Romolo Polacchini

Romolo Polacchini

Biografia
Naixement	20 maig 1897 La Spezia (Itàlia)
Mort	16 octubre 1968 (71 anys) Venècia (Itàlia)
Activitat
Ocupació	militar
Carrera militar
Branca militar	Regia Marina
Rang militar	ammiraglio di squadra (en)
Conflicte	Guerra italo-turca Primera Guerra Mundial Guerra Civil espanyola Segona Guerra Mundial
Premis
Orde Militar de Savoia  Medalla commemorativa de l'Expedició a Albània 1939  Medalla commemorativa de la Campanya d'Espanya  Medalla commemorativa de les operacions militars a l'Àfrica Oriental Italiana 1935-36  Medalla Commemorativa del Període Bèl·lic 1940-43  Medaglia d'onore per lunga navigazione compiuta d'oro (it)  Medalla commemorativa de la Guerra d'Alliberament 1943-45  Orde de Vittorio Veneto  Croce d'Oro con Corona Reale per ufficiali (it)  Medal of merit for the volunteers of the Italo-Austrian 1915-1918 (en)  Medalla commemorativa de la guerra 1915-1918  Medalla de Plata al Valor Militar  cavaller de l'Orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer  Allied Victory Medal (en)  Creu de Guerra al Valor Militar  gran oficial de l'Orde de la Corona d'Itàlia  Creu al Mèrit de Guerra  Medalla commemorativa de la Guerra Italo-Turca (1911-1912)  Medalla Mauriciana al Mèrit pels 50 anys de Carrera Militar

Romolo Polacchini (La Spezia, 20 de maig de 1897 – Venècia, 16 d'octubre de 1968) va ser un almirall italià, comandant de la base naval BETASOM durant la Segona Guerra Mundial.

Va néixer a La Spezia el 20 de maig de 1897, va ser alumne de la Reial Acadèmia Naval de Livorno del 6 de novembre de 1911 al 7 de juny de 1914, sent ascendit a guardiamarina i va embarcar al vaixell Etna i posteriorment als cuirassats Dante Alighieri i Andrea Doria durant la Primera Guerra Mundial.^[1] El 1918, amb el grau de sotstinent de vaixell, era segon al comandament del submarí H 3^[2] des del 30 d'octubre de 1924 (i fins al 1927) Polacchini va comandar els submarins N 5 (1924), N 1 (1924), N 6 (1925), N 2 (1925), F 19 (1925), F 7 (1926), X 2 (1926-1927). Després va estar al comandament del submarí H 1 el 1927.^[3]

Promogut a capità de corbeta el 8 de maig de 1927, entre el 10 de febrer de 1929 i el 24 de maig de 1930 va assumir el comandament del nou submarí Tito Speri^[4] i posteriorment del nou submarí Argonauta en construcció. L'any 1931 el rei d'Egipte Fuad I li va atorgar el títol d'Oficial de l'orde d'Ismail, i va ascendir a capità de fragata el 6 de novembre de 1932, va ser embarcat com a subcap d'estat major del creuer lleuger Alberto di Giussano el 1933, i després al Giovanni delle Bande Nere. Successivament va comandar els esquadrons als quals pertanyien els submarins Argonauta,^[5] Otaria, el 4t Grup de Submarins de Tàrent des de l'11 de setembre de 1935, els Des Geneys i el Santorre Santarosa.^[5] A bord d'aquests dos últims va participar en l'inici de les operacions de la Guerra Civil Espanyola.^[5]

Ascendit a capità de navili^[6] el 5 de gener de 1937, va ser comandant de la base naval de Venècia i després, del 20 de març de 1939 al 31 d'agost de 1940, va assumir el comandament del creuer lleuger Luigi Cadorna,^[5] amb el qual durant la Segona Guerra Mundial va participar en la batalla de Punta Stilo el juliol de 1940. En aquella ocasió va ser condecorat amb la Creu de Guerra al Valor Militar^[5], va participar en la campanya de Grècia com a comandant superior de trànsit amb Albània amb seu a Bríndisi, i després va ocupar el càrrec de Comandant de l'escola de submarins de Pola.^[5]

El 15 d'abril de 1941^[6] va ser assignat com a Cap d'Estat Major del Comandament Superior de les Forces Subaquàtiques Italianes^[7] a l'Atlàntic (BETASOM)^[6] amb base a Bordeus^[8] a França, en substitució i parell d'Aldo Cocchia.^[7] Promogut a contraalmirall amb només quaranta-quatre anys, el 18 de setembre de 1941 va esdevenir comandant superior de "BETASOM", en substitució de l'almirall de divisió Angelo Parona^[7] a que, mentrestant, havia estat assignat al comandament de la 3a Divisió de Creuers. Durant aquest període va ser condecorat amb la Creu de Cavaller de l'Ordre Militar de Savoia.

Probablement també com a conseqüència del seu escepticisme ostentós respecte al suposat enfonsament de dos cuirassats nord-americans per part del comandant Enzo Grossi al comandament del submarí Barbarigo,^[9], que li havia valgut dues medalles d'or al valor militar i a la promoció de rang, el 29 de desembre de 1942^[10] va ser substituït al comandament de "BETASOM" pel mateix Grossi^[11], per ser enviat a Palerm el gener de 1943 com a comandant de la Base Logística. Va participar activament en la campanya de Tunísia, organitzant combois de proveïment per a les tropes italianes dedicades a aquell sector, sent condecorat amb la medalla de plata al valor militar pels seus esforços.

Més tard enviat a Livorno^[5] com a comandant de la Base Naval, a l'arribada dels alemanys va aconseguir salvar els empleats de la base, després de la qual cosa es va refugiar a la casa d'uns amics a Castiglioncello durant un temps i posteriorment es va unir a la seva família a Venècia el gener de 1944. El maig del mateix any, per evitar la deportació a Alemanya, va prestar un jurament formal a la República Social Italiana, però al mateix temps va començar a col·laborar clandestinament amb el Comitè d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia .^[5] El 8 d'agost va ser detingut pels feixistes i empresonat a Venècia per diversos càrrecs^[12] que després van resultar infundats. Va romandre a la presó durant cinc mesos, després dels quals, amb la intercessió del cardenal Giovanni Urbani, futur patriarca de Venècia i oncle de la seva cunyada, va ser alliberat amb l'obligació de signar a la Questura cada vespre.^[5] Al final de la guerra a Itàlia, amb la caiguda del feixisme, el 6 de maig de 1945 va assumir el comandament dels serveis de l'Armada de Venècia, però es va retirar el 20 de febrer de 1946, sent ascendit a almirall de divisió el 5 de maig del mateix any.^[5]

El 19 de febrer de 1950, després d'haver contret una greu malaltia pulmonar durant el període de presó, es va veure obligat a abandonar el servei per motius de salut i va ser donat d'alta total i inscrit al Quadre d'Honor de la Marina, ascendit a almirall d'esquadra el 27 de juny de 1958. Després es va retirar a viure al Lido de Venècia, on va morir el 1968.

Almirall de esquadra - 27 de juny de 1958

Almirall de divisió - 5 de maig de 1946

Contraalmirall – 18 de setembre de 1941

Capita de navili – 5 de gener de 1937

Capità de fragata – 6 de novembre de 1932

Capità de corbeta - 8 de maig de 1927

Tinent de vaixell

Sotstinent de vaixell - 1918

Guardiamarina - 7 de juny de 1914

Cavaller de l'Orde Militar de Savoia - 2 de març de 1942

Medalla de Plata al Valor Militar - maig de 1943

Creu de Guerra al Valor Militar - 9 de juliol de 1940

Creu de Guerra al Valor Militar - 1 de setembre de 1940

Creu al Mèrit de Guerra (5 concessions)

Gran oficial de l'Orde de la Corona d'Itàlia

Comanador de l'Orde de la Corona d'Itàlia

Oficial de l'Orde de la Corona d'Itàlia

Cavaller de l'Orde de la Corona d'Itàlia

Cavaller de l'orde dels sants Maurici i Llàtzer

Medalla commemorativa de la Guerra Italo-Turca (1911-1912)

Medalla commemorativa de la guerra 1915-1918

Medalla commemorativa italiana de la Victòria de 1918 - 1920

Medalla de reconeixement pels voluntaris de la guerra italo-austríaca 1915-1918

Medalla commemorativa de les operacions militars a l'Àfrica Oriental Italiana 1935-36

Medalla commemorativa de la Campanya d'Espanya (1936-1939)

Medalla commemorativa de l'Expedició a Albània 1939

Medalla Commemorativa del Període Bèl·lic 1940-43

Medalla commemorativa de la Guerra d'Alliberament 1943-45

Medalla d'honor per la llarga navegació (20 anys d'embarcament)

Cavaller de l'orde de Vittorio Veneto - 1920

Creu d'or dels 25 anys de servei

Creu d'or dels 40 anys de servei

Medalla Mauriciana al Mèrit pels 50 anys de Carrera Militar - 30 d'abril de 1956

Cavaller de l'orde d'Ismail (Regne d'Egipte) - 1931

Creu de Ferro de 1a classe

Creu de Ferro de 2a classe

Creu del Mèrit Militar amb Distintiu Vermell (Espanya)

Medalla de la Campanya (1936-1939) (Espanya)

• Bagnasco, Erminio; Brescia, Maurizio «I sommergibili italiani 1940-1943. Parte 1ª-Mediterraneo» (en italià). Storia Militare Dossier. Ermanno Albertelli Editore [Parma], 11, 2013.
• Alberini, Paolo; Prosperini, Franco. Uomini della Marina, 1861-1946. Dizionario biografico (en italià). Roma: Ufficio Storico dello Stato Maggiore della Marina Militare, 2015. ISBN 978-88-98485-95-6. 
• Giorgerini, Giorgio. La guerra italiana sul mare (en italià). Mil·là: Arnoldo Mondadori Editort, 2002. ISBN 978-88-04-50150-3. 
• Giorgerini, Giorgio. Uomini sul fondo. Storia del sommergibilismo italiano dalle origini a oggi (en italià). Mil·l+à: Arnoldo Mondadori Editore, 2002. ISBN 978-88-04-50537-2. 
• Bagnasco, Erminio; Brescia, Maurizio «I sommergibili italiani 1940-1943. Parte 1ª-Mediterraneo» (en italià). Storia Militare Dossier. Ermanno Albertelli Editorial [Parma], 11, novembre-dicembre.
• Bagnasco, Erminio; Brescia, Maurizio «I sommergibili italiani 1940-1943. Parte 2ª-Oceani» (en italià). Storia Militare Dossier. Ermanno Albertelli Editore [Parma], 11, gennaio-febbraio.