Manfred I de Sicília
  | |
| Nom original | (de) Manfred |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 1232 Venosa (Itàlia) |
| Mort | 26 febrer 1266 (33/34 anys) Benevent (Regne de Sicília) |
| Causa de mort | mort en combat |
| Sepultura | Benevent |
| Rei de Sicília | |
| 1258 – 1266 | |
← Conrad V Carles I → | |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Bolonya antiga Universitat de París |
| Color de cabells | Ros |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptor, poeta |
| Carrera militar | |
| Conflicte | batalla de Benevent |
| Participà en | |
| 1303 (Gregorià) | De vulgari eloquentia |
| Família | |
| Família |  Casa de Hohenstaufen |
| Cònjuge | Beatriu de Savoia Elena d'Epir |
| Fills | Constança |
| Pares | Frederic II Bianca Lancia |
| Germans | Constança II de Hohenstaufen Margarida de Sicília Conrad IV d'Alemanya Enric VII d'Alemanya Frederic d'Antioquia Enzo rei de Sardenya Frederick of Pettorano |
 | |
Llista
| |
Manfred I de Sicília (Venosa, Itàlia, 1232 - Benevento, Itàlia, 1266) fou regent de Sicília (1254-1258) i rei de Sicília (1258-1266).
Orígens familiars
[modifica]Fill bastard de l'emperador Frederic II d'Alemanya i la seva amistançada Bianca Lancia. Fou germanastre del també emperador Conrad IV d'Alemanya, i germà d'Enzo rei de Sardenya i de Constança II de Hohenstaufen, esposa de l'emperador Joan III.[1]
Ascens al tron
[modifica]Frederic II nomenà Manfred fill legítim el 1233, i per exprés desig seu fou nomenat príncep de Tàrent, duc de Benevento i de Nàpols, i posteriorment representant de la corona imperial a Itàlia.
A la mort del seu germanastre Conrad IV d'Alemanya el 1254, Manfred, després de refusar entregar l'illa de Sicília al Papa Innocenci IV, va acceptar la regència en nom de Conradí de Sicília, fill de Conrad. La força del partit papal al regne sicilià fou tan gran que la regència de Manfred fou molt precària, decidint obrir negociacions amb el Summe Pontífex. Per un tractat de setembre de 1254, Pulla va passar a formar part dels feus d'Innocenci IV, el qual hi viatjà acompanyat de Manfred. Però el 2 de desembre d'aquell any Manfred revocà l'acord i derrotà les tropes papals amb l'ajut dels sarraïns a Foggia, establint la seva autoritat sobre l'illa de Sicília i les posicions continentals del Regne.
Manfred feu córrer el 1258 el rumor que Conradí havia mort, i es feu coronar rei el 10 d'agost d'aquell any a Palerm.[2] La falsedat de la informació es va posar de manifest ben aviat però el nou rei, amb el suport de la veu popular, va declinar abdicar i s'assentà en el tron sicilià. El Papa, a qui l'aliança amb els sarraïns de Manfred la veié com una gran ofensa a la religió cristiana, va declarar nul·la la coronació de Manfred i l'excomunicà.
Manfred I va organitzar una coalició amb la Itàlia central i nord contra el poder papal, així juntament amb els gibel·lins de Siena van derrotar els güelfs de Florència el 4 de setembre de 1260. Els florentins va reconèixer llavors Manfred com a protector de la Toscana. Davant aquest fet, el nou Papa Urbà IV demanà ajuda a Carles I d'Anjou, germà del rei Lluís IX de França, oferint-li la corona de Sicília a canvi d'expulsar Manfred dels feus papals del sud d'Itàlia. Veient l'arribada de Carles d'Anjou a Sicília, Manfred va publicar el Manifest als Romans, on no solament defensava el seu regnat sobre Itàlia sinó que també demanava per a ell la corona imperial. El 26 de febrer de 1266 a la Batalla de Benevent Manfred fou derrotat i mort per les tropes franceses.[3]
El cos del rei fou enterrat al camp de batalla, i fou dipositat sobre ell un gran nombre de pedres. Posteriorment, però, amb el consentiment del Papa les seves restes foren desenterrades per traslladar-les fora dels límits del Regne de Sicília (insular i peninsular]), així com dels estats papals, sent enterrat de nou al riu Garigliano, al regne de la Itàlia central.
Núpcies i descendents
[modifica]Es casà el 21 d'abril de 1247 amb Beatriu de Savoia, filla d'Amadeu IV de Savoia. D'aquesta unió nasqué:
- la princesa Constança II de Sicília (1248-1302), reina de Sicília, casada el 1262 amb Pere III d'Aragó
El 1258 es casà, en segones núpcies, amb Elena de l'Epir, filla de Miquel II de l'Epir. D'aquesta unió nasqueren:
- el príncep Frederic de Sicília (1259-v 1312)
- la princesa Beatriu de Sicília (1260-1271)
- el príncep Anselm de Sicília (1261-1301)
- el príncep Enric de Sicília (1264-1318)
- la princesa Flora de Sicília (v 1266-1297)
Mecenatge
[modifica]Manfred tingué ocasió de participar en la cort de Frederic II i conèixer els poetes de l'Escola Siciliana i escriure ell mateix poesia.
Tot i que no es pot comparar amb la del seu pare, tingué una certa activitat com a mecenes, intentant perpetuar l'Escola Siciliana. És un encàrrec seu la coneguda com a Bíblia de Manfred, un bell còdex miniat del segle xii copiat per l'escrivà Johensis i fet a Nàpols entre 1250 i 1258.
Referències
[modifica]- ↑ *Enciclopèdia Espasa Volum núm. 20, pàg. 223, (ISBN 84-239-4520-0)
- ↑ Lock, Peter. The Routledge Companion to the Crusades (en anglès). Routledge, 2006, p. 111. ISBN 978-0-415-39312-6.
- ↑ Nolan, Cathal J. The Age Of Wars Of Religion, 1000 1650: An Encyclopedia Of Global Warfare And Civilization. Greenwood, 2006, p. 759. ISBN 978-0313330452.
| Precedit per: Conradí de Sicília |
 Rei de Sicília 1258-1266 |
Succeït per: Carles I |
