Max Gallo

Max Gallo

(2009)
Biografia
Naixement	(fr) Max Louis Jules Gallo 7 gener 1932 Niça (França)
Mort	18 juliol 2017 (85 anys) Vaison (França)
Causa de mort	malaltia de Parkinson
Sepultura	cimetière de Spéracèdes (fr)
21è Seient 24 de l'Acadèmia Francesa
31 maig 2007 – 18 juliol 2017 ← Jean-François Revel – François Sureau →
Diputat al Parlament Europeu
Representa: Partit Socialista de França 25 juliol 1989 – 18 juliol 1994 Legislatura: III legislatura del Parlament Europeu Circumscripció electoral: França Electe a: eleccions al Parlament Europeu de 1989
Diputat al Parlament Europeu
Representa: Partit Socialista de França 24 juliol 1984 – 24 juliol 1989 Legislatura: II legislatura del Parlament Europeu Circumscripció electoral: França Electe a: eleccions al Parlament Europeu de 1984
Diputat a l'Assemblea Nacional
Dades personals
Director de tesi	André Nouschi
Lateralitat	dretà
Activitat
Camp de treball	Edat contemporània, ficció literària, història, política i periodisme
Ocupació	polític, biògraf, periodista, escriptor, historiador, professor d'universitat
Partit	Partit Socialista de França
Membre de	Acadèmia Francesa (2007–2017) Comité Laïcité République (en)
Nom de ploma	Max Laugham David Gallway
Premis
(14 maig 2013)  Gran oficial de l'Orde Nacional del Mèrit  Comandant de la Legió d'Honor  prix du Mémorial, grand prix littéraire d'Ajaccio (fr)

Max Gallo (Niça, França, 7 de gener de 1932-Cabris, Alpes-Maritimes, França, 18 de juliol de 2017)^[1] va ser un historiador, periodista, escriptor i eurodiputat francès. Va ser membre de l'Acadèmia Francesa, on hi va ocupar la cadira número 24.^[2]

Fill d'immigrants italians, va començar la seva carrera com a periodista i es va unir a les files del comunisme fins a 1956. El 1974 es va adherir al Partit Socialista Francès. Va ser estat membre del Parlament francès i europeu, així com a ministre i portaveu del govern. Va ser catedràtic d'Història i era doctor en Literatura. Va escriure nombroses biografies (entre elles les de Robespierre, Garibaldi, Napoleó i Juli Cèsar) i assajos sobre temes clau de la història contemporània abans de publicar les seves novel·les més reeixides: Napoleó , Caesar Imperator i La Creu d'Occident . Va ser col·laborador de L'Express i editor en cap de Le Matin de Paris . En els últims anys es dedicava exclusivament a la literatura. El 26 d'abril de 2007 es va postular per entrar a l'Acadèmia Francesa, cosa que va aconseguir el 31 de maig de 2007, reemplaçant a Jean-François Revel.

Va patir la malaltia de Parkinson durant diversos anys. Morí el 18 de juliol de 2017, als 85 anys.^[1][3]

• Histoire de l'Espagne franquiste, Robert Laffont ou Marabout- Université 1969 (Edició espanyola: “Historia de la España franquista”, Ruedo Ibérico, 1971)
• Le cortège des vainqueurs, Robert Laffont, 1972
• Un pas vers la mer, Robert Laffont, 1973
• L'oiseau des origines, Robert Laffont, 1974
• Que sont les siècles pour la mer, Robert Laffont, 1977
• Une affaire intime, Robert Laffont, 1979
• France, Grasset, 1980
• Un crime très ordinaire, Grasset, 1982
• La demeure des puissants, Grasset, 1983
• Au nom de tous les miens de Martin Gray, Robert Laffont, 1971
• Le beau rivage, Grasset, 1985
• Belle époque, Grasset, 1986
• La route Napoléon, Robert Laffont, 1987
• Une affaire publique, Robert Laffont, 1989
• Le regard des femmes, Robert Laffont, 1991
• Napoléon, le roman, 1997
• Les Fanatiques, Fayard, 2006
• Fier d'être Français, Fayard, 2006