Theodor Adorno
Theodor Wiesengrund Adorno (Frankfurt, Hesse-Nassau, Prússia, Imperi Alemany, 11 de setembre del 1903 - Visp, Valais, Suïssa, 6 d'agost del 1969) fou un filòsof, musicòleg i sociòleg alemany, així com un dels representants més importants de la teoria crítica de l'Escola de Frankfurt i de la filosofia marxista.[1] Estudià filosofia amb Cornelius i Kracauer, música amb Schönberg i Berg, i desenvolupà la sociologia crítica amb Horkheimer i altres membres de l'Escola de Frankfurt.
Biografia
[modifica]Adorno era fill únic d'una família burgesa benestant de Frankfurt. El seu pare (Oscar Alexander Wiesengrund) era comerciant de vins i la seva mare (Maria Calvelli-Adorno) era cantant. Aquesta última i la seva germana Agatha (que era una pianista de talent) es feren càrrec de la formació musical de Theodor durant la seva infantesa. Assistí al Kaiser Wilhelm Gymnasium, on destacà com a excel·lent estudiant. Durant la seva joventut, conegué Sigfried Kracauer, amb qui mantingué una estreta amistat, malgrat que aquest era catorze anys més gran. Junts llegiren la Crítica de la raó pura de Kant, experiència que marcà Adorno en la seva formació intel·lectual.
Després de graduar-se amb mèrits al Gymnasium, Adorno entrà a la Universitat de Frankfurt, on estudià filosofia, sociologia, psicologia i música. El 1924, obtingué el títol amb un treball sobre Edmund Husserl. Mentrestant, escrigué diversos assajos de crítica musical. Durant un temps, el jove Adorno considerà la possibilitat de dedicar-se a la música com a compositor i crític. El 1925, viatjà a Viena, on estudià composició amb Alban Berg, i freqüentà uns altres compositors importants de la Segona Escola de Viena, com Anton Webern i Arnold Schönberg. Les teories d'aquest últim sobre l'atonalitat foren fonamentals per a la formulació de la idea d'Adorno de la nova música, que desenvolupà en molts dels seus assajos. En els assajos sobre música, Adorno lligava la forma musical amb complexos conceptes filosòfics, la qual cosa els feia molt exigents en termes intel·lectuals. Les implicacions conceptuals de la nova música no eren compartides pels protagonistes de l'Escola de Viena, raó per la qual Adorno decidí de tornar a Frankfurt i abandonar la carrera musical.
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de Karl Kraus, el famós autor de sàtires vienès, i conegué Georg Lukács, la Teoria de la novel·la del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt, treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de Hans Cornelius. Finalment, el 1931, obtingué la venia legendi (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen.
El 1933, s'incorporà a l'Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de Frankfurt, d'inspiració marxista, on tingué entre altres alumnes al compositor alemany Hans Ulrich Engelmann,[2] però ben aviat hagué d'abandonar el país, fugint del nazisme. Entre 1934 i 1938 va ser alumne del Merton College de la Universitat d'Oxford. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a Nova York, on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, Max Horkheimer. El resultat d'aquesta col·laboració, Dialèctica de la il·lustració (1944 - 1947), sembla que reflecteix el cop moral que comportà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte emancipador, com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la raó.[3] El 1949, tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof Rüdiger Safranski. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del racionalisme com a instrument, a la vegada, de llibertat i de domini, i d'una crítica de la societat capitalista com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la Dialèctica negativa (1966) i la seva obra pòstuma, Teoria estètica (1970).
Des d'un vessant més polític es considera que dins de l'Escola de Frankfurt, Adorno ocupava una postura "centrista" entre Horkheimer i Marcuse.[4]
L'any 2005, es va celebrar un Congrés Adorno a Palma, organitzat per la Universitat de les Illes Balears.
Adorno fou amic de Walter Benjamin, les obres del qual edità amb G. Scholem.
Obres
[modifica]Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot assenyalar la ja mencionada Dialèctica de la Il·lustració, en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte racionalista portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada —verwaltete Welt—, etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada.
Una altra de les obres bàsiques d'Adorno és la Dialèctica negativa, que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de dialèctica que tracta de sortir-se'n de l'esquema hegelià clàssic, l'esquema de diàleg entre oposats en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt neutra, sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la tesi i l'antítesi, amb la qual cosa —molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre Walter Benjamin— s'apel·la a un cert nivell de transcendència, que se situa al marge de la cadena lògica de la dialèctica tradicionalment considerada.
Les seves obres més importants són:
- La dialèctica de la Il·lustració. Redactada amb Max Horkheimer.
- Mínima moràlia. Aforismes filosòfics que tracten de la (seva) "vida danyada".
- Dialèctica negativa. Obra filosòfica cabdal en la qual fa una crítica a les orientacions idealistes i fenomenològiques.
Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (Gesammelte Schriften, 20 vols.) —en procés de traducció al castellà en Editorial Akal—. També Suhrkamp està editant una sèrie d'obres pòstumes (correspondència, lliçons a Frankfurt, etc.).
En català han estat traduïdes les obres següents:
- Sociologia i psicologia. València: Tres i Quatre, 1998, col. "Quaderns".
- Notes de literatura. Trad. de Robert Caner Liese. Barcelona: Columna, 2002.
- L'assaig com a forma. Trad. de Gustau Muñoz. València: PUV, 2004, col. "Breviaris".
- Educar després d'Auschwitz. Revista L'Espill, núm. 24, 2006.
Influències intel·lectuals
[modifica]Com la majoria dels teòrics de l'Escola de Frankfurt, Adorno va ser influenciat per les obres de Hegel, Marx i Freud. Les seves principals teories van fascinar molts intel·lectuals d'esquerra a la primera meitat del segle XX. Lorenz Jäger parla críticament del «taló d'Aquil·les» d'Adorno a la seva biografia política: que Adorno va dipositar «una confiança gairebé il·limitada en els ensenyaments acabats, en el marxisme, la psicoanàlisi i els ensenyaments de la Segona Escola vienesa».[5]
Hegel
[modifica]L'adopció d'Adorno de la filosofia hegeliana es remunta a la seva conferència inaugural el 1931, en la qual postulava: «només dialècticament em sembla possible la interpretació filosòfica» (Gesammelte Schriften 1: 338). Hegel va rebutjar la idea de separar mètodes i continguts, perquè pensar sempre és pensar en alguna cosa; la dialèctica per a ell és "el moviment comprès de l'objecte mateix".[6] Com Gerhard Schweppenhäuser, Adorno va adoptar aquesta afirmació com a pròpia, i va basar el seu pensament en una de les categories bàsiques hegelianes, la negació determinada,[7] segons la qual quelcom no es nega abstractament i es dissol en zero, sinó que es conserva en un nou, concepte més ric pel seu contrari.[8]
Adorno va entendre els seus Tres Estudis de Hegel com «la preparació d'una definició canviada de la dialèctica" i que s'aturen "on hauria de ser el començament» (Gesammelte Schriften 5: 249 ss.). Adorno es va dedicar a aquesta tasca en una de les seves grans obres posteriors, la Dialèctica negativa (1966). El títol expressa "tradició i rebel·lió a parts iguals".[9] A partir de la dialèctica especulativa de la raó hegeliana, Adorno va desenvolupar la seva pròpia dialèctica «negativa» del «no idèntic».[10]
Karl Marx
[modifica]La crítica de Marx a l'economia política va donar forma clarament al pensament d'Adorno. Tal com descriu Jürgen Habermas, la crítica marxista és, per a Adorno, una "ortodòxia silenciosa, les categories de la qual [es revelen] en la crítica cultural d'Adorno, encara que la seva influència no s'anomena explícitament".[11] La influència de Marx sobre Adorno va venir per primera vegada a través de la Història i la consciència de classe de György Lukács ('Geschichte und Klassenbewußtsein'); d'aquest text, Adorno va prendre les categories marxistes de fetitxisme de mercaderies i reification. Aquests estan estretament relacionats amb el concepte de comerç d'Adorno, que es troba al centre de la seva filosofia, no només restringit a la teoria econòmica. La «societat d'intercanvi» d'Adorno ('Tauschgesellschaft'), amb el seu «apetit insaciable i destructiu per l'expansió», es descodifica fàcilment com a descripció del capitalisme.[12] A més, el concepte marxista d'ideologia és central per a Adorno.[13]
La teoria de classes, que apareix amb menys freqüència a l'obra d'Adorno, també té els seus orígens en el pensament marxista. Adorno va fer referència explícita a la classe en dos dels seus textos: el primer, el subcapítol «Classes i estrats» ('Klassen und Schichten'), de la seva Introducció a la sociologia de la música; el segon, un assaig inèdit de 1942, "Reflexions sobre la teoria de classes", publicat postmortem a les seves Obres col·leccionades.
Sigmund Freud
[modifica]La psicoanàlisi és un element constitutiu de la teoria crítica.[14] Adorno va llegir l'obra de Sigmund Freud ben aviat, encara que, a diferència d'Horkheimer, mai havia experimentat la psicoanàlisi a la pràctica.[15] Va llegir per primera vegada Freud mentre treballava en la seva tesi d'habilitació inicial (retirada), El concepte de l'inconscient en la teoria transcendental de la ment (1927). En ella, Adorno argumentava que "la curació de totes les neurosis és sinònim de la comprensió completa del significat dels seus símptomes per part del pacient". En el seu assaig "Sobre la relació entre la sociologia i la psicologia" (1955), va justificar la necessitat de "complementar la teoria de la societat amb la psicologia, especialment la psicologia social d'orientació analítica" davant el feixisme. Adorno va destacar la necessitat d'investigar els impulsos psicològics predominants per explicar la cohesió d'una societat repressiva que actua contra els interessos humans fonamentals.[16]
Adorno es va mantenir sempre partidari i defensor de la doctrina ortodoxa freudiana, "la psicoanàlisi en la seva forma estricta".[17] Des d'aquesta posició, va atacar a Erich Fromm[18] i més tard a Karen Horney a causa del seu revisionisme. Va expressar reserves sobre la psicoanàlisi sociologitzada[19] així com sobre la seva reducció a un procediment terapèutic.[20]
Els mètodes sociològics d'Adorno
[modifica]Com Adorno creia que la sociologia ha de ser auto-reflexiva i autocrítica, també creia que el llenguatge que utilitza el sociòleg, com el llenguatge de la persona normal, és un constructe polític en gran manera que utilitza, sovint sense reflexió, conceptes instal·lats per classes dominants i estructures socials (com la nostra noció de "desviació" que inclou tant individus genuïnament desviats com "buscadors" que operen per sota de les normes socials perquè no tenen el capital per operar a sobre: per a una anàlisi d'aquest fenomen, vegeu Llibre de Pierre Bourdieu El pes del món). Va considerar que els que estaven al capdavant de l'Institut havien de ser la font principalment de les teories per a l'avaluació i les proves empíriques, així com persones que processessin els "fets" descoberts... inclosa la revisió de teories que es van trobar falses. Per exemple, en un assaig publicat a Alemanya sobre el retorn d'Adorno dels EUA, i reimpres a la col·lecció d'assaigs de Critical Models (ISBN 0-231-07635-5), Adorno va elogiar l'igualitarisme i l'obertura de la societat nord-americana a partir de la seva estada a Nova York i la zona de Los Angeles entre 1935 i 1955: "Característica de la vida a Amèrica [...] és un moment de pau, bondat i generositat". ("Dem amerikanischen Leben eignet [...] ein Moment von Friedlichkeit, Gutartigkeit und Großzügigkeit".)[21]
Un exemple del xoc de la cultura intel·lectual i els mètodes d'Adorno es pot trobar a Paul Lazarsfeld, el sociòleg nord-americà per a qui Adorno va treballar a finals dels anys trenta després de fugir de Hitler. Tal com explica Rolf Wiggershaus a The Frankfurt School, Its History, Theories and Political Significance (MIT 1995), Lazarsfeld va ser el director d'un projecte, finançat i inspirat per David Sarnoff (el cap de RCA), per descobrir tant el tipus de música que agradava als oients de ràdio i maneres de millorar el seu "gust", de manera que RCA pogués emetre amb profit música més clàssica. Lazarsfeld, però, va tenir problemes tant amb l'estil en prosa de l'obra que Adorno va lliurar com amb el que Lazarsfeld pensava que era la "manca de disciplina d'Adorno en... la presentació".[22]
El mateix Adorno va proporcionar la següent anècdota personal:
| « | El que vull dir per consciència cosificada, puc il·lustrar —sense uns elaborada contemplació filosòfica— més simplement amb una experiència americana. Entre els companys que canviaven sovint que em va proporcionar el projecte Princeton, hi havia una jove. Al cap d'uns dies, ella havia agafat confiança en mi i em va preguntar molt amablement: "Doctor Adorno, li importaria una pregunta personal?". Vaig dir: "Depèn de la pregunta, però endavant", i ella va continuar: "Si us plau, digues-me: ets extrovertit o introvertit?". Era com si ella, com a ésser viu, ja pensés segons el model de preguntes de resposta múltiple dels qüestionaris.[23] | » |
Referències
[modifica]- ↑ Diccionario de Filosofía (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 3 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 380. (ISBN 84-7291-227-2)
- ↑ Hernández i Herzog 2016, p. 167
- ↑ Ferrater Mora, Josep. «Adorno, Theodor W.». A: Diccionario de filosofía. Barcelona: Alianza, 1979, p. 62. ISBN 9788420652016.
- ↑ Lorenz Jäger: Adorno. Eine politische Biographie. Deutscher Taschenbuch Verlag, MünchEl 2005, S. 32.
- ↑ Gerhard Schweppenhäuser: Theodor W. Adorno zur Einführung. 5. Auflage. Junius, Hamburg 2009, S. 31.
- ↑ Gerhard Schweppenhäuser: Theodor W. Adorno zur Einführung. 5. Auflage. Junius, Hamburg 2009, S. 30–38.
- ↑ In einem Gespräch zwischen Horkheimer, Adorno und Gadamer über Nietzsches Moralkritik monierte Adorno, dass es Nietzsche „am Begriff der bestimmten Negation gefehlt" habe, „also daran, dass, wenn man einem als negativ Erkannten ein Anderes entgegensetzt, in diesem Anderen das Negierte in einer neuen Form mitenthalten sein muss". Max Horkheimer: Gesammelte Schriften. Band 13: Nachgelassene Schriftel 1949–1972. Fischer, Frankfurt am Main 1989, S. 116.
- ↑ Tilo Wesche: Negative Dialektik: Kritik an Hegel. In: Richard Klein, Johann Kreuzer, Stefan Müller-Doohm (Hrsg.): Adorno-Handbuch. Leben – Werk – Wirkung. J. B. Metzler Verlag, Stuttgart 2011, S. 318.
- ↑ Albrecht Wellmer: Adorno, Anwalt des Nicht-Identischen. In: id: Zur Dialektik von Moderne und Postmoderne. Vernunftkritik nach Adorno. Suhrkamp, Frankfurt am Main 1985, pp. 135–166. In German.
- ↑ Jürgen Habermas: Theorie und Praxis. Sozialphilosophische Studien. Luchterhand, Neuwied 1963, p. 170.
- ↑ Gesammelte Schriften, volum 5, p. 274.
- ↑ Jan Rehmann: Ideologiekritik. Die Ideologiekritik der Kritischen Theorie. In: Uwe H. Bittlingmayer / Alex Demirović / Tatjana Freytag (ed.): Handbuch Kritische Theorie. Band 1. Springer VS, WiesbadEl 2019, pp. 663–700, here p. 664.
- ↑ Martin Jay: III. Die Integration der Psychoanalyse. In: id: Dialektische Phantasie. Die Geschichte der Frankfurter Schule und des Instituts für Sozialforschung 1923–1950. S. Fischer, Frankfurt am Main 1976, pp. 113–142.
- ↑ Christian Schneider: Die Wunde Freud. In: Richard Klein, Johann Kreuzer, Stefan Müller-Doohm (Hrsg.): Adorno-Handbuch. Leben – Werk – Wirkung. J. B. Metzler Verlag, Stuttgart 2011, S. 284.
- ↑ Adorno, Theodor W. Gesammelte Schriften. 8. Suhrkamp Taschenbuch, 1997, p. 42. OCLC 890842414.
- ↑ Theodor W. Adorno: Probleme der Moralphilosophie. Nachgelassene Schriften, Abteilung 4, Band 10: Vorlesungen. Suhrkamp, Frankfurt am Main 1996, S. 123.
- ↑ Theodor W. Adorno, Max Horkheimer: Briefwechsel. Band I: 1927–1937. Suhrkamp, Frankfurt am Main 2003, S. 129 f.
- ↑ Ho resumeix en la formulació aparentment paradoxal: "Com més es sociologa la psicoanàlisi, més apagat es torna el seu òrgan de reconeixement dels conflictes socials". (GS 8:28)
- ↑ Stefan Müller-Doohm: Adorno. Eine Biographie. Suhrkamp, Frankfurt am Main 2003, S. 590.
- ↑ Theodor W. Adorno, Stichworte. Kritische Modelle 2, 2nd edition. Frankfurt: Suhrkamp Verlag, 1969, p.145
- ↑ Wiggershaus 1995
- ↑ Theodor W. Adorno, Stichworte. Kritische Modelle, 2nd edition. Frankfurt: Suhrkamp Verlag, 1969, p. 122 (també citat a Friedemann Grenz, Adornos Philosophie in Grundbegriffen. Auflösung einiger Deutungsprobleme. Frankfurt: Suhrkamp Verlag, 1974, p. 43.).
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Theodor W. Adorno, Obra Completa (20 vols), Tres Cantos: Akal (edició començada el 2003).
- Mateu Cabot, El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la Modernitat, Palma: UIB 1997.
- Vicente Gómez, El pensamiento estético de Theodor W. Adorno, Madrid: Cátedra, 1998.
- Hernández, F.; Herzog, B. «De l'art després d'Auschwitz a la sociologia del menyspreu de Buchenwald». Debats. Revista de cultura, poder i societat. Institució Alfons el Magnànim [València], vol. 130 (2), 2016, pàg. 166-174. Arxivat de l'original el 2017-02-11. ISSN: 0212-0585 [Consulta: 8 febrer 2017]. Arxivat 2017-02-11 a Wayback Machine.
- Max Horkheimer. Teoría crítica. Madrid: Amorrortu. 2003.
- Jüngen Habermas. Teoría de la acción comunicativa. Barcelona: Taurus. 2002.
- Christian Retamal. Crisis de la interpretación de la modernidad en la teoría crítica. Consideraciones desde la ontología de la fluidez social. Revista Política y Sociedad, vol 43. núm. 2.[1].
- Gustavo Leyva (ed.) "La teoría crítica y las tareas actuales de la crítica." Barcelona: Anthropos, 2005.
- Stefan Müller-Doohm, En tierra de nadie. Theodor W. Adorno, una biografía intelectual, Barcelona: Herder, 2003.
- José Antonio Zamora, Theodor W. Adorno. Pensar contra la barbarie, Madrid: Trotta, 2005.
- Compositors alemanys del segle XX
- Escola de Frankfurt
- Filòsofs alemanys en alemany
- Filòsofs de l'edat contemporània
- Professors de filosofia
- Professors de la Universitat de Frankfurt
- Aforistes
- Sociòlegs alemanys
- Crítics literaris alemanys
- Alumnes de la Universitat d'Oxford
- Teoria crítica
- Marxistes alemanys
- Teòrics marxistes
- Filòsofs de les ciències socials
- Filòsofs socials
- Alumnes de la Universitat de Frankfurt
- Alumnes del Merton College (Oxford)
- Morts a Suïssa
- Científics de Frankfurt del Main
- Compositors de Hessen
- Científics prussians
- Compositors prussians
- Filòsofs prussians
- Crítics literaris estatunidencs
- Compositors estatunidencs del segle XX
- Sociòlegs estatunidencs
- Comunistes estatunidencs
- Científics estatunidencs
- Comunistes alemanys
- Filòsofs estatunidencs
- Marxistes estatunidencs
- Escriptors prussians
- Polítics estatunidencs
- Polítics prussians
- Polítics de Hessen
- Escriptors de Hessen
- Naixements del 1903