Pierre Brandon
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1r juny 1915  Tunis (Tunísia) |
| Mort | 15 agost 2003 (88 anys) Lagny-sur-Marne (França) |
| Altres noms | Balzac |
| Ideologia | Comunisme |
| Activitat | |
| Ocupació | advocat, activista polític |
| Membre de | |
Pierre Brandon, conegut amb el nom de guerra de «Balzac», (Tunis, 1 de juny de 1915-Lagny-sur-Marne, 15 d'agost de 2003) va ser un advocat i activista polític comunista francès. Com a membre de la coalició de resistència antifeixista Front Nacional, en va ser responsable a Tolosa de Llenguadoc, a Lió i després a les Boques del Roine. També va ser un dels fundadors dels diaris comunistes de la resistència La Marseillaise i Le Patriote Martiguais.
Trajectòria
[modifica]El seu pare, originari d'Amsterdam, va ser un petit comerciant de sabates. Pierre Brandon va començar els estudis de Dret a la ciutat d'Alger.[1] El 1934, quan encara era una estudiant totalment desconegut per la policia, va servir de vincle entre el Partit Comunista Francès a Algèria i els organitzadors metropolitans de la manifestació del 12 de febrer.
Després, va treballar a França al despatx de Vincent de Moro-Giafferi. També va col·laborar amb el grup parlamentari comunista i va publicar articles al Correspondant parlementaire.[1] Amb l'ocupació nazi de França es va unir a la Resistència francesa. Després de l' alliberament, va reprendre les seves activitats com a advocat i, sobretot, va fer campanya pel Socors Popular Francès (Secours populaire français, SPF). Va passar el final de la seva vida al municipi de Villiers-sur-Marne, situat al departament de Val-de-Marne, i va morir al centre hospitalari de Lagny-sur-Marne.
Resistència
[modifica]Mobilitzat al començament de la guerra, es va convertir en secretari del general que dirigia l'administració de la regió militar a Caors. Desmobilitzat el juliol de 1940, a continuació es va refugiar a Tolosa de Llenguadoc i, durant la Resistència, va ser contactat per Georges Marrane i va actuar la zona lliure. Va triar el pseudònim de «Balzac» i, successivament, va esdevenir responsable del Front Nacional de Tolosa de Llenguadoc i Lió. Perquè estava perseguit o perquè la Resistència li va ordenar, l'advocat es va transformar a la clandestinitat en xef, botiguer, estibador, inspector financer, paleta, comptable i conductor de camions de sabó.[1]
L'octubre de 1943 va arribar a Marsella i va prendre el relleu de Marcel Guizard al capdavant del Front National a les Boques del Roine,[2] on hi tenia previst publicar un diari imprès. El doctor Paret el va posar en contacte amb Eugène Tournel, impressor a Ais de Provença, per dur a terme aquest projecte. Així, es va crear La Marseillaise, «òrgan del Front Nacional de les Boques del Roine».[3] El primer número, amb data d'1 de novembre de 1943, va ser de 15,000 exemplars. Brandon va escriure i va fer imprimir els primers números.[4]
A finals de novembre de 1943 va conèixer a Georges Galdy, líder local del Front Nacional a Lo Martegue. Després de la publicació de La Marseillaise, Galdy li va demanar d'imprimir també Le Patriote Martiguais, el diari del Front Nacional a Lo Martegue. Dos números del diari van aconseguir aparèixer el gener i el març de 1944 abans que la impremta fos descoberta per la Gestapo.[3] Durant el mateix període va fundar Le Patriote Niçois, del qual va ser nomenat director a Libération.[5] El 1944, sota la presidència de Raymond Aubrac, va ser un dels cinc membres del Comitè d'Alliberament Regional de Marsella com a representant del col·lectiu Franctiradors i Partisans (Francs-tireurs et partisans, FTP) i del Front National.[4]
Activitats solidàries
[modifica]Com a advocat del Socors Popular Francès, el 1938 i 1939 va defensar els exiliats del bàndol republicà espanyol refugiats a França davant els tribunals penals del Sud o al camp de concentració d'Argelers, entre d'altres llocs.[6] En aquest sentit, es va deixar tancar, amb dos periodistes més, per conèixer i denunciar les condicions de vida dels interns dels diferents camps.[7]
El 1948, durant la repressió de la gran vaga dels miners, va preconitzar en nom dels miners que van comparèixer als tribunals. A Còrsega, com a integrant del SPF, el 1950 va visitar 400 personalitats antifranquistes que hi van ser col·locades en residència forçada. En aquella època, va ser un dels fundadors, dirigents i portaveu del Comitè d'Informació i Solidaritat d'Espanya. Durant dos anys de campanya va lluitar per l'alliberament del grup Manouchian, liderat pel comunista Missak Manouchian i representat al Cartell roig (Affiche rouge).
Durant les guerres d'Indoxina i d'Algèria, davant els tribunals militars francesos, inclosos els asseguts a Alemanya, va defensar la súplica dels reclutes que es van negar a anar a la guerra. Durant la guerra del Vietnam va codirigir campanyes de solidaritat amb aquest país. Vinculat als qui van lluitar clandestinament contra Benito Mussolini, va tenir molts amics a Itàlia i, el 1963, arran del desastre de la presa de Vajont, va portar la solidaritat del SPF als habitants de Longarone i els seus voltants.[5]
Activitats culturals
[modifica]Brandon va ser un dels organitzadors del Museu de la Resistència Nacional de Champigny-sur-Marne.[1] També va escriure dues novel·les i un llibre de memòries: Le sang et le ciment (éditions du Pavillon, París, 1965); Le rendez-vous de Capri (París, 1979); i Coulisses de la Résistance (éditions L'Harmattan, París, 1994).
Honors
[modifica]El 31 de març de 1947 va rebre l'Orde de l'Alliberament. També va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i la Creu de Guerra 1939-1945. El polític Vincent Auriol li va atorgar la insígnia de Cavaller de la Legió d'Honor com a «organitzador notable i incansable», «no deixar de dedicar-se totalment al moviment de Resistència interna» donant «als seus companys l'exemple de valentia i dedicació».[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Genevée, Frédédic; Poulain-Argiolas, Renaud. «Brandon Pierre. Pseudonyme dans la clandestinité: Balzac». A: Le Maitron (en francès). Maitron/Editions de l'Atelier, 2021-11-11 [Consulta: 23 novembre 2023].
- ↑ Guizard, Marcel; Loriguet, Michèle; Jung, Joël. Mémoires de Simon: 1941-1945 Marseille, Nice, Lyon, Paris, chronique de la Résistance et de l'occupation (en francès). M. Guizard, 1989. ISBN 978-2-9504820-0-6.
- ↑ 3,0 3,1 Poulain-Argiolas, Renaud. «Galdy Georges, Marceau». A: Le Maitron (en francès). Maitron/Editions de l'Atelier, 2021.
- ↑ 4,0 4,1 Brandon, Pierre. Coulisses de la Résistance à Toulouse, Lyon, Marseille et Nice (en francès). Éd. l'Harmattan, 1994 (Mémoires du XXe siècle). ISBN 978-2-7384-2431-0.
- ↑ 5,0 5,1 Brandon, Pierre. Le rendez-vous de Capri (en francès), 1979 (Collection l'Homme et son multiple).
- ↑ «7es chemins de la Retirada: Guerres, exils et solidarités au menu d'une conférence à Argelès» (en francès). L'Indépendant, 18-02-2016. [Consulta: 23 novembre 2023].
- ↑ Serra, Josep. Obrint camins de llibertat. Maquis a Catalunya: Els guies i les seves rutes al Pirineu català i andorrà. 2a ed.. Olot: Amical Antics Guerrillers de Catalunya, 2024, p. 155. ISBN 978-84-09-56446-0.