La llista de bisbes dels primers segles del cristianisme és incompleta. Durant els aproximadament trenta anys que va durar el domini visigot, que eren arrians, fins a l'arribada dels francs després del 507, s'accepta que la diòcesi va quedar vacant.[1]
No hi ha proves de que el centre del seu bisbat fos a Mende; ell vivia a Banassac, on hauria estat enterrat.[3] Segons les fonts podria haver estat el successor directe de Privat. Firmí podria ser la mateixa persona que Fermí d'Amiens[4]
-
vers 451
Valeri
Va signar amb altres bisbes una carta dirigida al papa Lleó I.
Va combatre els francs des del seu castell de Castel-Merlet a les gorges del Tarn. Podria ser el mateix que el sant Ilari que apareix a la llegenda de santa Enímia.
-
vers 541
Evanti
A vegades considerat sant, és conegut per haver signat les actes del concili d'Orleans del 541.
-
vers 561 - vers 584
Parteni
Conegut pels seus conflictes amb el comte de Gavaldà Pal·ladi.[5] És el primer que es va anomenar bisbe del Gavaldà
-
614-627
Agrícola
Conegut només per la seva presència al concili de Reims, on va acompanyar al seu metropolità de Bourges sant Sulpici.
El primer a portar el títol de bisbe de Mende (abans bisbe de Gavaldà o de les Gabales). Va restablir el monestir de Santa Enímia i el va posar sota direcció del de Saint-Chaffre.
Nebot d'Odiló de Mercœur, bisbe del Pui (avui Le Puy-en-Velay, mort el 1198. El 1269 va iniciar un procés al parlament de París a causa dels abusos del senescal de Beaucaire que va acabar amb el pariatge de 1307.
-
1274-1275 : a la mort d'Odiló de Mercœur, els canonges van tardar un any a posar-se d'acord pel successor.
Nebot de l'anterior. Va signar el pariatge que va descompondre el Gavaldà en tres parts: la terra del rei, la terra del bisbe i la terra comuna sota jurisdicció d'una cort comuna on els jutges eren nomenats pel rei i el bisbe.[10]
Abans bisbe de Tulles, Vabres, Clermont i Usès on va tenir com a vicari Guillem de Grimoard, després papa Urbà V; fou bisbe d'Avinyó nomenat per aquest papa.
1368-1370: el papa Urbà V es reserva l'església de Mende, i la fa governar per vicaris, per emprar els ingressos en magnificar la catedral de Mende.[11]
Canonge i després vicari general de Rodès, fou escollit a Mende per unanimitat. Traslladat a Cahors el 1444, el trasllat fou finalment anul·lat. Va abdicar en favor del seu nebot i nomenat bisbe de Damasc.
Nebot del Papa Sixt IV, creat cardenal el 1471. Fou llavors bisbe de Florència, administrador apostòlic de Valence i Die, i després patriarca de Constantinoble, abans de ser administrador apostòlic de Mende.
Nebot o cosí segon del anterior, designat per Juli II. No va arribar a Mende fins dos anys després de ser nomenat. Creat cardenal, va abdicar en favor del seu germà.
Va restaurar el castell episcopal de Chanac i va donar un orgue a la catedral de Mende. La població de Mende estava dividida en dos faccions rivals, els Marmaux i els Catharinaux.
Cèlebre per les pregàries per a posar final als atacs de la Bèstia del Gavaldà, un animal no identificat que va atacar i matar a un centenar de persones; havia estat abans bisbe de Saint-Papoul
Durant la Revolució un cisma va establir un cap espirirual alternatiu en la persona d'Esteve Nogaret però Arnaud de Catellane no va abdicar; exiliat a Suïssa, fou capturat i executat el 9 de setembre de 1792.
Bisbe de Saint-Claude durant la revolució, va abdicar, i fou nomenat pel primer cònsol com a bisbe de Mende. Bisbe emèrit de 1805 fins a la seva mort el 1819,
Bisbe auxiliar de Bourges, i després bisbe de Sarepta. Va abdicar i fou bisbe titular de Dionysania, restant bisbe emèrit de Mende fins a la mort el 1964
Primer bisbe auxiliar de Blois, després bisbe titular d'Isba. Després de 5 anys a Mende, fou bisbe de Laval, on va restar com bisbe emèrit fins a la mort el 1967.
↑Félix Buffière, Ce tant rude Gévaudan, volum I, cap. 8
↑Pascal, Jean-Baptiste Étienne, Gabalum christianum ou Recherches historico-critiques sur l'Église de Mende, ancien Gévaudan, aujourd'hui département de la Lozère, Paris, Dumoulin, 1853, p. 152 (francès)a Google Books
↑Pascal, Jean-Baptiste Étienne, Gabalum christianum ou Recherches historico-critiques sur l'Église de Mende, ancien Gévaudan, aujourd'hui département de la Lozère, Paris, Dumoulin, 1853, (francès)a Google Books
↑Documents historiques sur la province de Gévaudan, éd. Gustave de Burdin, Toulouse, 1846, t. 1, p. 355-356.
↑Félix Buffière, Ce tant rude Gévaudan, volum I, cap. 13, pàg.371
↑Charles Porée, Les évêques-comtes de Gévaudan, bulletin du Gévaudan
↑Feuda Gabalorum : t. 1, les domaines, t. 2, les fiefs, éd. Henri Boullier de Branche, Nîmes, Conseil général, 1938.
↑Dictionnaire général et complet des persécutions souffertes par l'Église, Paul Belouino, p.132, disponible (francès)sur google books
↑Fasti Ecclesiae Gallicanae, volume 8, le diocèse de Mende, Philippe Maurice, Brepols Publishers, Turnhout, 2004, ISBN 978-2-503-52159-6
↑Philippe Maurice, Hélène Duthu, et Anne-Sabine Delrieu, Fasti Ecclesiae Gallicanae, volume 8, le diocèse de Mende, Philippe Maurice, Brepols Publishers, Turnhout, 2004, ISBN 978-2-503-52159-6
↑Félix Buffière, Ce tant rude Gévaudan, volum II, pàg. 1046
↑Dictionnaire de la noblesse, contenant les généalogies, l'histoire & la chronologie des familles nobles de la France, l'explication de leurs armes, & l'état des grandes terres du royaume, par Badier, 1776, p. 492
[12]
