Vori

Aquest article tracta sobre denticions de certs animals. Vegeu també Vori (color) i Vori (Creta).

El vori o ivori és la part de la dentina coberta d'esmalt de les dents i els ullals dels animals.^[1] Sobretot el vori d'elefant era un material usat per a manufacturar objectes de luxe, jocs o escultures artístiques. La paraula vori o ivori prové del llatí ebur, eboris amb el mateix sentit,^[2] que derivaria d'una paraula hamítica que es retroba a l'antic Egiptic âb, âbu per a elefant.^[3]

De fet, el vori més utilitzat és el d'elefant, els ullals del qual poden arribar a pesar setanta quilos. Altres voris de mesura notable són el dels ullals de la morsa i la defensa recaragolada del narval. També l'ús d'ullals de senglar és habitual.

La naturalesa ebúrnia fa que sigui susceptible de ser treballat amb certa facilitat, que permet tallar detalls exquisits. D'antuvi, se'l considerà apte, donada la seva raresa i caràcter magnificent, per a l'elaboració de diversos objectes amb finalitats específiques: contenidors, estàtues criselefantines, Sant Crists, olifants, mobiliari, peces per a incrustar… Avui dia s'utilitza encara en certs països per a fer boles de billar, pintes, tecles de piano, peces de marqueteria i escultures.

Davant l'amenaça d'extinció dels elefants per la caça il·legal, un grup creixent de països prohibeix el comerç de vori. Malgrat la prohibició internacional, s'estima que cada any entre 20.000 i 30.000 elefants africans són víctimes de caça furtiva.^[4] Queda anecdòtic però significatiu que l'assassinat d'un elefant el 2012 pel rei d'Espanya Joan Carles I, li va costar la presidència honorífica de la secció espanyola del Fons Mundial per la Natura, tot i que la caça aleshores encara era legal a Botswana.^[5] El gener de 2021 la Comissió europea va proposar noves mesures per a prohibir-ne el comerç. Ja no se'l pot utilitzar com a primera matèria i instruments de música i antiguitats certificades, només es poden vendre si són fabricades abans 1975 si tenen parts de vori.^[4] Ja des de la fi del segle xix es van desenvolupar resines fenòliques que formen una alternativa tècnica de qualsevol aplicació.^[6]

Tant els grecs com els hebreus i els egipcis van emprar l'ivori com a adorn en la decoració de sales, mobles i temples. La Bíblia afirma que Salomó tenia un tron d'ivori incrustat d'or^[7],a més esmenta que el rei Acab va construir una «casa d'ivori»^[8] i en els museus arqueològics s'hi poden trobar un gran nombre d'objectes fets amb aquest material que pertany a les civilitzacions més remotes. Fou molt preuat a l'antic Egipte i després a la Grècia clàssica i l'època romana; Fídies va fer les famoses estàtues criselefantines (d'ivori i or) d'Atena Pàrtenos i de Zeus a Olímpia, les quals mesuraven 12 i 19 metres d'alçada respectivament. En aquestes escultures s'emprava l'ivori per representar aquelles parts del cos que no cobrien els vestits. Els romans van fer servir també aquest material per a l'escultura i la decoració. Així mateix, l'art bizantí va fer molt ús de l'ivori. Per exemple, les portes del temple de Santa Sofia a Constantinoble estaven adornades amb baixos relleus d'aquest material. Els antics van utilitzar l'ivori per als seus escrits.^[9] A l'edat mitjana, es va utilitzar sobretot per a imatges religioses i jocs de taula. Al segle xvii, va passar a la decoració amb pilastres i balustres i marqueteria; i al segle xviii es van fer nombroses estàtues de petit format, però al segle xix gairebé va deixar d'usar-se. Al segle xx, va servir per a la joieria. A l'Àfrica negra, es treballava molt a Benín (per joieria) i al Congo.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vori

Viccionari