Lavabo

Un lavabo o rentamans és un recipient sobre el qual s'aboca l'aigua per la neteja personal. Tradicionalment es fabriquen de porcellana, avui n'hi ha de les més diverses formes i materials, com ara metall, gres o vidre. Els lavabos actuals porten una o dues aixetes que connectades a la canonada de l'edifici subministren aigua freda i calenta (actualment a Catalunya és obligatori l'ús d'unes aixetes amb un sol canó per la sortida d'aigua freda i calenta mesclada). A la part inferior tenen una vàlvula de desguàs, connectada al clavegueram mitjançant un sifó, per la qual s'evacua l'aigua usada.^[1] Es poden considerar precedents o sinònims de recipients com rentamans o aiguamans.^[2]

En l'actualitat, els lavabos es fabriquen en gran varietat de materials entre els quals hi ha ceràmica, vidre, resina, metall, pedra polida o fusta amb tractaments hidròfugs. Quant a la seva col·locació, el més habitual és encastar els lavabos en un taulell de marbre de manera que quedi arran de la superfície superior. No obstant això, també hi ha lavabos sense taulell, uns muntats directament sobre un moble i d'altres que estan com a prolongació del taulell de marbre (al mateix nivell) constituint un sol moble continu.^[3]

Els lavabos actuals porten una o dues aixetes que connectades a la fontaneria de l'edifici subministren aigua freda i calenta. A la part inferior tenen una vàlvula de desguàs, connectada a la instal·lació de sanejament d'edificis per la qual s'evacua l'aigua usada.^[4]

Quant a la seva col·locació, és habitual encastrar els lavabos al taulell de cuina de manera que aquesta quedi a l'alçada del seu extrem superior. No obstant això, també hi ha lavabos exempts, és a dir, situats sobre el taulell o altres que es formen simplement com a prolongació d'aquesta constituint un sol moble continu.

D'altra banda, els lavabos de porcellana poden portar peu (també anomenat pedestal), amb mesures aproximades de 180 mm. (longitud); 150 mm. (ample); i 670 mm. (alçada).

Fins a la difusió de la instal·lació fixa de lampisteria, s'utilitzava un rentamans posat en un moble anomenat ribeller o peu de ribellaal qual s'hi abocava aigua amb una gerra o calder. El rentamans desguassava dins d'un altre recipient situat a la part inferior del ribeller.

Els lavabos disposats a manera de font fixes en algun nínxol de paret, tenen origen antiquíssim i ja els utilitzaven els cartaginesos, grecs i romans. A l'edat mitjana normalment en tenien les esglésies i monestirs. Però com a peça de mobiliari domèstic no se'n troben amb anterioritat al segle xv. En aquest segle i el següent cal destacar Venècia en la seva fabricació, consistien en un trípode més o menys adornat que sostenia un cercle de ferro o de fusta en el qual s'hi posava el gibrell o rentamans.^[5]

En alguns importants Museus s'hi conserven rentamans de bronze molt curiosos amb forma d'animals que en altres temps havien servit de lavabos fixos i que van ser modificats com a mobles: daten dels segles xii i xiv. Així mateix, en diversos Museus s'hi poden trobar superbs gerros i belles cantessis de ceràmica que van tenir igual destinació en segles posteriors.

Els lavabos estan fets de molts materials diferents. Entre ells s'hi inclouen:

• Ceràmica
• Formigó
• Coure
• Esmalt sobre acer o ferro fos
• Vidre
• Granit
• Marbre
• Níquel
• Plàstic
• Polièster
• Porcellana
• Pedra de sabó
• Acer inoxidable
• Pedra
• Terratzo
• Fusta

L'acer inoxidable és el més utilitzat en cuines i aplicacions comercials perquè representa un bon compromís entre cost, facilitat d'ús, durabilitat i facilitat de neteja.^[6] La majoria dels lavabos d'acer inoxidable es fabriquen estampant una xapa metàl·lica d'acer inoxidable sobre un encuny. Alguns lavabos molt profunds es fabriquen mitjançant soldadura. Els lavabos d'acer inoxidable no es fan malbé amb objectes calents o freds i resisteixen els cops. Un desavantatge de l'acer inoxidable és que, en ser de metall fi, tendeixen a ser més sorollosos que la majoria dels altres materials de lavabos, encara que els millors lavabos apliquen una capa gruixuda de material amortidor de vibracions a la part inferior del lavabo.^[7]

L'esmalt sobre ferro colat és un material popular per a lavabos de cuina i bany. Pesats i duradors, aquests lavabos també es poden fabricar en una gamma molt àmplia de formes i colors. Igual que l'acer inoxidable, són molt resistents als objectes calents o freds, però poden danyar-se per impactes bruscos i, un cop es trenca la superfície de vidre, el ferro colat subjacent sovint es corroeix, escloscant encara més el vidre. Una neteja agressiva embotarà la superfície, cosa que provocarà una acumulació de brutícia més gran. L´esmalt sobre acer és una alternativa d´aspecte similar, però molt menys resistent i econòmica.

Els lavabos de ceràmica massissa tenen moltes de les mateixes característiques que els d'esmalt sobre ferro colat, però sense el risc que la superfície pateixi danys que provoquin corrosió.

Els lavabos de plàstic tenen diverses formes bàsiques:

• Els lavabos barats es fabriquen simplement amb termoplàstics modelats per injecció. Solen ser lavabos profunds i independents que s'utilitzen a les bugaderies. La principal virtut d'aquests lavabos, que es poden fer malbé amb objectes calents o esmolats, n'és el baix cost.
• Cada vegada són més populars els lavabos acrílics de gamma alta que s'encastren al taulell, encara que solen danyar-se fàcilment amb objectes durs, com fregar una paella de ferro fos al lavabo.
• Els lavabos de plàstic també poden fabricar-se amb els mateixos materials que s'utilitzen pels taulells de cuina de "superfície sòlida". Aquests lavabos són duradors, atractius i, sovint, poden modelar-se amb un taulell integrat o unir-se a un taulell independent sense juntes, cosa que fa que no hi hagi junta entre lavabo i taulell o que la junta sigui molt suau i no pugui atrapar brutícia ni gèrmens. Aquests lavabos es poden fer malbé amb objectes calents, però les zones danyades es poden polir per deixar al descobert el material intacte.

Els lavabos d'esteatita van ser comuns en el passat, però avui dia tendeixen a usar-se només en aplicacions de gamma molt alta o aplicacions que han de resistir productes químics càustics que farien malbé lavabos més convencionals.

Els lavabos de fusta són dels primers temps dels lavabos, i els banys es feien de teca natural sense cap acabat addicional. La teca s'escull per les seves propietats naturals d'impermeabilització - s'ha utilitzat durant centenars d'anys a la indústria marina per aquesta raó. La teca també té propietats antisèptiques naturals, cosa que és un avantatge per al seu ús en banyeres i lavabos.

Lavabos de vidre: Una tendència actual en el disseny de cambres de bany és el lavabo de vidre fet a mà (sovint anomenat lavabo de recipient), que s'ha posat de moda entre els propietaris adinerats.

Els lavabos de pedra es fan servir des de fa segles. Algunes de les pedres més populars són: marbre, travertí, ònix, granit i pedra sabonosa a lavabos de gamma alta.

Els lavabos de vidre, formigó i terratzo solen dissenyar-se per la seva estètica apel·lació estètica i poden obtenir-se en una àmplia varietat de formes i colors inusuals, com Flors formes florals. El formigó i el terratzo també s'utilitzen ocasionalment en aplicacions molt dures, com ara lavabos per a conserges.

• Blower, G. J. (2006). Plumbing: mechanical services (5th ed.). Harlow: Prentice Hall. ISBN 0131976214.
• Fletcher, Banister Flight, Sir. Architectural Hygiene. London: Sir I. Pitman & Sons, 1921.

• Aigüera
• Lampista
• Ventosa (objecte)
• Desguàs inodor flexible

• Multiplicador d'aire

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lavabo

Viccionari