Oracle de Delfos

Oracle de Delfos
Dades
Tipus	Oracle i Santuari grec
Localització geogràfica
Localització	Delfos
38° 28′ 58″ N, 22° 30′ 22″ E / 38.4828°N,22.5061°E / 38.4828; 22.5061

L'oracle de Delfos va ser un santuari dedicat a la serp Pitó (Pytho), prop de la ciutat de Delfos (Delphi), on es consultava la divinitat sobre temes diversos i s'obtenien les seves respostes i prediccions, de gran reputació. L'oracle de Delfos influí molt en la colonització de les costes de la Magna Grècia (al sud de la península Itàlica i Sicília). Arribà a ser el centre religiós del món hel·lènic.

El santuari era un gran recinte sagrat dedicat principalment al déu Apol·lo i tenia a la part central un gran temple, al qual acudien els grecs per preguntar als déus sobre qüestions que els inquietaven. Situat a Grècia, a l'emplaçament del que va ser l'antiga ciutat de Delfos (que avui ja no existeix), al peu del mont Parnàs, al mig de les muntanyes de la Fòcida, a 700 m sobre el nivell del mar i a 9,5 km de distància del golf de Corint.

De les roques de la muntanya, brotaven diverses deus que proveïen les fonts. Una de les fonts més conegudes des de molt antic era la font de Castàlia, envoltada d'un bosquet de llorers consagrats a Apol·lo. La llegenda i la mitologia recullen que, al mont Parnàs i a prop d'aquesta font, es reunien algunes divinitats, dees menors del cant i la poesia, anomenades muses, així com les nimfes de les fonts, conegudes com a nàiades. En aquestes reunions, Apol·lo tocava la lira i les divinitats cantaven.

La Fòcida és una antiga regió del centre de Grècia travessada pel gran massís del mont Parnàs. En època de la Grècia clàssica, una part d'aquesta regió, la que està situada al peu de la muntanya, tenia el topònim de Pyto, en grec Πυθω. Aquest lloc és el conegut com a Delfos, és a dir, Pyto Delfos i Pyto són sinònims. El port d'Itea era l'accés al mar més proper a Delfos.

El topònim de Delfos ve de Delfine (Δελφινης), que era el nom del drac mitològic que custodiava l'oracle abans de l'arribada d'Apol·lo. A partir del segle iv aC, se'l va començar a conèixer per Pitó en lloc de Delfine, tot i que, en essència, era el mateix personatge. Són dues fases successives de la llegenda. Seguint l'exemple del topònim de Delfine, al temple d'Apol·lo se'l conegué per Delfinion (Δελφίνιoν).

El nom de Pyto es va adoptar de la serp Pitó (Πυθων), que vivia en una cova d'aquests paratges i a la qual el déu Apol·lo va donar mort per apoderar-se de la seva saviesa i ser ell qui presidís l'oracle. La mitologia conta que després de donar mort a la serp, Apol·lo va guardar-ne les cendres en un sarcòfag i va fundar en el seu honor uns jocs fúnebres que es van anomenar Jocs Pítics. Més tard, va córrer la llegenda que aquest sarcòfag es trobava enterrat sota l'òmfalos, pedra el nom de la qual significa 'llombrígol del món', al temple d'Apol·lo a Delfos. D'aquest nom, va derivar el de Pítia o Pitonissa (Πυθια), nom que es va anar donant a les dones que interpretaven les respostes, és a dir, l'oracle. Al temple d'Apol·lo se l'anomenava també Pition (Πυθιoν) i al mateix Apol·lo, a Delfos, se l'anomenà Apol·lo Piti.

Se sap que l'elecció de la pítia es feia sense cap distinció de classes. A la candidata, només se li demanava que la seva vida i els seus costums fossin irreprotxables. El nomenament era vitalici i es comprometia a viure per sempre al santuari. Durant els segles d'apogeu de l'oracle, va ser necessari nomenar fins a tres pitonisses per poder atendre les innombrables consultes que es requerien. No obstant això, en els temps de decadència, només n'hi va haver una, suficient per als pocs oracles que es feien.

Plutarc recull una frase d'Heràclit que diu: «L'oracle de Delfos no diu ni amaga res, dona signes».^[1]

La Pítia, sacerdotessa i profetessa, se situava damunt d'una esquerda que hi havia a terra i escoltava provinents de les profunditats les visions profètiques. Era com una mèdium que rebia els missatges de la Gran Mare, la deessa primigènia de la Terra, Gea, que sabia el futur de totes les coses. L'èxtasi de la pítia, que parlava amb sons inintel·ligibles, no tenia res a veure amb Apol·lo, però l'oracle era tan antic que els sacerdots d'Apol·lo el van mantenir sota el seu control i es va convertir en un dels més poderosos centres religiosos i polítics de l'antiguitat.^[2]

La versió més antiga d'aquest mite es troba a l'Himne homèric a Apol·lo, escrit potser al segle vi aC, que ve a dir que a finals del segon mil·lenni, els doris, que parlaven grec, van envair Grècia, es van apoderar d'alguns dels santuaris i van canviar-ne les advocacions. A Delfos, Apol·lo va substituir Gaia i la serp va ser morta i destruïda, però l'èxtasi de la pítia es va conservar.^[2]

Iàmblic de Calcis^[3] diu que la pítia rebia un alè subtil que provenia d'una esquerda a terra o profetitzava asseguda en un trípode de bronze o en un tamboret de quatre potes consagrat al déu. Llavors s'il·luminava pel foc diví, que sorgia de l'esquerda i s'omplia de la claredat del déu. Apol·lo li transmetia les paraules de la profecia.^[2]

Cresos (560 aC-546 aC) va ser el darrer rei de Lídia. Tradicionalment, es coneixen dos oracles oferts al rei Cresos:

• En una ocasió,^[4][5] envià una consulta a l'oracle perquè s'estava preparant per envair el territori persa i volia saber si el moment era propici. L'oracle afirmà: ἤν στρατεύηται ἐπὶ Πέρσας, μεγάλην ἀρχήν μιν καταλύσειν"/"Croesus Halyn penetrans magnam pervertet opum vim («Cresos, si passes el riu Halis (que fa frontera entre Lídia i Pèrsia), destruiràs un gran imperi». La resposta s'interpretà com a favorable donant per fet que el gran imperi era el dels perses. Però el «gran imperi» que es destruí va ser el seu, i Lídia passà a poder dels perses. Això és un exemple de l'ambigüitat en les respostes. Moltes d'aquestes van ser recollides per autors clàssics. En realitat, l'oracle no tractava d'endevinar els fets sinó de donar bons consells, cosa que no era massa difícil, ja que al santuari es disposava de l'última notícia i dels últims esdeveniments del món conegut.

• També segons Xenofont i algunes col·leccions gregues de versos gnòmics, davant d'una consulta del mateix rei se li va respondre la famosa frase: εἰ θνητός εἶ, βέλτιστε, θνητὰ καὶ φρόνει («'Si ets humà, procura pensar en coses humanes'»). Aquesta màxima es basa en la idea que, per aconseguir la felicitat i l'autoestima, cal conèixer els propis límits i acceptar-se'ls.^[2]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oracle de Delfos