Phagnalon saxatile
  | |
| Taxonomia | |
|---|---|
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asterales |
| Família | Asteraceae |
| Gènere | Phagnalon |
| Espècie | Phagnalon saxatile (L.) Cass. |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Gnaphalium saxatile |
Phagnalon saxatile és un camèfit de la família de les asteràcies que habita a la conca del Mediterrani des de la Península Ibèrica i nord-oest d'Àfrica cap a l'est fins als Balcans, excepte Creta. Als Països Catalans es troba distribuïda per tot el territori excepte la plana de Lleida i els Pirineus.[1]
Etimologia
[modifica]El seu nom específic saxatile prové del llatí saxatilis, que deriva de saxum (penyal, roca, pedra)[2] Com que creix entre penyes o roques, en llocs pedregosos.
Hàbitat
[modifica]Viu en hàbitats rocosos i murs, sòls margosos i pedregosos.[3]
Descripció
[modifica]Forma una mata de fins a 0,5 m, generalment ramificat a la base. Les fulles són verdes per l'anvers i blanques pel revers, linears o lanceolades. Les flors s'agrupen en capítols solitaris sobre llargs peduncles.[4] Les bràctees del capítol són punxegudes, les externes posteriorment separades fins a revolutes, els capítols són més o menys assentats, petits. L'involucre té forma de pera, aixafat.[5] Els capítols es troben solitaris sobre de les tiges, a diferència de Phagnalon sordidum que té els capítols agrupats. Es pot confondre amb Phagnalon rupestre, però es diferència per les fulles més estretes i les bràctees de l'involucre molt agudes i les externes reflexes cap a defora.[6] És una planta indicadora de sòls secs i pobres en nitrogen.[7]
Noms vernacles
[modifica]Artemisa borda, botgeta d'esca, botgeta esquera, camamilla d'esca, herba del reuma, herba morenera, mançanella, morenera prima, ullastre de frare, mançanilla borda, mançanilla vera i oastre de frare.[8]
Galeria
[modifica]
Referències
[modifica]- ↑ de Bolòs, Oriol [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ Font Quer, P. Diccionario de Botánica. Barcelona:Península, 2009. ISBN 978-84-8307-300-1.
- ↑ Blamey, Marjorie; Grey-Wilson Christopher. Flores silvestres del Mediterráneo. Barcelona:Omega, 2008. ISBN 978-84-282-1450-6.
- ↑ Coca Pérez, M. Árboles, arbustos y matas del Parque Natural Los Alcornocales (Cádiz-Málaga). Jerez:Ornitur, 2001. ISBN 84-607-3494-3.
- ↑ Bayer, Ehrentraud; Buttler K.P., Finkenzeller X.,Grau J.. Plantas del Mediterráneo. Barcelona:Blume, 1989. ISBN 84-7031-629-X.
- ↑ http://herbarivirtual.uib.es/ca/general/115/especie/phagnalon-saxatile-l-cass-
- ↑ https://www.asturnatura.com/especie/phagnalon-saxatile.html
- ↑ https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/191/search/Phagnalon%20saxatile?type=basic&condition=contains
