Rus (poble)

Part de seccions de la
Història de Rússia
Prehistòria • Antiguitat • Primers eslaus Rus (poble) pre–segle IX Kaganat Rus Rus de Kíev 882–1240 Rus feudal (1097–1547) Conquesta mongola • Vladimir-Suzdal Gran Ducat de Moscou • República de Nóvgorod Tsarat de Rússia 1547–1721 Imperi Rus 1721–1917 Revolució Russa (1917–1923) Revolució de Febrer • Govern Provisional Rus República Russa • Revolucío d'Octubre • Guerra Civil (Exèrcit Roig • Exèrcit Blanc • separatistes ) Unió Soviètica 1922–1991 Federació Russa 1991–present
Cronologia 860–1721 • 1721–1796 • 1796–1855 1855–1892 • 1892–1917 • 1917–1927 1927–1953 • 1953–1964 • 1964–1982 1982–1991 • 1991–present

Els rus^[1] (en rus i ucraïnès: русь, [rusʲ]; també ros, rhos, del suec: ros, en grec: ρωσ) foren la població històrica del Kaganat Rus i de la Rus de Kíev. Unes de les primeres cites que esmenten el poble rus en la forma rhos es remunta a l'any 839 dC, en la crònica franca Annales Bertiniani, identificades per les autoritats dels Francs com una tribu germànica anomenada suecs. D'acord amb la Primera Crònica Russa o Crònica de Nèstor de la Rus de Kíev compilada al voltant del 1113, aquests eren un grup de varegs normands ("homes del nord"), els quals es van traslladar primer des d'Escandinàvia al nord-est d'Europa i, d'allà, al sud, on haurien d'haver creat l'estat medieval de Kíev.^[2]

El seu nom sobreviu amb la designació rospigg, que prové de Roslagen, i els cognats (emparentats morfològicament) russos,^[3] rusins i els que són vistos pels moderns belarussos, russos i ucraïnesos, com els predecessors del seu propi poble. Actualment a Suècia els rospiggar són homes que viuen a la regió costanera de la província d'Uppland.

L'origen del nom és objecte de controvèrsia. En general, la hipòtesi d'E. Kunic i Vilhelm Thomsen ha estat la més acceptada. Segons ells, aquesta apel·lació deriva de les llengües fineses. El nom de Suècia en finlandès és Ruotsi, en estonià: Rootsi. Aquest nom és comunament acceptat com un derivat de Roslagen, les zones costaneres de la província d'Uppland a Suècia.

L'estudiós danès T.E. Karsten ha assenyalat que el territori que ara ocupen les àrees d'Uppland, Södermanland i l'est de Gotland, en temps antics eren coneguts com a Rođer o rođin. Thomsen, en conseqüència, ha suggerit que Rođer deriva probablement de rođsmenn orođskarlar, que significa gent de mar o remers.

També s'ha suggerit, tanmateix, que el nom Rus bé podria haver tingut el seu origen en el nom iranià del riu Volga (per F. Knauer Moscou, 1901), així com en la nació Roix que apareix al Llibre d'Ezequiel. El professor Gerge Vernadsky va suggerir una derivació del mot roxolani o de ronsa, terme ari per a la idea d'humitat o aigua. Hi ha una repetició de noms en els rius com el Ros a Europa de l'Est.^[4]

Una altra teoria és que el nom prové de Rüstringen a Frísia,^[5] una terra governada pel viking danès Rorik de Dorestad, de qui s'ha suggerit que és el mateix que Rúrik de Nóvgorod.

Alguns també conjecturen que el nom Rus provindria d'una forma més antiga del roig, que denotaria possiblement la pell vermellosa o els cabells vermells. Per exemple la paraula "vermell" en rus (красный krasnyy) fou una precursora del terme actual "bonic" (красивый krasivyy).

En els documents eslaus són comuns dues grafies històriques: amb una o dues lletres s: Rosiia o Rossiia (substantiu), i ruskiy o russkiy (adjectiu). En català i en altres llengües occidentals (anglès: 'Russia', francès: Russie, italià: Russia) on la s apareix duplicada, es considera un fet necessari per a la pronunciació amb essa sorda ([s] o [ʃ]) atès que una s intervocàlica representa el so [z], i el que es vol és reproduir el so del llatí: Russia.

La forma de l'adjectiu amb -ss- reflecteix l'antic eslau oriental рѹ́сьскъ(-ꙑи) (rusĭskŭ), on rus- és una arrel de la paraula (de Rus)-ISK- és un sufix, i -U és una terminació masculina. Si bé en fons anteriors que daten de la Rus de Kíev l'ortografia amb una s es troba amb més freqüència, en l'actual Rússia s'utilitza una doble s (Россия, Rossiia). La variant de l's simple era freqüent a Rússia fins al final del segle xviii, per exemple, la correspondència del segle XVI entre Ivan el Terrible i el Príncep Kurbski utilitza constantment l'ortografia de l's simple.

Al segle xiii, en els Balcans, i a la Rússia del segle XIV va aparèixer la variant literària Ру́сия (Rusiya), derivat de l'antiga arrel Rus amb el sufix llatí i grec «-ia» (-ия). Més tard, a mitjans del segle xvii, va ser substituïda per Rossiya amb la lletra o i la doble s. Aquesta forma es manté en les llengües balcàniques: русия en búlgar, русија en serbi, русија en macedònic, rusija en croat, rusija en eslovè, rusia en romanès.

En l'idioma grec, la doble sigma va aparèixer per primera vegada en els segles XVI a XV sota la influència occidental (probablement veneciana o genovesa), encara que l'antiga ortografia d'una sola sigma s'utilitza avui en dia.

Des del segle xvi, la variant grega Рос(с)и́я (Rossiya) i l'adjectiu рос(с)и́йский (rossiyskiy) van començar a ser utilitzats, però l'ortografia amb una s, també va ser acceptada i àmpliament utilitzada fins a mitjans del segle xviii, quan Mikhaïl Lomonóssov va escriure la seva Gramàtica (1755) i finalment va establir l'ortografia -ss-.

Segons el registre eslau oriental més antic, la Primera Crònica Russa o Crònica de Néstor, els Rus eren un grup de varegs entre altres, com elssuecs, que vivien a l'altre costat del Mar Bàltic a Escandinàvia, i tan lluny com en les terres dels anglesos i els francesos.^[4] Els varegs van ser primer expulsats, després convidats a governar el conflicte de les tribus eslaves i fineses de Nóvgorod:

L'any 6367 (859): Els varegs d'ultramar van rebre tribut dels txuds, eslaus, finesos del Volga, vepses, krivitxos, però els khàzars l'imposaren als polans, severians i viatitxis

L'any 6370 (862): Van provocar que els varegs tornessin de l'altre costat de la mar, van rebutjar pagar tribut i van acordar governar-se a si mateixos. Però no hi va haver llei entre ells, i cada tribu es va aixecar contra cada tribu. La discòrdia es va acarnissar així entre ells, i van començar a fer la guerra entre si. Es van dir: "Escollim a un príncep que mani sobre nosaltres i que jutgi d'acord amb el costum." Així van anar més enllà dels mars als varegs, als rus. Aquests varegs eren anomenats rus, com altres eren anomenats els suecs, normands, angles i gots. Els txuds, eslaus, krivitxos i els vespes van dir llavors als rus: "La nostra terra és gran i rica, però no hi ha ordre en ella. Que vinguin a regnar prínceps sobre nosaltres". Tres germans, amb la seva parentela, es van oferir voluntaris. Van prendre amb ell a tots els seus i van venir. ^[6]

Més tard, la Crònica de Nèstor esplica que van conquistar Kíev i van crear l'estat de la Rus de Kíev (que, com la majoria dels historiadors coincideixen, va ser precedida pel Kaganat Rus). El territori conquistat va ser nomenat després d'ells, com també ho va ser, eventualment, el poble local.

Ibn Hàwqal i dues fonts islàmiques, com al-Idrissí, (que els seguiria després) van distingir tres grups de Rus: Kuiàvia, Slàvia, i Arcània. En el corrent principal de la historiografia soviètica russa (com la representada per Borís Ribakov), aquests van ser identificats temptativament amb els "centres tribals" a Kíev, Nóvgorod i Tmutarakan.

El diplomàtic i viatger musulmà, Àhmad ibn Fadlan, que va visitar Bulgària del Volga en 922, va descriure la Rus (Rusiyyah) en els termes fortament suggestius dels nòrdics:

A part d'Ibn Fadlan, la teoria normanda o normandista (vegeu més a baix) es basa en gran manera, en les dades del viatger persa Ahmad ibn Rustah, qui suposadament va visitar Nóvgorod (o Tmutarakan, segons George Vernadsky) i descriu com la Rus explotava als eslaus:

Quan els varegs van aparèixer per primera vegada a Constantinoble (Expedició de la Rus a Paflagònia, Setge de Constantinoble del 860, els romans d'Orient semblen haver percebut als Rhos (en grec: Ῥώς) com un poble diferent dels eslaus. Almenys mai s'ha dit que ells formen part de la raça eslava. Característicament, pseudo-Simeó Magister es refereix a la Rhos com Δρομΐται, una paraula relacionada a la paraula grega que significa "una carrera", suggerint la mobilitat de la circulació d'ells per vies fluvials.

En el seu tractat De Administrando Imperio, Constantí VII descriu als Rhos com els veïns dels petxenegs que compren als últims vaques, cavalls i ovelles, "ja que cap d'aquests animals es pot trobar en Rhosia ". La seva descripció representa la Rus com una tribu bel·licosa del nord. Constantí també enumera els noms de les cascades del Dnièper a Rhos i en les llengües eslaves. Els noms del Rhos tenen una distintiva etimologia germànica:

• Essoupi (nòrdic antic vesuppi, "no dormis")
• Oulvorsi (nòrdic antic holmfors, "illa ràpida")
• Gelandri (nòrdic antic gjallandi, "cridant, sonant en veu alta"),
• Aeifor (nòrdic antic eiforr, "sempre fort"),
• Varouforos (nòrdic antic varufors, "penya-segat ràpid" o barufors, "onada ràpida")
• Leanti (nòrdic antic leandi, "bullir", o hlaejandi, "riure")
• Stroukoun (nòrdic antic strukum, "corrent ràpid").

La primera font d'Europa Occidental en esmentar la Rus ho fa en els Annales Bertiniani o Annals de Sant Bertí que relaten que la cort de l'emperador Lluís I el Pietós a Ingelheim, 839 (el mateix any que la primera aparició de varegs a Constantinoble), va ser visitat per una delegació de l'emperador romà d'Orient. En aquesta delegació hi havia dos individus que s'anomenaven a si mateixos Rhos' ( Rhos Vocari dicebant). Lluís es va informar sobre els seus orígens i es va assabentar que eren suecs. Davant el temor que fossin espies dels seus germans, els danesos, els va manar empresonar. Posteriorment, al segle X i XI, les fonts llatines confonen rutinàriament a la Rus, amb l'extinta tribu germànica dels rugis. Olga de Kíev, per exemple, era designada en un manuscrit com una reina dels rugis.

La teoria normanista suggereix que la Rus de Kíev podria haver pres el seu nom d'una elit de dirigents escandinaus, com va passar en el cas de Normandia.

Els partidaris d'aquesta teoria afirmen que el nom de Rus, com el nom finlandès de Suècia (Ruotsi), es deriva d'un terme del nòrdic antic que significa "els homes que remen" (varetes), ja que el rem va ser el principal mètode de navegació dels rius de Rússia, i això està vinculat a la zona costanera sueca de Roslagen (Rus-llei) o Roden, des d'on segons la Crònica de Nèstor, els varegs van venir.^[4] El nom de Rus tindria el mateix origen que els noms en finlandès i estonià per Suècia: Ruotsi i Rootsi.

S'ha suggerit que els vikings van tenir alguna influència perdurable en la Rus, com ho testifiquen algunes paraules manllevades, com ara yabeda "persona que es queixa" (de aembaetti "oficina"), skot "guanyat" (de skattr "impost") i el fuet (de knutr "fusta amb nusos"). A més, tres noms nòrdics dels primers governants varegs també van esdevenir populars entre la tardana dinastia ruríkida i després entre els pobles eslaus orientals en general: Oleg (Helgi), Olga (Helga) i Ígor (Ingvar)

La teoria normanda va ser elaborada per l'historiador alemany Gerhard Friedrich Müller (1705-1783), qui va ser convidat a treballar a l'Acadèmia Russa de Ciències el 1748. Al començament del seu famós discurs de 1749, Müller va declarar que els "gloriosos escandinaus van conquistar totes les terres de Rússia amb les seves armes victorioses". Com la resta del discurs, va representar una llarga llista de derrotes de Rússia pels alemanys i els suecs, Müller es va veure obligat a abreujar la seva conferència pels crits de l'audiència. La crítica mordaç de Lomonóssov, Kraixenínnikov, i altres acadèmics, va comportar que Müller fos forçat a suspendre el seu treball sobre la qüestió fins a la mort de Lomonóssov. Tot i que el text original de la conferència va ser destruït, Müller va aconseguir refer-lo i el va reimprimir com Origines Rossicae el 1768.

Altres partidaris notables de la teoria normanda de l'Estat rus, incloent-hi Nikolai Karamzín (1766-1826) i el seu deixeble Mikhaïl Pogodin (1800-1875), van donar crèdit a les afirmacions de la Crònica de Nèstor, que afirma que els varegs van ser convidats pels eslaus de l'Est perquè es pronunciessin sobre ells i establissin l'ordre. La teoria no estava exempta d'implicacions polítiques. Segons Karamzín la teoria normanda formava la base i la justificació de l'autocràcia russa (en contraposició a l'anarquia del període pre-Rurik), i Pogodin, prenent com a base aquesta teoria, va opinar que Rússia era immune als trastorns socials i les revolucions, perquè l'Estat rus s'havia originat en un tractat de voluntats entre el poble de Nóvgorod i els governants varegs.

Estudis genètics recents de partidaris del projecte de l'ADN de l'arbre genealògic de la dinastia ruríkida coincideixen amb aquesta teoria, i localitzen l'origen de la branca dels Monomàkhovitx a l'ADN de descendents Rúrik (conseqüent amb el tipus finoúgric) en una àrea d'Uppland, al nord d'Estocolm.^[9][10] Malgrat que l'estudi no és científicament exacte, és coherent amb altres estudis que consideren als finoúgrics com l'origen dels Monomàkhovitx. Irònicament, les altres branques dels Rurik, com els Olégovitx, sembken ser inqüestionablement d'arrels eslaves.^[11]

A partir dels comentaris de Mikhaïl Lomonóssov (1711-1765), els erudits d'Europa de l'Est han criticat la teoria normanda. Durant el període imperial, els punts de vista oficials de Karamzin i Pogodin van ser qüestionats pels sectors més liberals de la societat russa i per alguns historiadors polonesos. A principis del segle xx, la doctrina dels dissidents tradicionals (com va proferir Dmitri Ilovaiski) semblava haver perdut la seva predominància. No obstant això, Joseph Goebbels va abusar de la retòrica normanista durant la guerra soviètico-alemanya i, als ulls de les autoritats soviètiques, la teoria va quedar desacreditada per sempre. Acabada la guerra, els arguments dels dissidents van ser reviscuts i adoptats en la historiografia oficial soviètica. Mikhaïl Artamónov es troba entre aquells que van intentar conciliar ambdues teories, argüint que l'estat de Kíev va unir al sud de Rus (d’origen eslau) i el nord de Rus (d'estirp germànica) en una sola nació.

El més ferm defensor de la lluita contra els punts de vista de la teoria normanda en el període posterior a la Segona Guerra Mundial va ser Borís Rybakov, que va argumentar que el nivell cultural dels varegs no podria haver garantit una invitació dels eslaus, culturalment més avançats. Aquesta conclusió porta els eslavistes a negar o reinterpretar la Crònica de Nèstor, que afirma que la rus varega va ser "convidada". Rybakov assumeix que Nèstor, suposat autor de la Crònica, estava predisposat contra el partit favorable als grecs de Vladímir II Monómac i donà suport el partit a favor dels escandinaus del príncep regnant Sviatopolk. Ell cita inexactituds factuals de Nèstor com manipulacions a favor dels escandinaus i compara la seva explicació de la invitació de Rurik amb nombroses històries similars que es troben al folklore de tot el món.

S'han postulat, fora de la teoria normandista, altres alternatives que també busquen orígens per a la paraula Rus. Entre d'altres, es pot citar a Sigismund von Herberstein, Ilovaisky, Rybakov, i altres, tot i que cap hagi estat aprovada pel corrent acadèmic:

• De l'antic nom eslau que significava "gent de riu" (les tribus de pescadors i pagesos que es van establir prop dels rius Dnièper, Don, Dnièster i el Dvinà Occidental i van ser coneguts per navegar-los). L'arrel rus es conserva en les paraules modernes de l'eslau i rus "ruslo" (llit del riu), "Rusalka" (esperit d'aigua), etc.
• D'un de dos rius a Ucraïna (prop de Kíev i Pereiàslav), Ros i Rusna, els noms es deriven d'un terme eslau postulat per l'aigua, similar a Роса rosa (rosada) (relacionat amb la teoria anterior).
• La paraula eslava Rusy (només es refereix al color de cabell de ros cendra fosc a marró clar), cognat amb el ryjy (pèl-roig) i vermell.
• Una paraula postulada del protoeslau per os, està cognada amb arctos del grec i ursus del llatí.
• La tribu sàrmata dels roxolans (de l'osseta, ruhs 'llum'; R русые волосы / rusyje volosy / "cabell castany clar", cf. Definició del diccionari de Dal de Русь / rus /: Русь ж. В знач. Мир, белсвет. Rus, fig. món, univers [белсвет: lit. "món blanc", "llum blanca"]).
• La paraula finlandesa moderna "Ruotsi" significa Suècia i es refereix al poble suec ("Ruotsalainen") que al seu torn és molt similar a la paraula eslava "Rus" i podrien estar històricament connectades.^[12]

Segons F. Donald Logan (Els vikings en la història, cit. Montgomery, p. 24), "en 839, la Rus eren suecs. En 1043, la Rus eren eslaus." Els escandinaus van ser completament absorbits i, a diferència dels seus germans a Anglaterra i a Normandia, van deixar poca herència cultural a Europa de l'Est. Aquesta absència gairebé total de trets culturals (a més de diversos noms, com s’ha comentat abans, i possiblement el sistema Vetxe de Nóvgorod, comparable al d'Escandinàvia), és notable, i per això, els eslavistes anomenen als vikings "camaleons culturals", que van venir, van dictaminar, després van desaparèixer i van deixar poc rastre cultural a Europa Oriental. Això sembla suggerir que aquests Rus eren un petit grup, menys que un poble en termes d'una nació, menys que una ètnia.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rus

• The Annals of Saint-Bertin, transl. Janet L. Nelson, Ninth-Century Histories 1 (Manchester i New York, 1991).
• Davies, Norman. Europe: A History Nova York: Oxford University Press, 1996.
• Christian, David. A History of Russia, Mongolia, and Central Asia. Blackwell, 1999.
• Danylenko, Andrii. "The name Rus': In search of a new dimension." Jahrbueher fuer Geschichte Osteuropas 52 (2004), 1-32.
• Dolukhanov, Pavel M. The Early Slavs: Eastern Europe from the Initial Settlement to the Kievan Rus. New York: Longman, 1996.
• Duczko, Wladyslaw. Viking Rus: Studies on the Presence of Scandinavians in Eastern Europe (The Northern World; 12). Leiden: Brill Academic Publishers, 2004 (tapa dura, ISBN 90-04-13874-9).
• Goehrke, C. Frühzeit des Ostslaven. Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft, 1992.
• Magocsi, Paul R. A History of Ukraine. Toronto: University of Toronto Press, 1996.
• Pritsak, Omeljan, The Origin of Rus'. Cambridge Mass.: Harvard University Press, 1991.
• Stang, Hakon. The Naming of Russia. Oslo: Middelelser, 1996.
• Gerard Miller com a autor de la teoria normandista Arxivat 2006-03-02 a Wayback Machine. (Brockhaus and Efron)