Plata quemada

Plata quemada

Fitxa
Direcció	Marcelo Piñeyro
Protagonistes	Eduardo Noriega Leonardo Sbaraglia Pablo Echarri Leticia Brédice Dolores Fonzi Carlos Roffé Daniel Valenzuela Héctor Alterio Claudio Rissi Luis Ziembrowski Harry Havilio Roberto Vallejos Adriana Varela Víctor Hugo Carrizo León Dogodny Eduardo Migliónico Gabo Correa Gabriel Molinelli Ricardo Bartís Ángel Alves (en) Susana Varela Silvia Geijo Horacio Marassi Gustavo Monje Carlos Buono
Producció	Diana Frey i Oscar Kramer
Guió	Marcelo Figueras
Música	Osvaldo Montes compositor
Fotografia	Alfredo F. Mayo
Muntatge	Juan Carlos Macías
Productora	K&S Films Oscar Kramer & Hugo Sigman Films Cuatro Cabezas Tornasol Films Mandarina Films Taxi Films
Distribuïdor	Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Argentina, Uruguai, França i Espanya
Estrena	2000
Durada	125 min
Idioma original	castellà
Rodatge	Buenos Aires
Color	en color
Pressupost	7.000.000 $
Recaptació	44.753.475 $
Descripció
Basat en	Burnt Money (en)
Gènere	drama, cinema LGBT, thriller, cinema d'acció i cinema de ficció criminal
Lloc de la narració	Montevideo
Premis i nominacions
Premis	Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana (2000)

Plata quemada és una pel·lícula de coproducció del'Argentina, Espanya, França i l'Uruguai dirigida per Marcelo Piñeyro i basada en la novel·la homònima publicada per Ricardo Piglia en 1997. Es va estrenar l'11 de maig de 2000.^[1][2][3]

Los Mellizos és un duo de delinqüents organitzat compost per Franco El Nene Brignone (Leonardo Sbaraglia) i Marcos El Gaucho Dorda (Eduardo Noriega). A més de mantenir una relació de complicitat criminal, mantenen una estreta relació sentimental i amorosa. Les seves últimes accions no han estat molt positives pel que la pròxima vegada han de tenir les coses ben clares i fer-ho perfectament. Fontana els proposa robar 7 milions de pesos.

• Leonardo Sbaraglia ... El Nene
• Eduardo Noriega ... Ángel / Narrador
• Pablo Echarri ... El Cuervo
• Leticia Brédice ... Giselle
• Ricardo Bartis ... Fontana
• Dolores Fonzi ... Vivi
• Carlos Roffé ... Nando
• Daniel Valenzuela ... Tabaré
• Héctor Alterio ... Losardo
• Claudio Rissi ... Relator
• Luis Ziembrowski ... Florián Barrios
• Harry Havilio ... Carlos Tulian
• Roberto Vallejos ... Parisi
• Adriana Varela ... Cantant al cabaret
• Noelia Campo ... Noia al parador
• Víctor Hugo Carrizo ... Sospitós #1 a comissaria
• Gabriel Correa ... Policia #1 en el allanamiento

La pel·lícula es va basar en la novel·la de Piglia, basada al seu torn en fets reals: diversos delinqüents portenys -Roberto Dorda, Marcelo Brignone i Carlos Merelles- escapen a Montevideo, Uruguai, després de realitzar un quantiós robatori a Buenos Aires durant el qual van morir diverses persones.^[4]

Amb la finalitat de deixar passar el temps van llogar l'apartament 9 de l'edifici Edifici Liberaij del carrer Julio Herrera y Obes 1182, Montevideo, que va servir com a pis franc fins que es tranquil·litzés la situació.

En una nit de novembre de 1965 van ser voltats per la policia, que després de catorze hores, i milers de bales van aconseguir entrar a l'apartament, però a costa de diverses morts, de policies i dels pistolers.

Pel que fa a la crònica policial, a l'apartament 11 es van amagar alguns policies que es van enfrontar amb els pistolers. Dorda, segons l'autòpsia, va morir amb 16 ferides de bala i Brignone amb 19.

La novel·la va originar la presentació d'una demanda, "Galeano, Blanca Rosa c/Piglia i altres/danys i perjudicis", efectuada per part d'una de les persones que van inspirar l'argument. La fallada conclou la inexistència de responsabilitat, per tractar-se d'un fet de domini públic.

• Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana (2000)^[5]
• L'Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina atorgà a Marcelo Piñeyro i Marcelo Figueras el Premi Cóndor de Plata per millor guió adoptat en concurrència amb David Lipszyc al costat de Ricardo Piglia pel film El astillero.

• Homoerotisme

• Jurisprudencia: sentència del tribunal de la Cámara Nacional de Apelaciones en lo Civil, Sala A, Buenos Aires (5 de juliol de 2003). Consultat el 14 de març de 2016.