Max Amann
  | |
| Nom original | (de) Max Amann |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 24 novembre 1891 Múnic (Imperi Alemany) |
| Mort | 30 març 1957 (65 anys) Múnic (Alemanya) |
| Sepultura | Ostfriedhof |
Reich leader for the press (en)  | |
| 28 juny 1933 – 10 octubre 1945 | |
 Diputat del Reichstag de l'Alemanya nazi | |
 Parlamentari de la República de Weimar | |
| | |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Alemanya |
| Activitat | |
| Camp de treball | Propaganda nacionalsocialista |
| Lloc de treball | Berlín |
| Ocupació | polític, periodista |
| Activitat | 1912 - |
| Ocupador | Franz Eher Nachfolger (en) , director (1922–) |
| Partit |  NSDAP |
| Membre de | |
| Carrera militar | |
| Lleialtat | Tercer Reich |
| Branca militar | Exèrcit Imperial Alemany |
| Rang militar | Obergruppenführer |
| Conflicte | Primera Guerra Mundial |
| Participà en | |
| 19 desembre 1945 | Tribunal Militar Internacional |
| 9 novembre 1923 | Putsch de Múnic |
| Altres | |
| Títol | Obergruppenführer |
| Premis | |
   | |
Max Amann (1891 - 1957) va ser un polític, periodista i militar nazi amb el càrrec honorari de SS-Obergruppenführer.[1]
Amann va néixer a Múnic el 24 de novembre de 1891, i durant la Primera Guerra Mundial va ser el sergent d'Adolf Hitler. Amann va perdre un braç en un atac amb granades. Es va afiliar al Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), el partit nazi l'octubre de 1921. Va esdevenir el seu president un any després. Designat Reichsleiter, el 1933 va esdevenir president de la Reichspressekammer o la Cambra de la premsa del Reich i va esdevenir el més gran editor de premsa d'Alemanya durant el nazisme, per l'expropiació i tancaments forçats dels diaris no prou adictes a Hitler.[2] Va dirigir l'editorial Eher-Verlag, que editava entre d'altres el Völkischer Beobachter, el diari més llegit durant la dictadura, i la revista de les SS Das Schwarze Korps.[3] Amann va convèncer Hitler per canviar el títol inicial del seu llibre, Quatre anys i mig de lluita contra les mentides, l'estupidesa i la covardia, pel títol definitiu Mein Kampf (La meva lluita), que fou una important font d'ingressos per l'editorial.
Detingut per les tropes aliades després de la guerra, Amann va ser condemnat el 8 de setembre de 1948 a deu anys en un camp de treball, però va ser alliberat el 1953. Va perdre les seves propietats i els drets de pensió, i va morir en pobresa el 30 de març de 1957, a Múnic.
Referències
[modifica]- ↑ Klee, Ernst. «Amann, Max». A: Das Personenlexikon zum Dritten Reich: Wer war was vor und nach 1945 (en alemany). Frankfurt del Main: Fischer Taschenbuchverlag, 2005, p. 14-15. ISBN 978-3-596-16048-8.
- ↑ Gallego, Ferrán. Todos los hombres del Führer: la élite del nacionalsocialismo (1919-1945)] (en castellà). Debate, 2006, p. 216. ISBN 9788483066874.
- ↑ Hale, Oron. J. The Captive Press in the Third Reich. Princeton, 1964.
