Vassili Kandinski

El 1871 la seva família es trasllada a Odessa. De 1886 a 1889 estudia dret a Moscou. El 1896 rebutja una plaça docent a la Universitat de Dorpat per estudiar art a Múnic.

El 1901 funda el grup Phalanx, el propòsit principal del qual és introduir les avantguardes franceses al provincià ambient muniquès, motiu pel qual obre una escola on imparteix classes. Les seves pintures dels primers anys del segle són paisatges executats amb espàtula, ombrívols en un principi, però que després adquiriran una intensitat gairebé fauve; també pinta temes fantàstics basats en tradicions russes o en l'edat mitjana alemanya; aquest període està marcat per l'experimentació tècnica, en particular per l'ús del tremp sobre paper fos, per tal de donar una impressió de superfície transparent, il·luminada des de darrere. La consistència tonal del clarobscur emfasitza l'esquema i esborra la distinció entre les figures i el fons, i en resulta una composició quasi abstracta.

El 1902 exposa per primer cop amb la Sezession de Berlín i realitza les seves primeres xilografies. El 1903 i el 1904 viatja per Itàlia, els Països Baixos i l'Àfrica i visita Rússia. El 1904 exposa al Saló de Tardor de París.

El 1909 és elegit president del Neue Künstlervereinigung München (NKVM). La primera exposició del grup té lloc a la galeria Tannhäuser de Múnic aquell mateix any. Cap a final de la dècada, les pintures de Kandinski denoten una gran tendència a la planitud per l'equivalència en intensitat de les àrees de color i la superfície lluent que destrueix qualsevol il·lusió de profunditat. Les sèries de quadres de genets en combat comencen el 1909, on la línia de l'horitzó s'hi va erradicant gradualment, d'igual manera que altres referències espacials.

El 1910 pintà una aquarel·la abstracta, en la qual, segons el crític italià Giulio Carlo Argan "(...) en les taques més foques predominen dos colors, el roig i el blau, que evidentment estan relacionats perquè sempre es troben junts. El roig és un color càlid i tendeix a expandir-se; el blau és fred i tendeix a contraure's. Kandinski no aplica la llei dels contrasts simultanis sinó que la comprova; se serveix de dos colors com de dues forces manejables que es poden sumar o restar i, segons els casos, és a dir, segons els impulsos que sent, se serveix d'ambdues per tal que es limitin o s'impulsin mútuament. També hi ha signes lineals, filiformes; són, en certa manera, indicacions de possibles moviments, són traçats que suggereixen la direcció i el ritme de les taques que vaguen pel paper. Posen en moviment tota l'aquarel·la (...)"

Aquesta aquarel·la datada del 1910 va ser considerada durant molt de temps l'obra més primerenca de l'art abstracte modern. Segons sembla, però, Kandinski, a vegades, signava les seves obres amb anys de retard; és per això que molt probablement aquesta distinció correspondria a altres obres no figuratives del mateix autor, tal com suggerí l'editor Kenneth Lindsay, o altres artistes com ara Francis Picabia o M. K. Ciurlionis.^[3]

El 1911, Kandinski i Marc es retiren del NKVM i assenten les bases del grup Der Blaue Reiter, del qual editaran un almanac el 1912. La primera exposició té lloc el desembre a la galeria Tannhäuser de Múnic.

El 1911 Kandinski publica De l'espiritual en l'art, (en l'original alemany Über das Geistige in der Kunst), una obra molt influent. El 1912 es publica l'almanac amb obres de Kandinski i Marc, i té lloc la segona exposició de Der Blaue Reiter a la galeria Hans Goltz. Aquell mateix any té lloc la primera exposició individual de Kandinski a la galeria Der Sturm de Berlín. Els temes preferits de Kandinski en aquesta època són violents i apocalíptics, i tenen l'origen en les imatges religioses populars d'Alemanya i Rússia. Cap al 1912 el seu treball ha passat per diverses evolucions productives.

A partir de 1913, quan pinta Línies negres, el seu mode d'abstracció ja no es forma a partir d'un tema, sinó que el color i la línia prenen una expressivitat per ells mateixos sense seguir un model preestablert.

De tots els artistes influents del segle xx, Kandinsky va ser l'escriptor més prolífic. Kenneth C. Lindsay i Peter Vergo van publicar l'any 1994 tots els escrits de l'artista traduïts a l'anglés a partir dels textos originals del pintor, incloent, a més, entrevistes, notes de classe, i elements desconeguts fins al moment de la publicació.^[4]

El desenvolupament de Kandinski cap a l'abstracció troba la seva justificació teòrica en Abstracció i empatia de Wilhelm Worringer, que s'havia publicat el 1908. Worringer argumenta que la jerarquia de valors usual, basada en les lleis del Renaixement, no és vàlida a l'hora de considerar l'art d'altres cultures.

Igual que Hilma af Klint, Kandinski també estava interessat per la teosofia, entesa com la veritat fonamental que rau en les doctrines i els rituals de totes les religions del món; la creença en una realitat essencial, oculta rere les aparences, proporciona una òbvia racionalitat a l'art abstracte.

Al llibre De l'espiritual en l'art, parla d'una nova època de gran espiritualitat i de la contribució que hi fa la pintura. L'art nou ha de basar-se en un llenguatge de color i Kandinski aporta les pautes sobre les propietats emocionals de cada to i de cada color. A diferència de teories sobre el color més antigues, ell no s'interessa per l'espectre sinó només per la resposta de l'ànima envers els colors.

El 1913 es presenta una obra seva a l'Armory Show de Nova York i, en esclatar la Primera Guerra Mundial, torna a Rússia i s'instal·la a Moscou fins al 1921.

A partir de la Revolució d'Octubre de 1917, Kandinski desenvolupa un treball administratiu per al Comissariat del Poble per a l'Educació. Entre els projectes d'aquest organisme hi ha la reforma del sistema educatiu de les escoles d'art. El 1920 fou un dels fundadors a Moscou de l'INKhUK (Institut per a la Cultura Artística). En el transcurs d'aquell mateix any va sorgir el conflicte entre Kandinski, Malèvitx i altres pintors idealistes contra els productivistes com Vladímir Tatlin i Aleksandr Ródtxenko. Aquest grup trobà un important suport en el «pla de propaganda monumental» ideat per les autoritats polítiques de la Revolució, i va propiciar la sortida de Kandinski de Rússia.

El 1922 es trasllada a Weimar (Alemanya), on imparteix classes teòriques per a l'Escola de la Bauhaus. El 1926 publica el llibre Punt i línia sobre el pla. Contribució a l'anàlisi dels elements pictòrics (Punkt und Linie zu Fläche. Beitrag zur Analyse der malerischen Elemente), una continuació orgànica del seu treball anterior De l'espiritual en l'art. Romandrà a la Bauhaus fins a l'any 1933, en què el Tercer Reich clausurà la institució.

Des de 1933 s'estableix a París, on continuarà la seva carrera com a artista fins a la seva mort el 1944.

•  
  Sol de Rotterdam (1906)
•  
  Tardor a Baviera (1908)
•  
  Improvisació 9 (1910)
•  
  Fuga (1914)
•  
  En gris (1919)
•  
  Segment blau (1921)
•  
  Món petit I (1922)
•  
  Tensió suau (1923)
•  
  In blue (1925)
•  
  Moviment I (1935)
•  
  Al voltant del cercle (1940)
•  
  Composició (1944)

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vassili Kandinski

• Vassili Kandinski: una Galeria d'Art Virtual Arxivat 2007-02-21 a Wayback Machine..