Realisme brut

El realisme brut (en anglès: Dirty realism) és un moviment literari estatunidenc desenvolupat sobretot en els anys 1970 que pretén reduir la narració (especialment el relat curt) als seus elements fonamentals.^[1]

Es tracta d'una derivació del minimalisme que té característiques pròpies. Igual que aquell, el realisme brut es caracteritza per la seva tendència a la sobrietat, la precisió i una moderació extrema en l'ús de les paraules en tot el que es refereixi a descripció. Els objectes, els personatges, les situacions han de trobar-se caracteritzats de la manera més concisa i superficial possible. L'ús de l'adverbi i l'adjectivació queden reduïts al mínim, atès que aquests autors prefereixen que sigui el context el que suggereixi el sentit profund de l'obra.

Quant als personatges típics, es tendeix a retratar éssers vulgars i corrents que porten vides convencionals, en la línia d'un dels grans referents del moviment, el contista O. Henry (1862-1910). Una altra influència important en el corrent és la del narrador nord-americà J.D. Salinger (1919-2010).

Són representants del realisme brut, entre altres, els narradors nord-americans John Fante (1909-1983), Charles Bukowski (1920-1994), Raymond Carver (1938-1988), Richard Ford (1944), Tobias Wolff (1945) i Chuck Palahniuk (1962).^[2]