Ifat
| Tipus | estat desaparegut  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| Capital | Zeila | ||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | 1285 | ||||
| Dissolució | 1415 | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia | ||||
Ifat (Awfat, Wafat) fou un soldanat musulmà que ocupava l'est de Shoa a Etiòpia i fins a Berbera a Somàlia que va existir vers 1285 a 1403 o 1415.
Història
[modifica]Al segle xiii consta l'existència d'alguns estats musulmans a Shoa, el més important dels quals era el de Djabarta que segons la tradició havia estat fundat el 896 i governat per la dinastia makhzúmida.[1] Aquest estat va existir fins al 1285.
En aquest any fou conquerit per un sobirà vassall, de nom Umar[2] que portava el títol de walashma o walasma,[3] que també va sotmetre altres estats veïns, incloent-hi l'estat nòmada d'Adal algun temps després. El nou estat fou conegut com a Awaft (Ifat pels cronistes etíops) i fou de vegades vassalls del regne pagà de Damot i de vegades del regne cristià d'Abissínia, amb alguns períodes d'independència plena.
Era el més septentrional dels estats musulmans i més al sud hi havia Hayda, Fatajar i altres, i els servia de tampó contra l'expansió abissínia. Taddesse Tamrat diu que es tractava de consolidar el domini musulmà al Corn d'Àfrica de la mateixa manera que els cristians el consolidaven a Abissínia[4] i que els dos estats van xocar a Shoa inevitablement, però els soldanats musulmans eren dèbils i estaven dividits.[5]
Hakk al-Din (Haqq al-Din) va lluitar contra el negus (gran rei) Amda-Seyon Seyon (vers 1314-1344) però fou derrotat el 1328 i va haver de pagar tribut; el negus va atacar el 1332 a Zeila (Zaylac) capital de l'estat d'Adal, i el llavors emir d'Adal, que intentava barrar-li el pas, fou derrotat i mort. A Ifat fou instal·lat com a soldà vassall Jamal ad-Din (vers 1333-1337). Ifat es va revoltar però fou derrotada i el seu soldà Jamal al-Din va morir i els etíops van conquerir la capital Talag;[6] després fou posat al tron el seu germà Nasr ad-Din.[7]
L'historiador Al-Umari dona un important relat d'aquesta època diu que el territori d'Ifat s'estenia fins a Zeila a l'est (incloent-hi aquesta ciutat).[8] Sembla doncs que Adal va passar a Ifat en una data desconeguda del segle xiv. Els historiadors moderns pensen que Ifat inclogué Fatawar, Daware i la província de Bale assegurant la ruta fins al port de Zeila, el que li donava un notable poder comercial[9]
Ifat es va revoltar diverses vegades contra els abissinis. La revolta de vers el 1400 fou dirigida per Sa'd al-Din. Derrotat l'exèrcit d'Ifat, el soldà Sa'ad ad-Din va fugir a Zeila on fou perseguit per l'emperador i va morir a l'illa davant la ciutat que encara porta el seu nom (1403 o 1415)[10]
Llavors el soldanat fou annexat a Abissínia. La dinastia walashma, després d'un breu exili al Iemen, van retornar al cap de poc temps i van fundar un nou estat a les seves províncies originàries (Adal-Zeila) i van agafar el títol de soldans d'Adal o de Zeila. Vegeu Sultanat d'Adal.
Llista de soldans
[modifica]- Umar Walashma vers 1285
- Ali ben Umar vers 1285-1304
- Baziwi (o Jaziwi) vers 1304-1321
- Hakk al-Din I vers 1321-1328
- Husain vers 1328-1330
- Al-Mansur I vers 1330-1332
- Jamal al-Din I ver 1332-1335
- Nasr I vers 1335-1340
- Abud vers 1340-1343
- Zubair vers 1343-1344
- Ma'at Layla (reina) vers 1344-1352
- Sabr al-Din I Muhammad Walkhui vers 1352-1354
- Qat-Ali ibn Sabir al-Din vers 1354-1360
- Ahmad Harbi Ar'ed vers 1360-1366
- Hakk al-Din II vers 1366-1373
- Sa'ad al-Din Ahmad 1373-1415
Font: (Regnal Chronologies, amb retocs) Arxivat 2009-08-28 a Wayback Machine.
Notes
[modifica]- ↑ Segons l'historiador àrab Ibn Said
- ↑ segons algunes fonts el sobirà conqueridor fou Umar, però segons altres fou el seu fill Ali
- ↑ document descobert per E. Cerulli
- ↑ Taddesse Tamrat, Church and State in Ethiopia (1270-1527) (Oxford: Clarendon Press, 1972), pàgina 125
- ↑ «Ethiopia Growth of Regional Muslim States - Flags, Maps, Economy, Geography, Climate, Natural Resources, Current Issues, International Agreements, Population, Social Statistics, Political System».
- ↑ G.W.B. Huntingford, The Glorious Victories of Ameda Seyon, King of Ethiopia (Oxford: University Press, 1965), p. 20. pp.71
- ↑ The Glorious Victories, p. 107.
- ↑ G.W.B. Huntingford, The Glorious Victories of Ameda Seyon, King of Ethiopia (Oxford: University Press, 1965), p. 20.
- ↑ Taddesse Tamrat, Church and State in Ethiopia (1270-1527) (Oxford: Clarendon Press, 1972), p. 84.
- ↑ J. Spencer Trimingham, Islam in Ethiopia (Oxford: Geoffrey Cumberlege for the University Press, 1952), p. 74 amb nota explicant la discrepància en les fonts sobre les dues dates, una resultant de les cròniques etíops i l'altra de la "Crònica de Walashma".
Bibliografia
[modifica]A més de les obres indicades a les notes:
- E. Cerulli: Studi Etiopici, I, 5; Documenti Arabi per la storia dell'Etiopia, 1931; Il soldanato dello Scioa nel secolo XIII a Resegna di studi Etiopici, 1941
- J. Perruchon, Histoire des guerres d'Amda Syon, 1889
- J. F. Ade Ajayi & Michael Crowder, Historical Atlas of Africa