Jaume II de Mallorca

Fou el segon fill home de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria. Era net per línia paterna del rei d'Aragó i comte de Barcelona Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, i per línia materna del rei Andreu II d'Hongria i Violant de Courtenay.

Fou germà del rei Pere el Gran, i pel matrimoni de les seves germanes, cunyat d'Alfons X de Castella i de Lleó i Felip III de França.

Cosa poc freqüent en l'època, el seu pare li deixà escollir esposa, i el 12 d'octubre del 1272 es casava a Barcelona amb Esclarmonda de Foix, filla del comte Roger IV de Foix.

D'aquest matrimoni nasqueren almenys sis fills coneguts:

• Jaume de Mallorca (? - després de 1316), que es feu frare franciscà i renuncià a la corona el 1299
• Sanç I de Mallorca (1283 -1324), rei de Mallorca
• Ferran de Mallorca (1285 -1316), pare de Jaume III de Mallorca
• Elisabet de Mallorca (1280? -1301), casada el 1299 amb Joan Manuel de Castella
• Sança de Mallorca (? -1345), casada el 1304 amb Robert I de Nàpols
• Felip de Mallorca (1288 -1340), abat i regent de Mallorca durant la minoria de Jaume III, 1324-1335

Igualment, estan documentats altres fills dels quals no se'n coneixen gaires detalls biogràfics. Probablement aquest fills moriren durant la seva joventut, ja que ens n'ha arribat molt escassa documentació.

• Blanca de Mallorca (? - entre 1289 i 1312)
• Pere de Mallorca (? - entre 1285 i 1303)
• Esclarmonda^{[2] [a]}
• Felip (mort jove, abans de 1288) ^{[2] [b]}

De les relacions fora del matrimoni amb Saura de Montreal va tenir almenys ^[c] una filla il·legítima:

• Saura de Mallorca (? - 1333), casada amb Berenguer de Vilaragut i Sarrià i mare de la reina de Mallorca Violant de Vilaragut.

Altres fills il·legitims, de mare desconeguda:

• Ferran (? - després de 1283) ^[d]
• Joan, religiós (? - després de 1330) ^[e]

L'infant Jaume va néixer el 1243, i l'any següent ja apareix al tercer testament de Jaume I, però el rei encara en faria tres més, en què variaria els lots corresponents a cada fill: Alfons (difunt el 1260), Pere, Ferran (1248-1251) i el mateix Jaume. No entrà en el joc testamentari Sanç, destinat des de petit a la carrera eclesiàstica.

En el testament de 1244, a Jaume li pertocaven les terres que no procedien de l'herència paterna del rei (Mallorca, València, Rosselló, Cerdanya i Montpeller); Aragó correspondria al primogènit Alfons i; Catalunya al fill segon, Pere.

En el de 1248, havia nascut el darrer fill baró, Ferran, i en el testament d'aquell any a Jaume li assignava València; Aragó continuava per a Alfons; Catalunya i Mallorca serien per a Pere i; per a Ferran, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller.

El 1253, ja havia mort el petit infant Ferran, i Jaume I tornà a reassignar les seves possessions, per a Jaume Mallorca i Montpeller; per a Alfons Aragó i València, i per a Pere Catalunya, inclòs el Rosselló i la Cerdanya.

Finalment, el 1260 moria el primogènit Alfons, sense hereus, cosa que donaria lloc al sisè i definitiu testament, on repartia l'herència entre els dos fills supervivents: deixava a Jaume, Mallorca, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller, i al nou primogènit, Pere, Aragó, Catalunya i València.

No hi ha dubte que Jaume I expressava una concepció patrimonial del conjunt de les seves possessions, en què el seu interès principal era dotar cada un dels seus fills. Aquesta actitud ha estat freqüentment criticada per la historiografia, però aquesta era una tradició del casal, i d'altres famílies reials medievals, que ja s'havia manifestat en termes semblants des de la mort de Guifré el Pilós, i que més modernament es troba en el cas del comtat de Provença (1131 i 1150) o la Cerdanya (1168) i que continuaria passant en el futur: Sicília (1282 i 1291) o Nàpols (1458), sense que els historiadors hagin dedicat tanta atenció al fet, ni desqualificat de manera semblant, com ho han fet amb Jaume I, als que practicaren aquestes divisions.

 

A la mort de Pere de Portugal, senyor de Mallorca per segon cop (1254-1256), l'infant Jaume va jurar els privilegis del Regne de Mallorca. Seria l'any següent, amb catorze anys, que li foren conferides funcions concretes de control dels béns immobiliaris de l'illa, cosa que acabaria derivant en l'assumpció de noves competències, amb el consentiment reial, en matèria d'urbanisme, dotació de serveis, cartes de ciutadania, lloguer de rendes reials...

Inicialment, Jaume fou dotat amb el quartó de Pere de Portugal a la ruralia eivissenca, patrimoni molt modest, amb una escassa renda de 500 lliures anuals, que no li permetien fer front a les seves despeses; el 1264 reconeixia deutes per 91.753 sous, cosa que el portà a vendre drets urbanístics en espais públics i a autoritzar una densificació urbana més gran.

A partir del 1268, amb el reconeixement reial, s'ampliaren les seves competències, que l'equiparen a un lloctinent: nomenament d'oficials reials, habilitació de nous càrrecs judicials, d'administració de justícia, regulacions legals menors... En aquests temps, encomanà la redacció en català del Llibre del repartiment de Mallorca i inicià una política d'adquisicions patrimonials de grans porcioners feudals com els de Bernat de Santa Eugènia (1270) o Gilabert de Cruïlles, que continuarien de manera intensa durant la primera part del seu regnat. El 1274, Jaume I el nomenà lloctinent de Montpeller, càrrec que a Mallorca no va rebre mai, i que inicià el seu absentisme de l'illa, que mantindria tota la dinastia.^[6]

A la petita cort mallorquina del futur rei, hi va exercir el càrrec de senescal Ramon Llull, abans de la seva revelació religiosa. També s'ha dit que en fou el seu preceptor, però això no està acreditat per fonts contemporànies, i sembla una deformació llegendària.

 

La corona de Mallorca, tal com quedà constituïda en el darrer testament de Jaume I estava formada pel Regne de Mallorca (Mallorca, Eivissa i Formentera i els drets i tributs sobre l'emirat de Menorca, regit pels musulmans); els comtats de Rosselló i Cerdanya; el feu de la vila de Cotlliure, el senyoriu de Montpeller, la baronia de Montpeller, la baronia d'Omeladès i el vescomtat de Carladès. També tenia un cert domini feudal sobre el Donasà i els castells de Queragut i So (comtat de Foix) i la vall Ferrera (Pallars Sobirà).

Pel tractat d'Argelers (1298), la Vall d'Aran fou administrada fiduciàriament pels reis de Mallorca fins al 1313.

Aquests territoris, molts dispersos i petits, territorialment, demogràficament i fiscalment, quedaven encaixonats entre dues grans potències, la corona d'Aragó i el reialme de França, tots dos amb forts interessos a l'àrea: per una banda Catalunya, i singularment Barcelona, perdia el ple control sobre unes illes que resultaven estratègiques per al desenvolupament del seu, encara incipient, però decidit, comerç marítim, i per l'altra, França estava consolidant progressivament la sobirania sobre l'Occitània oriental, a partir de la revitalització dels drets feudals carolingis, que no havia exercit des del segle x. Les dues potències, a més, estaven separades pel coixí dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya, punt de trobada necessari en cas de conflicte.

 

Jaume II fou coronat rei a l'església de Santa Eulàlia de la ciutat de Mallorca el 12 de setembre del 1276, i jurà els privilegis i franqueses del Regne de Mallorca, i posteriorment prengué possessió dels comtats catalans que li corresponien, i de Montpeller.

La primera etapa del govern de Jaume II es caracteritza per una escassa acció política interior, i es pot destacar la continuació de compres de propietats feudals a Mallorca, l'inici de les reformes dels palaus de l'Almudaina a la ciutat de Mallorca i del castell Reial de Perpinyà o el mecenatge del col·legi de Miramar a instàncies de Ramon Llull, que li havia sol·licitat quan encara era hereu al tron.

En tot cas, allò que caracteritza la primera etapa és el conflicte constant amb els seus poderosos veïns, que el conduirien a perdre, al llarg dels sis primers anys de govern, la plena sobirania amb què havia rebut la majoria dels seus estats i, finalment, la pèrdua dels seus territoris insulars per un període de tretze anys.

Pere el Gran ja havia manifestat l'oposició a les disposicions testamentàries del seu pare mitjançant un document secret signat el 1260, el mateix any que passà a ser primogènit. El distanciament dels dos reis catalans tingué la primera manifestació a partir del suport de Jaume II al seu cunyat Roger Bernat III de Foix que comandava una revolta nobiliària contra Pere el Gran, qüestió que estigué a un pas de provocar una guerra oberta entre els dos germans el 1277. La situació de tensió portà el rei mallorquí a cercar infructuosament l'aliança del papat i de Felip l'Ardit, però finalment s'hagué de conformar amb un acord militar formal amb el seu cunyat, signat el 1278. A conseqüència d'aquests esdeveniments, que acabarien sent favorables a Pere, Jaume II es veuria obligat a declarar-se vassall de Pere pel tractat de Perpinyà, el 20 de gener del 1279, perdent així la plena sobirania que havia heretat tres anys abans.

El tractat establia, tant per a Jaume com per als seus successors, que tots els seus territoris, inclosos els de Montpeller en la part no corresponent al bisbat de Magalona, serien tinguts en feu del rei d'Aragó, i que li retria homenatge sempre que li fos requerit amb la confirmació dels seus súbdits; es fixava una estada anual dels sobirans mallorquins a la cort catalanoaragonesa, de la qual quedava exempt Jaume al llarg de la seva vida, i Jaume es comprometia a ajudar Pere contra tots els seus enemics. Per una altra part, al Rosselló i la Cerdanya s'observarien els usatges de Barcelona i les constitucions de Catalunya, tot respectant els costums de Perpinyà, i hi hauria de córrer la moneda de Barcelona, però no als territoris insulars, on Jaume quedava en plena llibertat en aquest apartat.

Molt poc després, a partir de 1280, a Montpeller se succeïren un conjunt de conflictes jurisdiccionals causats per l'arribada de funcionaris del rei de França que començaren a alterar els costums i la normativa montpellerina, tot orientat a implantar l'alta sobirania del rei francès.

Paral·lelament, Jaume intentava resoldre per la via diplomàtica la situació de Montpeller, però Felip li donava llargues prometent una solució satisfactòria per a totes dues parts, que contradeia de manera flagrant el comportament abusiu dels seus funcionaris i la concentració de tropes a Nimes disposades per assaltar Montpeller, cosa que feu desistir la ciutat de presentar resistència.

Finalment, el senescal de Bellcaire, Guillem de Pontchevron, amb l'acceptació del lloctinent del rei Arnau Batlle i dels cònsols de la ciutat, proclamà que els representants del rei de Mallorca reconeixien l'autoritat suprema del rei de França; que els contractes fets a la ciutat havien d'anar encapçalats amb la fórmula “regnante domino Philippo, rege Francie”; que les apel·lacions judicials es farien davant el rei de França; i que hi circularia la moneda tornesa.

Fou un rei independent només tres anys, ja que degué vassallatge al seu germà Pere, pel tractat de Perpinyà (20 de gener del 1279), una infeudació renovada a la força en el tractat d'Argelers (29 de juny de 1298) perquè era contrària al testament de Jaume I.

La confirmació de la infeudació fou el resultat de la derrota de Jaume II després de prendre partit per Felip III de França en la croada contra la corona d'Aragó del 1285 entre aquest i Pere el Gran.^[7] La decisió de fer costat al rei francès, l'havia presa Jaume II per por de la mediatització per França dels territoris occitans de la corona de Mallorca, de manera que el rei mallorquí a Montpeller era vassall del rei francès, i pel suport del papa Martí IV a Felip III.

En acabar la guerra, el seu germà Pere li havia confiscat les Balears, que li foren tornades el 1295 mitjançant el tractat d'Anagni, amb les mateixes condicions pactades el 1279.

Després d'aquest episodi i fins que morí, es dedicà a administrar el seu regne, del qual era bon coneixedor. Reformà l'urbanisme, la colonització agrària, la defensa, la moneda i el patrimoni. També fou protector de Ramon Llull.

El 1309, després de la captura de Ceuta pels catalans, i cessió de la ciutat als benimerins, va afegir una galera al bloqueig de l'estret per rescatar uns mercaders mallorquins retinguts a l'emirat de Gharnata.^[8]

Morí al Palau Reial de l'Almudaina (S. X) de Palma. El succeí el seu fill Sanç I de Mallorca, ja que el seu fill Jaume va entrar com a frare a Perpinyá uns anys abans.

• A 21 d'agost del 1256: Signum + infantem Jacobi, illustris regis Aragonum filii, et heredis regni Maioricarum et Montispessulani^[9]

• A 12 de setembre del 1276: Signum + Jacobi, Dei gratia regis Maioricarum, comitis Rossilionis, et Ceritanie, et domini Montispesulani^[10]

• A 17 de setembre del 1299: Sig+num Iacobi Dei gratia regis Maioricarum, comitis Rossilionis et Ceritanie et domini Montispessulani^[11]

Jaume II de Mallorca   Casa de Mallorca (Branca menor de: Casa d'Aragó del Llinatge del Casal de Barcelona) Naixement: Montpeller 1243 Mort: Ciutat de Mallorca 1311
Títols
Precedit per: Jaume I d'Aragó "el Conqueridor" (pare)	Rei de Mallorca (Llista de reis de Mallorca) (1276–1285)	— Territori perdut: — Confiscació del Regne de Mallorca (1285-1295) — Conqueridor — Alfons III d'Aragó "el Franc"
	Comte de Rosselló i Cerdanya (Llista de comtes de Rosselló) Comtat de Rosselló, Vallespir Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent (1276–1285)
	Senyor de Montpeller i Omeladès (Llista de senyors de Montpeller) (1276–1285)
— Territori recuperat: — Tractat d'Anagni (1295) — Anterior — Jaume II d'Aragó "el Just"	Rei de Mallorca (Llista de reis de Mallorca) (1295–1311)	Succeït per: Sanç I de Mallorca "el Pacífic" (fill)
	Comte de Rosselló i Cerdanya (Llista de comtes de Rosselló) Comtat de Rosselló, Vallespir Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent (1295–1311)
	Senyor de Montpeller i Omeladès (Llista de senyors de Montpeller) (1295–1311)

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaume II de Mallorca

• Premis Jaume II
• Palau Reial de Manacor
• Caseta del rei Sanxo