Literatura uruguaiana

La literatura uruguaiana o literatura de l'Uruguai (castellà, Literatura de Uruguay) és la literatura feta a l'Uruguai en llengua castellana. Es considera a Bartolomé Hidalgo (1788-1822) com el precursor de l'art escrit a l'Uruguai amb la seva poesia gautxesca, de caràcter eminentment rural, basada en la vida en el camp i amb influències criolles i nacionalistes. Van destacar els seus cielitos.

Pel que fa als escriptors del Romanticisme, Adolfo Berro i Juan Zorrilla de San Martín van ser reconeguts amb les seves obres sobre la naturalesa i els camps de l'interior del país. L'obra de Zorrilla va tenir un caràcter patriòtic com es pot veure a les seves Notas de un himno (1877), La leyenda patria (1879), Tabaré (1888) i La epopeya de Artigas (1910).^[1] També va rebre la influència de l'espanyol Gustavo Adolfo Bécquer quan va escriure Rimas y leyendas.

El 1900 Julio Herrera y Reissig és el precursor de la poesia modernista hispanoamericana. Es destaquen en aquesta època les poetesses Juana de Ibarbourou i Delmira Agustini. Entre els lírics destaquen Emilio Frugoni i Emilio Oribe. Quant a la prosa, cap destacar a Horacio Quiroga. Entre els valors amb producció actual, sobresurten Juan Carlos Onetti, Carlos Martínez Moreno, Eduardo Galeano, Mario Benedetti i Jorge Majfud. En el teatre destaquen Florencio Sánchez i Jacobo Langsner.

Altres escriptors significatius de les lletres uruguaianes són:

• Álvaro García de Zúñiga, en francès i portuguès.
• Comte de Lautréamont, en francès.
• Jules Laforgue, en francès.
• Ricardo Paseyro, fonamentalment en francès però també en castellà.
• Jules Supervielle, en francès.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura uruguaiana

• Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai