Pascual Madoz Ibáñez

Pascual Madoz Ibáñez

Nom original	(es) Pascual Madoz
Biografia
Naixement	17 maig 1806 Pamplona (Navarra)
Mort	11 desembre 1870 (64 anys) Gènova (Regne d'Itàlia)
Sepultura	Cementiri de Montjuïc (Barcelona)
Diputat al Congrés del Sexenni Democràtic
5 maig 1869 – 11 desembre 1870 ← Antonio Romero Ortiz Circumscripció electoral: Alacant
President del Consell de Ministres d'Espanya
30 setembre 1868 – 3 octubre 1868 ← José Gutiérrez de la Concha – Joaquín Aguirre de la Peña →
Governador civil de la província de Madrid
maig 1868 – 19 octubre 1868 – Juan Moreno Benítez de Lugo →
Diputat al Congrés dels Diputats
7 desembre 1858 – 13 novembre 1863 Circumscripció electoral: Barcelona
Ministre d'Hisenda
21 gener 1855 – 6 juny 1855 ← Juan de Mata Sevillano y Fraile – Juan Faustino Bruil y Olliarburu →
Governador civil de Barcelona
20 agost 1854 – 22 octubre 1854 ← José María Marchessi y Oleaga – Ciril Franquet i Bertran →
Diputat al Congrés dels Diputats
6 novembre 1850 – 2 setembre 1856 Circumscripció electoral: Tremp
Diputat al Congrés dels Diputats
11 gener 1847 – 4 agost 1850 Circumscripció electoral: Tremp
Diputat al Congrés dels Diputats
8 novembre 1836 – 10 juliol 1844 Circumscripció electoral: Lleida
Dades personals
Residència	Saragossa (1821–) Barbastre (1810–) Pamplona (1805–1810) Tours París Tula Madrid Barcelona
Formació	Universitat de Saragossa - dret (1821–) Escola Pia de San Lorenzo de Barbastre (1810–)
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	Jurista
Partit	Partit Progressista
Obra
Obres destacables (1845) Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar
Família
Germans	Fernando Madoz
Cronologia
1854-1856	desamortització de Madoz
26 agost 1837	Abolició dels senyorius a Espanya
Premis
(1854)  Fill Adoptiu de Barcelona

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) fou un polític espanyol de tendència liberal. Va ser diputat a les Corts Espanyoles^[1] i ministre d'Hisenda (1855).^[2] Madoz va impulsar una desamortització, que va afectar els béns dels ajuntaments, i la construcció del ferrocarril, que volia millorar les comunicacions i articular el mercat (1854-1856).

El 1854 el Consell General de les Valls d'Andorra li va atorgar la nacionalitat andorrana com a obsequi per haver format part de la comitiva enviada a Madrid per ajudar en el conflicte de les fronteres.^[3]

Ja de molt jove, pren part a la revolució liberal de 1820. Defensa Montsó contra els francesos el 1823 i és fet presoner. Acaba els estudis de dret i marxa a França, on s'estableix a Tours, i torna a Espanya amb l'amnistia de Maria Cristina (1835).

Estudia dret per la universitat de Saragossa i exerceix com a advocat a Barcelona (1835); també dirigeix el diari d'oposició El Catalán. El 1837 és nomenat jutge i governador de la Vall d'Aran i lluita contra els carlins. Fou promotor del projecte del túnel de Viella, que no s'inicià fins a quasi 100 anys després. El 1838 és elegit diputat per Lleida. El 1843 encapçala amb altres progressistes l'oposició a Espartero, i és nomenat Ministre d'Hisenda i jutge del Tribunal Suprem.

El 1844 és empresonat per uns mesos i després passa a l'oposició constitucionalista. En triomfar la revolució de 1854 és nomenat governador de Barcelona, i per la seva feina se li concedeix el títol de Comte de Tremp, al qual renuncia. És elegit diputat.

El 1855 és nomenat Ministre d'Hisenda, des d'on tindrà un paper fonamental en l'aprovació de l'enderrocament de les muralles de Barcelona que permetria desenvolupar el pla Cerdà. També fa aprovar el projecte de llei de desamortització de propietats eclesiàstiques, i després dimiteix i passa a l'oposició. Encapçala la milícia nacional, que és desfeta pel govern, i marxa a l'estranger.

Triomfant la revolució de 1868 és nomenat governador de Madrid, però hi renuncia. S'oposa al govern provisional, però no a la candidatura d'Amadeu de Savoia, a la qual vota a favor, i és nomenat part de la delegació enviada a oferir-li el tron (1870). Com a part d'aquesta delegació va morir mentre era a Gènova (1870).

Entre les seves obres poden destacar-se:

• Diccionario geográfico universal (des de la lletra R) (Barcelona, 1829-34)
• Colección universal de cosas célebres (Madrid, 1840)
• Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50)

L'any 1982, la Institució Alfons el Magnànim publicà en dos volums les entrades del diccionari de Madoz relatives al País Valencià, amb un pròleg de Rafael Aracil i Màrius Garcia Bonafé,^[4] i el 1985 l'editorial Curial de Barcelona va editar en forma de llibre les entrades corresponents a poblacions catalanes, amb un pròleg d'Antoni Pladevall i Font.^[5]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pascual Madoz Ibáñez

• Fuster Sobrepere, Joan. Barcelona a la dècada moderada (1843-1854). El projecte industrialista en la construcció de l'estat centralista. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives, 2004. ISBN 9788469305966 [Consulta: 30 juny 2013]. 
• Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Tomo I. Versió digitalitzada i de lliure accés.
• Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. 16 Tomos. Versió digitalitzada i de lliure accés mitjançant la Biblioteca Virtual de Andalucía

Càrrecs públics
Precedit per: Juan Mata Sevillano Fraile	Ministre d'Hisenda (gener-juny) 1855	Succeït per: Juan Faustino Bruil y Olliarburu
Precedit per: Isabel II (Reina d'Espanya) José Gutiérrez de la Concha (President del Consell de Ministres)	President de la Junta Provisional Revolucionària 1868	Succeït per: Joaquín Aguirre de la Peña