altres ports.
Clima
modificaEl clima és continental subàrtic o ja àrtic. El mar de Laptev, que es troba al nord de la península, roman glaçat entre setembre i juny de mitjana. L'estiu és fresc i breu, les temperatures de juliol varien de sud a nord entre els 12 °C i els 2 °C mentre que les temperatures de gener són més homogènies, al voltant dels −14 °C.
Galeria
modifica-
L'expedició Taimir en un aerolliscador Hivus-10
-
Cap Chelyuskin, punt més septentrional de Rússia i del continent afroeuroasiàtic, 77°43'22N, 104°15'13E
-
Paisatge de tundra en Taimir
-
Bou mesquer, un mamífer de l'Àrtic de la família dels Bòvids, reintroduït amb èxit a la regió de la península de Taimyr el 1975.
Referències
modifica- ↑ «Gorbita Delta» (en anglès). Ramsar. [Consulta: 28 juny 2022].
- ↑ BioMed Central. «Muskox Suffered Loss Of Genetic Diversity At Pleistocene/Holocene Transition», 06-10-2005.
- ↑ «Safari Club Foundation Recordbook entry on Bovids». Arxivat de l'original el 2007-09-27. [Consulta: 16 abril 2009].
- ↑ Dr. Taras Sipko. «Reintroduction of Musk Ox in the Northern Russia». Large Herbivore Network. Arxivat de l'original el 2015-09-05.
- ↑ Wang, Y; Pedersen, M.W.; Alsos, I.g.; etal Nature, 600, 7887, 2021, pàg. 86–92. Bibcode: 2021Natur.600...86W. DOI: 10.1038/s41586-021-04016-x. PMC: 8636272. PMID: 34671161.
- ↑ «Presencia primerenca humana a l'Àrtic: Evidències a partir de restes de mamut de 45.000 anys d'antiguitat, 2016». Arxivat de l'org/content/351/6270/260 original el 27 d'abril de 2020. [Consulta: 2 desembre 2019].
- ↑ «Tagenar VI». Arxivat de l'original el 2013-11-01. [Consulta: 29 juny 2012].
- ↑ Leonid Khlobystin, «Edat de Bronze». Arxivat de l'original el 2018-03-18. vokrugsveta.ru 1986
- ↑ Vadim Denisov (2015), «Província de fosa de bronze de Taimir». Arxivat de l'ru/forum/5-45-1 original el 2018-03-09.
- ↑ «Volodko N. В. Analysis of mitochondrial DNA variability in Yukaghirs - indigenous inhabitants of Polar Siberia». Arxivat de l'original el 2014-01-16.. - Novosibirsk, 2008. - Doctorat en Genètica 03.00.15, P.29
- ↑ «Cultura arqueològica Vozhpai». Arxivat de l'northarch.ru/sever_5.htm original el 2017-05-25. [Consulta: 14 maig 2017].
- ↑ «Pobles indígenes de Taimir. Nganasans». Arxivat de l'original el 2015-04-22. [Consulta: 29 juny 2012].
- ↑ Hoppál 2005
Bibliografia addicional
modifica- Hoppál, Mihály. Akadémiai Kiadó. Sámánok Eurázsiában. (en hongarès), 2005. ISBN 9630582953. (The title means “Shamans in Eurasia”, the book is written in Hungarian, but it is published also in German, Estonian and Finnish: Site of publisher with short description on the book (in Hungarian) Arxivat 2010-01-02 a Wayback Machine..)
- Batalden, Stephen K. Greenwood Publishing Group. The Newly Independent States of Eurasia: Handbook of Former Soviet Republics, 1997. ISBN 978-0897749404 [Consulta: 24 abril 2014].
- Bisher, Jamie. Routledge. White Terror: Cossack Warlords of the Trans-Siberian, 2006. ISBN 978-1135765965 [Consulta: 24 abril 2014].
- Black, Jeremy. Yale University Press. War and the World: Military Power and the Fate of Continents, 1450–2000, 2008. ISBN 978-0300147698 [Consulta: 24 abril 2014].
- Nicholas B. Breyfogle, Abby Schrader and Willard Sunderland (eds), Peopling the Russian Periphery: Borderland Colonization in Eurasian history (London, Routledge, 2007).
- Etkind, Alexander. John Wiley & Sons. Internal Colonization: Russia's Imperial Experience, 2013. ISBN 978-0745673547 [Consulta: 24 abril 2014].
- Forsyth, James. Cambridge University Press. A History of the Peoples of Siberia: Russia's North Asian Colony 1581–1990, 1994. ISBN 978-0521477710 [Consulta: 24 abril 2014].
- James Forsyth, A History of the Peoples of Siberia: Russia's North Asian Colony, 1581–1990 (Cambridge, Cambridge University Press, 1994).
- U of Nebraska Press. Inside the Ropes: Sportswriters Get Their Game On, 2008. ISBN 978-0803219076 [Consulta: 24 abril 2014].
Hugh Chisholm. Encyclopædia Britannica (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911, p. 10–18.
- Steven G. Marks, Road to Power: The Trans-Siberian Railroad and the Colonization of Asian Russia, 1850–1917 (London, I.B. Tauris, 1991).
- Mote, Victor L. Westview Press. Siberia: Worlds Apart, 1998. ISBN 978-0813312989 [Consulta: 24 abril 2014].
- Igor V. Naumov, The History of Siberia. Edited by David Collins (London, Routledge, 2009) (Routledge Studies in the History of Russia and Eastern Europe).
- Stephan, John J. Stanford University Press. The Russian Far East: A History, 1996. ISBN 978-0804727013 [Consulta: 24 abril 2014].
- Pesterev, V. Royal Geographical Society (with IBG), London. Siberian frontier: the territory of fear, 2015.
- Wood, Alan. A&C Black. Russia's Frozen Frontier: A History of Siberia and the Russian Far East 1581 – 1991, 2011. ISBN 978-0340971246 [Consulta: 24 abril 2014].
- Alan Wood (ed.), The History of Siberia: From Russian Conquest to Revolution (London, Routledge, 1991).
- Condé Nast Publications. Condé Nast's Traveler, Volume 36, 2001 [Consulta: 24 abril 2014].
- International Work Group for Indigenous Affairs. Yearbook, 1992 [Consulta: 24 abril 2014].
- Rasputin, V.; Winchell, M.; Mikkelson, G. Northwestern University Press. Siberia, Siberia, 1997. ISBN 978-0-8101-1575-0.
- Motarjemi, Yasmine; Moy, Gerald; Todd, E. C. D.. Elsevier Science, Academic Press. Encyclopedia of Food Safety, 2013, p. 176. ISBN 978-0-12-378613-5.
- «Arctic Oscillation and Polar Vortex Analysis and Forecasts». Atmospheric and Environmental Research, Verisk Analytics. [Consulta: 20 maig 2018].
- Haywood, A. J.. Oxford University Press. Siberia: A Cultural History (en anglès), 2010. ISBN 9780199754182.
- Pankova, Svetlana; Simpson, St John. Archaeopress Publishing Ltd. Masters of the Steppe: The Impact of the Scythians and Later Nomad Societies of Eurasia: Proceedings of a conference held at the British Museum, 27–29 octubre 2017 (en anglès), 21 gener 2021, p. 218–219. ISBN 978-1-78969-648-6.
- Francfort, Henri-Paul «Sur quelques vestiges et indices nouveaux de l'hellénisme dans les arts entre la Bactriane et le Gandhāra (130 av. J.-C.-100 apr. J.-C. environ)» (en anglès). Journal des Savants, 01-01-2020, pàg. 37.
- «Belt Plaque with a Bear Hunt. From Russia (Siberia). Gold. 220-180 B.C. The State Hermitage Museum, St. Petersburg, Russia», 22-08-2019.
- Benton, M. J.. Thames & Hudson. When Life Nearly Died: The Greatest Mass Extinction of All Time, 2005. ISBN 978-0-500-28573-2.
- «Meet this extinct cave lion, at least 10,000 years old – world exclusive». [Consulta: 30 gener 2016].
- Richards, Michael P. Cambridge University Press. Archaeological Science, 2020, p. 23. ISBN 9780521195225.
- «Jomon Culture and the peopling of the Japanese archipelago: advancements in the fields of morphometrics and ancient DNA» (en anglès). ResearchGate. [Consulta: 18 agost 2019].
- Evans, Gavin. Simon and Schuster. Skin Deep: Dispelling the Science of Race, 2019, p. 139. ISBN 9781786076236.
- Raff, Jennifer. Origin: A Genetic History of the Americas (en anglès), 2020-06-09. ISBN 978-1-5387-4971-5.
- Sapiens. «A Genetic Chronicle of the First Peoples in the Americas» (en anglès americà). SAPIENS, 08-02-2022. [Consulta: 29 octubre 2022].