[go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Periquito comú

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre l'ocell. Vegeu-ne altres significats a «Periquito comú (desambiguació)».
Infotaula d'ésser viuPeriquito comú
Melopsittacus undulatus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Longevitat màxima15 anys i 20 anys Modifica el valor a Wikidata
Pes2,15 g Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22685223 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePsittaciformes
FamíliaPsittacidae
GènereMelopsittacus
EspècieMelopsittacus undulatus Modifica el valor a Wikidata
(Shaw, 1805)
Nomenclatura
ProtònimPsittacus undulatus Modifica el valor a Wikidata
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de

El periquito[1] o lloretó[2] (Melopsittacus undulatus) és un ocell d'origen australià d'uns 22 cm de llargada i en estat salvatge és generalment de color verd.

És l'única espècie del gènere Melopsittacus, per tant no se'n coneixen hibridacions. No obstant això, actualment existeixen dos tipus de la mateixa espècie: els anomenats comuns de mida més petita i els anglesos criats normalment per a l'exposició o concursos, de mida més gran, forma condicionada i criats basant-se en un estàndard de bellesa o selecció artificial. Actualment n'hi ha moltes varietats de colors degut a la cria en captivitat i la importació de les primeres parelles a Europa per a la seva cria i venda. A més, es considera un dels animals de companyia més venuts degut al seu baix cost i la seva resistència. Després de gats i gossos és la mascota més venuda.[3]

Als Països Catalans només s'han observat exemplars aïllats en llibertat, escapats de la captivitat, que no solen ser viables; no es té constància d'aclimatació i cria en llibertat a les nostres terres.[4]

Taxonomia

[modifica]

El periquito comú pertany a la família Psittaculidae,[5] La rama asiàtica i oceànica de la superfamília dels lloros típics (Psittacoidea), com a únic membre del gènere Melopsittacus.[6] Anteriorment es creia que estava emparentat amb els periquitos dels gèneres Neophema i Pezoporus pel patró llistat del seu plomatge[7] No obstant això, els estudis filogenètics més recents basats en l'anàlisi de seqüències de ADN el situen molt proper als loris (tribu Loriini) i a els llorets de figuera (tribu Cyclopsittini).[8][9][10][11]

En el passat es van descriure dos subespècies del periquito comú, el periquito del nord i el de l'oest, basant-se en petites variacions del color i grandària. Actualment, la majoria dels ornitòlegs qüestionen aquesta diferenciació, ja que les diferències són molt petites, i les àrees de distribució de les dues suposades subespècies se superposen de manera que hi ha zones on volen a les mateixes bandades i s'aparellen entre si. Per això en l'actualitat no es reconeixen subespècies diferenciades.[12][6][13]

Costums

[modifica]

El periquito en estat natural viu en grup i fa els nius als eucaliptus, i va i ve depenent de la maduresa de les llavors. En estat salvatge, el periquito només presenta la coloració verda, a partir d'aquesta s'han anat creant altres colors. Són ocells perfectament aclimatats a la vida en captivitat. Per això es venen i compren per tenir-los a casa dins una gàbia. El periquito és un animal molt sociable i necessita estar amb companyia d'altres periquitos. Solen viure uns dotze anys o més, encara que dependrà de si estan malalts, ferits, han criat o coses per l'estil.[14] S'alimenten bàsicament d'escaiola i mill.[15] També els agrada molt l'enciam o la fruita com la síndria o la poma. Quan estan a gust, es pot observar que es netegen les plomes amb el bec posant cada ploma al seu lloc. Quan estan feliços i contents solen amagar una poteta i s'inflarà una mica. Són animals bastant territorials, si veuen un intrús el piquen fins que se'n va. Normalment estan piulant i refilant tot el dia. Es podria dir que el periquito és el lloro més petit que existeix i, com a tal, hom li atribueix la capacitat d'un aprenentatge ràpid i la virtut de repetir sons, com es demostra en molts casos.[16][17][18][19]

Són aficionats als banys. Especialment quan són joves.[20]

Descripció

[modifica]
Anatomia d'un periquito mascle.

El periquito mesura una mitjana de 18 cm del cap a la punta de la cua, i pesa al voltant de 35 g. La varietat silvestre té les parts inferiors de color verd clar llis, amb el cap groc amb un característic llistat negre en la seva part posterior, igual que la resta de les parts superiors del cos i ales, encara que amb fons verd groguenc. En canvi la seva gola i davant són de color groc llis, amb una petita taca morada a la galta i 3 motes negres emmarcant cada lateral de base de la gola. La seva cua és de color cobalt amb taques grogues al centre de les plomes laterals. Les plomes de vol de les ales són negres i verdoses, i els seus cobertores negres amb vores grogues, i tenen taques grogues al centre que només es veuen quan despleguen les ales. Posseeix el bec molt corbat cap avall de color gris verdós, i potes grises blavoses zigodàctils, amb dos dits cap endavant i dos cap enrere, que els facilita enfilar pels arbres i alimentar-se de llavors.

Els periquitos silvestres en el seu hàbitat natural d'Austràlia són notablement més petits que els que es troben en captivitat. A més els criadors d'aquesta espècie han aconseguit multitud de colors i capes de periquitos (ex: blau, gris, gris-blau, propis, violeta, blanc, groc, groc-blau) encara que la majoria dels que es troben a les botigues de mascotes són blaus, verds i grocs. Com en la majoria d'espècies de lloros el plomatge del periquito és fluorescent sota la llum ultraviolada. Aquest fenomen possiblement està relacionat amb el seguici i la selecció de parella. Com moltes aus els periquitos tenen visió tetracromia, encara que perquè funcionin les quatre classes de cons simultàniament es necessita la presència de tot l'espectre de la llum solar. L'espectre ultraviolada fa brillar les seves plomes el que ajuda a atreure a les parelles. Les pigues de la seva gola reflecteixen la llum ultraviolada i podrien usar-se per distingir individualment a cada periquito.[21]

Ecologia i distribució

[modifica]
Les mascotes escapades o alliberades s'assilvestren amb facilitat a les regions càlides i seques. A la foto, parella silvestre de periquitos a Sud-àfrica.

Els periquitos comuns són originaris d'Australia, i ocupen la totalitat de l'interior del continent australià. És una au nòmada que ocupa gran varietat d'hàbitat obert a Austràlia com les zones de matoll, herbassars, sabana i arbredes clares. Generalment, es troba en petits esbarts, però pot formar grans esbarts quan les condicions són favorables. Es desplaça de forma nòmada a la recerca de menjar i aigua.[22] Les sequeres poden conduir a les zones costaneres o més arbrades. S'alimenten de llavors de l'herba, especialment de les del gènere Triodia, i de vegades fan incursions en els cultius de cereals.[22][23] La vida en estols els fa més fàcil l'existència perquè els ajuda a defensar-se dels depredadors.

S'han naturalitzat al sud d'Amèrica del Nord, registrant-se poblacions assilvestrades de periquito comú a les regions de Sant Petersburg (Florida) des dels anys 1940, encara que en l'actualitat són menys abundants que al principi de la dècada de 1980. Es creu que la competència amb els estornells pintos i els pardals és la principal causa del declivi d'aquestes poblacions.[24]

A Espanya es poden veure poblacions en diferents llocs, com per exemple, la ciutat de Màlaga, on viu un important nombre d'exemplars.

Són monògams i poques vegades canvien de parella, tret que un dels dos mori. Els nius es troben normalment en un forat al tronc d'un arbre. Ponen entre quatre i set ous, els quals són incubats durant entre divuit i vint dies, i el jove pollet emploma aproximadament trenta dies després de la incubació.

Determinació de sexes i edats

[modifica]

Per diferenciar si un periquito és mascle o femella la clau és la cera (part superior del bec al voltant de les narius). Els mascles adults la tenen completament blava. Algunes femelles adultes la tenen de color variable depenent del seu estat de zel: de blanc a color crema fora de l'època de reproducció, i marró quan està en zel, mentre que d'altres sempre la tenen blanca o blanquinosa. Els immadurs d'ambdós sexes la tenen rosada, generalment rosa violaci en els mascles joves. Al mes de vida les cries surten del niu amb la cera rosa. Durant les setmanes següents, a les femelles se'ls va tornant blanc i als mascles blau (excepte en algunes varietats, com els albins, lutinos o piadosos recessius, els mascles la mantenen de rosada o morada tota la seva vida. Als exemplars joves es pot determinar el sexe així als 3 mesos de nascuts sense marge d'error.

Periquito mascle

L'edat també es determina mitjançant les línies al front, els joves la tenen coberta de línies i els adults la tenen llisa i aïllada. Els joves a més presenten un plomatge de tons menys intensos. També es diferencia un periquito jove perquè té l'ull completament negre, i a mesura que creix es va aclarint l'iris quedant un cercle blanc al voltant de la pupil·la negra (excepte en la varietat pròpia recessiva que no desenvolupa aquest color d'iris).

Cant

[modifica]

Els periquitos no són gaire audaços pel que fa a la imitació de sons, a diferència dels seus cosins els lloros. No obstant això, solen emetre alguns cants curts per comunicar-se (el que va poder donar origen al seu cria), i expressen els seus sentiments amb moviments i sons. Els mascles, caracteritzats per la part superior del bec color blau fosc, solen ser més actius en el cant que les femelles. Si se'ls ensenya amb calma i habilitat, és possible que arribin a repetir moltes paraules senzilles i algunes melodies curtes.[25][26][27]

Varietats de color

[modifica]
Plomes de Melopsittacus undulatus. Microscopi òptic. 10X. Al natural, sense tinció

La seva classificació es basa actualment en dues línies de colors:

  • La sèrie verda amb colors verds i grocs
  • La sèrie blava amb colors blaus i blancs.

A més, dins de cada color es consideren tres categories segons el seu grau d'enfosquiment. En verds, verd clar, verd fosc i verd oliva. En blaus, blau cel, blau cobalt i malva.

També n'hi ha de color gris i de violeta.

La majoria de varietats s'anomenen segons els llocs d'origen com la varietat Texas Clearbody[28] o bé en referència a alguna característica del color d'aquesta. D'altres fan referència a certa distribució de les marques alars: ales clares, ales grises, lacewings ("ales d'encaix"), Spangles o Perlats, etc.

Cal destacar també la varietat albina o lutina que, com els lacewings i els flavos, tenen els ulls vermells.

També cal mencionar el grup "arc iris" que és un conjunt de diverses varietats amb ales clares opalines (sense marques a l'esquena a la zona del coll) cara groga.[29]

Galeria

[modifica]
  • Periquitos blaus.
    Periquitos blaus.
  • Periquito groc.
    Periquito groc.
  • Periquitos australians salvatges.
    Periquitos australians salvatges.
  • Un periquito blanc.
    Un periquito blanc.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Entrada periquito al DIEC
  2. ↑ «Diccionari Català-Valencià-BalearB». [Consulta: 7 gener 2024].
  3. ↑ Shirley Weber. Project BREED Directory: A Nationwide Source Book for Rescue and Adoption of All Breeds of Dogs. Network for Ani-males & Females, 1989. ISBN 978-0-938073-02-4. 
  4. ↑ Fitxa de Periquito al SIOC Rev. 11/04/2013
  5. ↑ Joseph, Leo; Toon, Alícia; Schirtzinger, Erin E.; Wright, Timothy F.; Schodde, Richard «A revised nomenclature and classification for family-group taxa of parrots (Psittaciformes)» ( PDF) (en anglès). Zootaxa, 3205, 2012, pàg. 26–40. Arxivat de l'original el 2013-12-11 [Consulta: 2 febrer 2024].
  6. ↑ 6,0 6,1 GILL, F.; DONSKER, D. (Eds.) (2014). Parrots. IOC World Bird List (v.4.2).
  7. ↑ Forshaw, p. 273
  8. ↑ Mueller, H; Scharpegge, J; Chambers, G. K; Fleischer, R. C «A Multilocus Molecular» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 25, 2008, pàg. 2141–2156. DOI: 10.1093/molbev/msn160. PMID: pmd7 =2727385.
  9. ↑ Tokita, M; Kiyoshi, T; Armstrong, K. N «Evolució de craniofacial novel·la in parrots mitjançant developmental modularity and heterochrony» (en anglès). Evolution & Development, 9(6), 2007, pàg. 590–601. Arxivat de l'original el 2010-08-05. DOI: 10.1111/j.1525-142X.2007.00199.x [Consulta: 2 febrer 2024].
  10. ↑ de Kloet, R. S; de Kloet, S. R «The evolution of the spindlin gene in birds: Seqüència d'anàlisis d'introns d'espindlin W i Z gene reveals quatre majors divisions de les Psittaciformes» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 36(3), 2005, pàg. 706–721. DOI: 10.1016/j.ympev2. 013. PMID: 16099384.
  11. ↑ Schweizer, M.; Seehausen, O; Güntert, M; Hertwig, S. T «The evolutionary diversification of parrots supports a tàxon premi model per multitransoceànic dispersal events and local radiation» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 54(3), 2009, pàg. 984-994. DOI: 10.1016/j.ympev.2009.08.021. PMID: 19699808.
  12. ↑ TSN 177596 al web del Sistema Integrat d'Informació Taxonòmica. (anglès)
  13. ↑ Plantilla:Clements v2015
  14. ↑ United States Sport Fisheries and Wildlife Bureau; United States. Bureau of Sport Fisheries and Wildlife Birds in Our Lives. U.S. Government Printing Office, 1966, p. 185–. 
  15. ↑ Mariano Pons y Fuster. El Buffon de los niños, o, Compendio de historia natural de los cuadrúpedos, aves, pescados, reptiles, insectos, etc: precedido de la Teoría de la Tierra y de la Historia del Hombre. Manuel Saur, 1848, p. 265–. 
  16. ↑ Immanuel Birmelin. El periquito. Editorial HISPANO EUROPEA, abril 2010, p. 110–. ISBN 978-84-255-1933-8. 
  17. ↑ Sandalio de Pereda y Martínez. Programa razonado de un curso de nociones de historia natural. Imp. de Alejandro Gómez Fuentenebro, 1861, p. 43–. 
  18. ↑ John Davidson; Zahra Jazeel Parrots For Kids - Amazing Animal Books For Young Readers. JD-Biz Corp Publishing, 15 maig 2013, p. 19–. ISBN 978-1-311-25294-4. 
  19. ↑ Mark Mitchell; Thomas N. Tully, Jr. Manual of Exotic Pet Practice. Elsevier Health Sciences, 4 març 2008, p. 253–. ISBN 1-4160-0119-0. 
  20. ↑ Karl Russ. The Budgerigar - Its Natural History, Breeding and Management. Read Books Limited, 14 juny 2011, p. 48–. ISBN 978-1-4465-4921-6. 
  21. ↑ Bennett, Cuthill i Pearn, 2001, p. 2273–2279.
  22. ↑ 22,0 22,1 Forshaw, Joseph Michael; William T. Cooper. Parrots of the World, 1973 & 1981. ISBN 0-87666-959-3. 
  23. ↑ «The Wild Budgerigar». Arxivat de l'original el 6 de març de 2009. [Consulta: 25 abril 2006].
  24. ↑ Pranty 2001
  25. ↑ Percy Gladstone Frudd. Incomparable Budgerigars - All about Them, Including Instructions for Keeping, Breeding and Teaching Them to Talk. Read Books Limited, 17 setembre 2020, p. 113–. ISBN 978-1-5287-6403-2. 
  26. ↑ Virginie Aladjidi; Emmanuelle Tchoukriel Inventaire illustré des oiseaux. Albin Michel, 1 desembre 2017, p. 39–. ISBN 978-2-226-39105-6. 
  27. ↑ Immanuel Birmelin. Pappagallini ondulati. Sani e felici. Gremese Editore, 2005, p. 24–. ISBN 978-88-7944-797-3. 
  28. ↑ Tim Low. Where Song Began: Australia's Birds and How They Changed the World. Yale University Press, 27 setembre 2016, p. 119–. ISBN 978-0-300-22680-5. 
  29. ↑ F. S. Elliott. Budgerigar Matings and Colour Expectations. Read Books Limited, 21 desembre 2012, p. 7–. ISBN 978-1-4474-8126-3. 

Bibliografia

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
 Viquiespècies Modifica el valor a Wikidata
  • Bennett, A. T.; Cuthill, I. C.; Pearn, S. M. «Ultraviolet vision, fluorescence and mate choice in a parrot, the budgerigar Melopsittacus undulatus» (en anglès). Proceedings: Biological Sciences, 268, 1482, 2001. DOI: doi:10.1098/rspb.2001.181. PMC: 1088876. PMID: 11674876.
  • Forshaw, Joseph M. & Cooper, William T. (1978): Parrots of the World (2nd ed). Landsdowne Editions, Melbourne Australia ISBN 0-7018-0690-7
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Periquito_comú&oldid=33987592»