Georges Bizet

El seu nom verdader era Alexandre Cesar Leopold Bizet. Va néixer dins una família de músics a Bougival, prop de París. El seu pare, professor de cant, li va ensenyar els primers fonaments de la música; als quatre anys, Bizet ja executava exercicis d'allò més difícils i als nou anys va començar a estudiar al Conservatori de París, on va tenir com a professor de composició a Jacques Halevy i a Anton-François Marmontel com a professor de piano. També va destacar com a alumne de Gounod.^[1] L'any 1852 va obtenir un premi de piano com a compensació per a les seves brillants execucions i l'any 1854 va obtenir un premi d'orgue a la classe de François. Als 17 anys va compondre el seu primer èxit, la Simfonia en do major, on es començaven a entreveure les característiques de la seva música.^[2]

El 1857, va guanyar el prestigiós Premi de Roma de composició amb la cantata Clovis et Clotilde.^[3] Gràcies a això, va prosseguir la formació a Itàlia durant dos anys, país on va trobar un terreny fèrtil per a cultivar les seves grans aficions artístiques i literàries. La seva òpera Don Procopio data d'aquella època.^[4]

Al seu retorn a França, va compondre les òperes Les Pêcheurs de perles (Els pescadors de perles) (1863) La Jolie Fille de Perth (La bella noia de Perth) (1867), ambdues acollides amb fredor pel públic. No van córrer millor sort les dues obres que més han contribuït a la fama del compositor: la música d'escena per al drama L'Arlésienne (L'arlesiana) (1872), d'Alphonse Daudet, i sobretot la considerada obra mestra del teatre líric, Carmen (1875), la controvertida estrena de la qual es diu que va precipitar la mort del compositor que morí a Bougival el 3 de juny de 1875, d'un càncer de gola. El seu estil operístic va influir molt en el compositor anglès Isidore de Lara.^[5]

Carmen és considerada la seva obra més important i la culminació del seu desenvolupament artístic. Tot i que el seu èxit no va ser immediat i Bizet va patir moltíssim a causa de la mala acollida entre el públic, amb el pas del temps s'ha convertit en una de les seves òperes més famoses i conegudes, com també de la història de l'òpera. Carmen va ser composta sobre un llibret d'una novela de Prosper Mérimée. És una obra amb una orquestració cuidada i d'una gran força dramàtica. Relata l'aventura amorosa entre la gitana Carmen i el jove soldat José que acaba amb la total degradació del soldat, la passió del qual el porta a matar a Carmen. La música de Carmen també ha estat utilitzada en la dansa; per exemple, per a una adaptació per a ballet a càrrec del compositor rus Rodion Schedrin.^[6]

Bizet va morir la nit de la representació número trenta de Carmen. Poc abans havia destruït la major part dels seus manuscrits, que dubtava en entregar a algun editor, i que incloien l'esbós de Don Rodrigo, que havia de ser presentat l'any següent a la Sala Favart.^[7]

L'estil de Bizet va influir en l'escola realista (verisme) de finals del segle xix. Altres composicions destacades són la Simfonia en do major (1855) composta amb 17 anys; la suite simfònica Roma (1866-1868); música per a l'obra de teatre L'arlesiana (1872), de l'escriptor francès Alphonse Daudet; l'obertura dramàtica Patrie (1873) i obres per a piano i veu. Una altra característica pròpia és l'exotisme, una de les vessants aventureres de l'esperit romàntic. L'acció de diverses de les seves òperes, com per exemple Els pescadors de perles, La bella noia de Perth i Djamileh, se situa lluny de França.^[8]

• La Maison du docteur, opéra-bouffe (1856)
• Don Procopio, opéra-bouffe (1858-9)
• La Prêtresse, opereta (?1861)
• Les Pêcheurs de perles, òpera (1863)
• L'andalousie òpera (1864)
• Ivan IV, (?1864-5; revisada entre 1864 i 1865)
• La Jolie Fille de Perth, òpera (1866)
• Malbroug s'en va-t-en guerre, en col·laboració amb Isidore Legouix, Léo Delibes i Jonas (1867)
• Noé, òpera de Jacques Fromental Halévy conclosa per Georges Bizet (1869)
• Djamileh, òpera en un acte (1871)
• L'Arlésienne, música incidental (1872)
• Carmen, òpera (1873-4), estrenada l'any 1875, acollida amb fredor pel públic i la crítica, actualment una de les òperes més representades arreu del món.

• Simfonia en do major (1855)
• Obertura (c.1855)
• Scherzo i Marxa fúnebre (1860-1)
• Sis cants del Rin (1865)
• Marxa fúnebre (1868-9)
• Souvenirs de Rome («Roma») (1860-8 rev. 1871)
• Jeux d'enfants, Orquestració de les peces per a piano a quatre mans núms. 2, 3, 6, 11 i 12 (1871)
• L'Arlésienne, suite núm. 1 (1872; La suite núm. 2 és de Guiraud)
• Patrie, obertura simfònica (1873)

• Gran Vals de Concert en Mi bemoll (1854)
• Nocturn en fa major (1854)
• 3 Esbossos Musicals (1858)
• Cants del Rin (1865)
• Variacions Cromàtiques de Concert (1868)
• Nocturn en re major (1868)
• Jeux d'enfants 12 peces, per a duo de pianos o piano a quatre mans (1871)

• Vals en sol major per a quatre veus i orquestra (1855)
• La Chanson du Rouet per a un solista i quatre veus (1857)
• Clovis et Clotilde, cantata (1857)
• Te Deum, soprano, tenor, quatre veus i orquestra (1858)
• Vasco de Gama, oda-simfonia (1859-60)
• La Mort s'avance, quatre veus i orquestra (1869)

• Vieille Chanson (1865)
• Après l'hiver (1866)
• Feuilles d'Album, 6 cançons (1865)
• Chants des Pyrénees, 6 cançons folklòriques(1867)
• Berceuse (1868)
• La Coccinelle (1868)
• Sérénade: O, quand je dors (1870)
• Absence (1872)
• Chant d'Amour (1872)