Sífilis

Sífilis

Xancre sifilític en un penis. La lesió, indolora, sol presentar-se al cap d'alguns dies de la infecció en el lloc on s'ha produït l'entrada a l'organisme del treponema. La infecció peniana és de detecció relativament fàcil, mentre que la localització del xancre en altres regions com l'anus, la regió orofaríngia i la vagina en dificulten la identificació.
Tipus	malaltia bacteriana primària, treponematosi, malaltia venèria clàssica i malaltia
Especialitat	infectologia i dermatologia
Clínica-tractament
Exàmens	VDRL, test ràpid de reagina plasmàtica, test Wassermann, FTA-ABS, microscopi òptic, immunofluorescència i reacció en cadena de la polimerasa
Medicació benzilpenicil·lina, azitromicina, clindamicina, ceftriaxona i doxiciclina
Càrrega	7.038.641
Patogènesi
Transmissió patògena	infecció de transmissió sexual
Causat per	treponema pàl·lid
Classificació
CIM-10	A50-A53
CIM-9	090-097
Recursos externs
Enciclopèdia Catalana	0120640
DiseasesDB	29054
MedlinePlus	000861
eMedicine	229461
Patient UK	syphilis-pro
MeSH	D013587
UMLS CUI	C0007939 i C0039128
DOID	DOID:4166

La sífilis és una malaltia infecciosa de transmissió sexual que és causada pel bacteri espiroquetàci Treponema pallidum subsp. pallidum (és, per tant, una treponematosi venèria) del qual, d'ençà del 1998, se'n coneix la seqüència del genoma.^[1]

Tradicionalment s'ha considerat que l'origen de la malaltia era Amèrica i que fou escampada pels conqueridors europeus. Aquesta hipòtesi està en revisió, puix que s'han trobat proves sobre ossos deformats per la malaltia, d'una afectació anterior a Anglaterra al segle xiv. Al llarg dels temps ha rebut molts noms alternatius que fan referència al suposat lloc (de l'adversari) d'on venia la malaltia: mal napolità, mal gàl·lic o mal francès, mal anglès, mal espanyol, mal polonès, mal dels cristians, mal de sement (amb les variacions siment i ciment, que evolucionà a partir de sentment < Sent Ment (del francès Saint-Méen-le-Grand)^[2]... Un dels primers a descriure-la va ser el metge valencià Gaspar Torrella en el seu Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum (1497). El nom de "syphilis" el va donar per primera vegada Girolamo Fracastoro el 1530, tret del nom d'un pastor d'un poema de Leonardo da Vinci.

Es transmet gairebé sempre per via sexual però també es pot donar per via congènita, de la mare al fetus, i en alguns casos d'infecció per contacte. Els símptomes de sífilis són tan variats i coincidents amb altres afeccions que fins a l'arribada de l'anàlisi serològic el diagnòstic n'era difícil. La sífilis només ha pogut ser tractada amb èxit a partir del segle xx amb penicil·lina i altres antibiòtics. Antigament es feia servir mercuri que no era eficaç. Va ser l'origen de la frase: Una nit amb Venus una vida amb Mercuri.

• Primari: A la primeria sense símptomes, període d'incubació d'uns 21 dies, presenta després una úlcera ferma i indolora (el xancre) en els genitals masculins o femenins, el recte o la boca segons quin hagi estat el punt de transmissió que desapareix en prop de sis setmanes.
• Secundari: Erupcions cutànies de diverses parts del cos que apareixen al cap de vora dos mesos després de la infecció primària. També poden aparèixer altres símptomes com mal de cap, anorèxia, meningitis i altres. En aquest estadi el pacient fàcilment pot contagiar una altra persona.
• Terciari: Poden aparèixer després d'un any de contraure la sífilis i fins 10 anys després. Creixen unes formes similars a tumors en qualsevol part del cos, també a l'esquelet. Si avança la malaltia es presenten deformitats en les articulacions i afecta els nervis i el cor. Pot acabar en demència.

La sífilis es pot contraure per contacte físic amb una persona infectada durant les relacions sexuals, ja siguin orals, vaginals o anals. La transmissió només apareix si es té contacte amb les lesions cutànies i les mucoses de la sífilis en les fases primària i secundària (vegeu apartat "Símptomes"). Aquestes lesions, no sempre visibles, estan plenes de treponemes. El germen penetra en el cos de la parella sexual per la pell lesionada o per les mucoses. En el punt d'entrada el germen es multiplica i produeix la lesió sifilítica, i des d'allí es difon per l'organisme a través de la sang i el sistema limfàtic.^[3]

Sense tractament, el risc de transmissió és molt elevat durant les dues primeres fases de la sífilis. Teòricament les persones infectades no tractades poden transmetre la infecció durant el primer, i fins i tot el segon any de la infecció, període en què són possibles les recaigudes amb lesions infeccioses. D'altra banda, una persona pot tenir la sífilis i no saber-ho perquè no en té cap símptoma o aquest és molt lleu i, no obstant això, la pot transmetre a altres persones.^[3]

Generalment és suficient una simple anàlisi de sang per saber si una persona està infectada o no. Les proves de laboratori detecten a la sang els anticossos que es produeixen contra la infecció. Normalment són positives de quatre a sis setmanes després del contagi. El metge farà el diagnòstic amb els resultats de les proves juntament amb els de l'exploració física.^[3]

És recomanable que qualsevol persona que cregui que pot haver estat exposada a la sífilis o que sospiti que l'ha contret es faci aquesta prova, sobretot quan es tracta de dones embarassades i persones amb infecció pel virus de la immunodeficiència humana, per les complicacions que la sífilis els pot comportar.^[3]

Paracels va proposar les -inexistents^[4] - propietats del mercuri per combatre la sífilis.^[5] La sífilis es pot curar amb tractament antibiòtic. El més freqüent és que es curi amb una sola injecció de penicil·lina. Per a les persones al·lèrgiques a la penicil·lina hi ha altres antibiòtics disponibles. Es recomana no tenir contactes sexuals fins a acabar el tractament (al cap de set dies si és una injecció única) i fins que el xancre sifilític i les altres lesions a la pell i les mucoses estiguin guarits. La sífilis és més fàcil de curar en els primers estadis o fases, i per això convé diagnosticar-la i tractar-la al més aviat possible. A més, les parelles han de ser informades i, si és necessari, tractades. Sols així es trenca la cadena de noves infeccions.^[3]

El fet que una persona hagi tingut sífilis una vegada no la protegeix de tornar a patir-ne novament si s'hi exposa, encara que s'hagi curat bé amb tractament antibiòtic.^[3]

A Catalunya la sífilis és una malaltia de declaració obligatòria disposant-se dades dels nous casos diagnosticats. El 2011 es van declarar 523 casos cosa que representa una taxa de 7,3 casos per cada 10.000 habitants (més d'una vegada i mitja la mitjana europea per al mateix període de 4,5 casos per 10.000 habitants). Tot i la tendència al decreixement de casos mesurat entre 1985 i 1996, i una possible estabilització fins al 2003, aquest any representa un punt d'inflexió cap a l'increment constant duplicant-se la taxa en el període 2003-11. El 2011 també s'observa una clara masculinització dels nous casos amb una raó homes/dones de 7 essent la via de transmissió majoritàriament lligada als homes que tenen sexe amb homes, així mateix també es detecta un nombre considerable de coinfeccions amb el VIH (més d'una quarta part dels casos eren seropositius al moment del diagnòstic de sífilis). D'altra banda cap cas de sífilis congènita ha estat confirmat a Catalunya des del 2006 quan es notificà el darrer cas confirmat (dades fins al 2011), per bé que hi ha hagut casos sospitosos.^[6]

• Globalització i malaltia
• Llista d'epidèmies

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sífilis

• «Sífilis». Canal Salut. Generalitat de Catalunya.