Video Data Bank

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els seus enllaços interns. Falta enllaçar les paraules més significatives als articles corresponents

Video Data Bank

Dades
Tipus	distribuïdor videoart
Camp de treball	videoart i art dels nous mitjans
Història
Creació	1976
Governança corporativa
Seu	Chicago (Illinois)
Entitat matriu	School of the Art Institute of Chicago
Lloc web	vdb.org

Vídeo Data Bank (VDB) és una distribuïdora internacional de videoart i cinema experimental nord-americana. Es va crear a l'Escola de l'Institut d'Art de Chicago (School of Art Institute of Chicago -SAIC) l'any 1976, a l'inici del moviment de l'art audiovisual, i en va significar un recurs pioner. La seva col·lecció inclou els treballs de més de 550 artistes i 6.000 títols de videoart. La VDB cedeix les obres de què disposa a museus, galeries, escoles d'art, biblioteques i tot tipus d'institucions que tenen com a objectiu la difusió del videoart. Es dedica, també, a exposar noves creacions; conservar arxius analògics i digitals; publicar monografies d'artistes i treballs d'assaigs sobre temes d'art visual; difondre videoart experimental, documentals elaborats per artistes i entrevistes gravades a artistes visuals i a crítics; a més de dur a terme una extensa tasca d'activitats de difusió obertes al públic. La SAIC desenvolupa tota aquesta tasca de forma desinteressada que financen dos organismes estatals: el National Endowment for the Arts i la Illinois Council.

El 1974, Kate Horsfield i Lyn Blunebthal, els cofundadors, estudiants de l'Escola d'Institut d'Art de Chicago, van començar a realitzar entrevistes de vídeo amb dones artistes que aleshores no eren respectades en el món de l'art. Van decidir continuar amb les sèries després de comprar una Panasonic Portapak i de gravar amb èxit unes entrevistes amb les pintores Joan Mitchel i Agnes Martin i la reconeguda comissària de museus Marcia Tucker El 1976 Horsfield i Blumenthal van fundar de forma oficial el Video Data Bank amb una petita col·lecció de produccions d'estudiants de vídeo de l'Escola de l'Institut d'Art de Chicago. A l'arxiu, hi van incloure xerrades i entrevistes a artistes de relleu com Alie Neel, Lucy Lippard, Lee Krasner, Barbara Kruger. Lyn Blumenthaal va morir el 1988 i Kate Horsfield va exercir de directora de la col·lecció fins al 2006, que es va retirar. Actualment la VDB la dirigeix Abina Manning.

Es poden fer peticions dels diversos arxius audiovisuals que configuren la col·lecció en diversos formats (Mini DV, DV, Beta SP, Digibeta) així com sol·licituds per a exposicions públiques. El preu de cada còpia depèn del format i del vídeo en qüestió. Els vídeos van acompanyats d'un text informatiu en el qual s'explica de què tracta el vídeo i quina ha estat la motivació de l'artista per a realitzar-lo. Alguns vídeos tenen la possibilitat de fer una previsualització de part de l'arxiu a través d'Internet. Per a poder comprar material és necessari crear un compte d'usuari en el VDB.

El Video Data Bank disposa de quatre col·leccions de vídeos produïts des del 1968 fins a l'actualitat:

Inclou diversos títols de la col·lecció de Castelli – Sonnabend, la primera i la més important col·lecció de videoart recopilada als Estats Units. La col·lecció es va aplegar entre el 1968 i el 1980. Aquest treball és un exemple dels primers experiments en videoart i inclou actuacions conceptuals i feministes així com experiments amb vídeo i documentals. En conjunt, dona una visió del que van ser els esdeveniments dels 60. Aquesta col·lecció inclou els artistes Vito Acconci, Lynda Benglis, Dara Birnbaum, Joan Jonas, Bruce Nauman i William Wegman.

És una col·lecció que inclou treballs a partir del 1980. Representen la següent generació de realitzadors de vídeos i artistes més joves. Tracten temes com el feminisme, la sida, estudis de gènere, televisió reivindicativa, noves tecnologies i identitat multicultural. La col·lecció inclou artistes contemporanis com Sadie Benning, Jem Cohem, Harun Farocki, walid Raad, Paul Chan, Guillermo Gomez-Pena, Miranda juliol i George Kuchar.

És una col·lecció de gravacions d'entrevistes a diversos artistes visuals, fotògrafs i crítics sobre la realització dels seus treballs.

Està compost per treballs de videoart i multimèdia alternatius que apleguen vint-i-set hores de vídeo experimental i independent creats des del 1968 al 1980, la primera dècada de la producció de videoart. El 1995 es va gravar en VHS i el 2008 es va tornar a gravar en DVD. L'antologia, que va comissionar Chris Hill, recull 68 títols de més de 60 artistes i s'ha convertit en un punt de referència per als estudis sobre comunicació artística alternativa atesa l'excel·lent informació que ofereix sobre les realitzacions dels primers anys.

VDB ofereix títols del seu arxiu per a fer-ne projeccions en BetaSP, Mini DV o en formats DVD (els formats en HD estan disponibles per a llogar-los en BluRay). Mitjançant una llicència es pot obtenir material per realitzar projeccions en classes, teatres o altres espais d'exhibició, amb la condició que cal fer una comanda per a cada projecció, el preu de la qual oscil·la entre els 60 i els 100 euros.

VDB ofereix DVD (els formats en HD estan disponibles en BluRay) per a institucions educatives. Aquest tipus d'adquisicions estan pensades per poder realitzar diverses projeccions. Estan completament prohibits altres tipus de préstecs, duplicats, projeccions en sèrie i gravacions en directe dels vídeos. El preu oscil·la entre els 180 i els 280 euros.

El VDB ofereix obres d'assaigs sobre el videoart i els artistes que en realitzen en format PDF. El catàleg d'obres s'amplia de forma continuada.

El VDB alberga una única llibreria que conté textos escrits sobre videoart, catàlegs de festivals, col·leccions relacionades i informació sobre artistes. Aquests recursos estan disponibles per a estudiants i investigadors mitjançant una sol·licitud.

el visionat d'obres és gratuït i obert al públic després d'una sol·licitud prèvia mitjançant correu electrònic o telèfon. La cambra té capacitat per a unes 4 o 5 persones.

El VDB també ofereix un fòrum de discussió obert a totes aquelles persones que s'hi hagin registrat. A més a més, ofereix informació actualitzada sobre esdeveniments i notícies.

• [1]
• [2] Arxivat 2012-06-15 a Wayback Machine.