Ifigenia

Segons algunes fonts, Àrtemis va castigar Agamèmnon després d'haver matat un cérvol sagrat i vantar-se de ser el millor caçador. En el seu camí a Troia per a participar en la Guerra de Troia, els vaixells d'Agamèmnon van quedar aturats a Àulida a causa del vent, que Àrtemis havia fet calmar. L'endeví Calcant va revelar un oracle segons el qual l'única forma d'apaivagar Àrtemis era sacrificar Ifigenia, filla d'Agamèmnon. El seu pare la va fer venir amb l'excusa de casar-la amb Aquil·les, i la va voler sacrificar a l'altar. Unes fonts afirmen que el rei culminà el sacrifici, però la majoria afirma que va sacrificar un cabró (el déu Pan transformat), o una cérvola, en el seu lloc i que Ifigenia va ser duta a Crimea a preparar d'altres per sacrificar-los a Àrtemis. Fins i tot, altres fonts afirmen que Agamèmnon estava preparat per sacrificar-la, però Àrtemis la va transportar a la Tàurica (Crimea), on la va fer sacerdotessa seva. Hesíode l'anomenava Ifimedia (en grec, Ίφιμέδεια) en el seu «Catàleg de Dones» i deia que es va convertir en la dea Hècate. Antoní Liberal afirma que Ifigenia va ser transportada a l'illa de Leuce, on es va casar amb Aquil·les, amb el nom d'Orsíloque.

 

 

Ifigenia va viure molts anys a la Tàurica, al servei de la deessa. Tenia per funció sacrificar tots els estrangers que els naufragis feien arribar a les costes del seu país. Sobre això, Eurípides explica que Ifigenia apareix en la història del seu germà, Orestes. Per escapar de la persecució de les Erínies que el buscaven per haver matat la seva mare Clitemnestra i el seu amant, Apol·lo va ordenar a Orestes que anés al Quersonès Tàuric, prengués l'estàtua d'Àrtemis que havia caigut del cel i la dugués a Atenes. Orestes va marxar a Tauris amb el seu íntim amic Pílades i ambdós van ser empresonats pels habitants de la regió, els tauris, quan van naufragar a les seves costes. Ifigenia, es va oferir a alliberar-lo (sense saber que un era el seu germà) si aquest duia una carta fins a Grècia. Orestes hi refusa, però ofereix a Pílades dur la carta mentre ell es queda per ser sacrificat. Després d'un conflicte de mutu afecte, Pílades acaba accedint-hi, però la carta fa que Orestes i Ifigenia es reconeguin i els tres escapen junts duent amb ells la imatge d'Àrtemis. Després de la seva tornada a Grècia, Orestes pren possessió del regne del seu pare, Micenes, i Ifigenia diposita la imatge al temple d'Àrtemis a Brauró, a l'Àtica, on va romandre com a sacerdotessa d'Àrtemis Braurònia. Segons els espartans, la imatge va ser duta per ells a Lacònia, on la dea va ser adorada com a Àrtemis Òrtia.

Quan tornaven a l'Àtica se situa una aventura que Sòfocles tracta en la tragèdia Crises, avui perduda. Ifigenia, el seu germà i Pílades van arribar a la ciutat d'Esmintos, a la costa de la Tròada, on Crises era sacerdot d'Apol·lo. Crises tenia cura del fill de la seva filla Criseida que havia tingut amb Agamèmnon, un fill que havia nascut en captivitat quan Criseida era al campament dels grecs durant la guerra de Troia. El nen, que passava també per ser fill d'Apol·lo, es deia Crises com el seu avi, i l'havia succeït com a gran sacerdot. Quan van arribar els fugitius perseguits per Toant, rei dels taures, els va retenir i els volia lliurar a Toant, però el seu avi li va explicar que Ifigenia i Orestes també eren fills d'Agamèmnon, i Crises va matar Toant i va acompanyar els seus germans a Micenes.

De vegades, s'explicava que Ifigenia havia mort a Mègara, on tenia un santuari, i d'altres que Àrtemis l'havia feta immortal en identificar-la amb la deessa Hècate. També es deia que feia una vida misteriosa, casada amb Aquil·les a l'illa Blanca, a la desembocadura del Danubi.^[6]

Ifigenia és coneguda per les fonts mitològiques gregues d'ençà dels segles vii-vi aC i estava tan estretament identificada amb Àrtemis que alguns investigadors creuen que, originalment, era una dea de la caça rival, el culte de la qual va ser incorporat al d'Àrtemis.

• Ifigenia a Àulida, tragèdia d'Eurípides.
• Ifigenia entre els taures, tragèdia d'Eurípides.
• Iphigenia (1617), tragèdia de Samuel Coster.
• Iphigénie (1640), tragèdia de Jean Rotrou.
• Iphigénie a Aulide (1674), tragèdia de Jean Racine.
• Iphigénie a Aulide, òpera de Christoph Willibald Gluck.
• Iphigénie a Tauride, òpera de Christoph Willibald Gluck.
• Ifigènia a Tàurida, obra de Johann Wolfgang von Goethe, traduïda al català per Joan Maragall.^[7]
• Iphigénie, ballet de Charles le Picq.

Júlia Luperca va ser una jove romana que havia de ser sacrificada com a víctima expiatòria en un sacrifici ritual. Tzetzes explica, quan fa referència al sacrifici d'Ifigenia, que un miracle anàleg al de la noia grega salvà aquesta noia en l'últim moment. A l'instant en què el sacrificador va aixecar el coltell contra ella, una àguila es precipità contra el sacerdot, i, arrencant-li l'arma, la va deixar caure sobre una vedella que pasturava prop del temple. Aleshores van sacrificar la vedella i Júlia Luperca es va salvar. La història és paral·lela a la que explica Eurípides a Ifigenia a Àulida.^[8]

• Alberich i Mariné, Joan (dir.); Cuartero i Iborra, Francesc J. (dir.). Diccionari Grec-Català. D'Homer al segle II dC (en grec - català). Enciclopèdia Catalana - Fundació Institut Cambó, 2015. ISBN 9788441224223. 
• Grimal, Pierre; Franquesa, Montserrat (trad.); Gestí, Joaquim (trad.); Martí, Andreu (trad.). Diccionari de Mitologia Grega i Romana. Barcelona: Edicions de 1984, febrer de 2008. ISBN 9788496061972. 

 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ifigenia