Enric Miralles i Moya
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 25 febrer 1955  Barcelona |
| Mort | 3 juliol 2000 (45 anys) Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) |
| Causa de mort | càncer de cervell |
| Sepultura | Parc del Cementiri d'Igualada |
| Formació | Universitat de Colúmbia Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona Universitat Politècnica de Catalunya |
| Activitat | |
| Ocupació | arquitecte, catedràtic |
| Ocupador | Universitat Harvard |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Premis | |
 | |
| Epònim | Enric Miralles i Moya |
|---|---|
| Dades | |
| Tipus | fundació |
| Camp de treball | arquitectura |
| Forma jurídica | fundació |
| Història | |
| Creació | 2011 |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
| Lloc web | fundacioenricmiralles.com… |
Localització geogràfica  | |
Enric Miralles i Moya (Barcelona, 25 de febrer de 1955 - Sant Feliu de Codines, 3 de juliol de 2000) fou un arquitecte i professor universitari català.[1]
Biografia
[modifica]Va néixer el 1955 a Barcelona i va estudiar arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (Universitat Politècnica de Catalunya), on es va graduar el 1978. Posteriorment, va ampliar els seus estudis a la Universitat de Colúmbia a Nova York. A principis de la dècada del 1980 fou nomenat professor adjunt d'arquitectura a les universitats en les quals havia estudiat.
Va iniciar la seva activitat professional a l'estudi arquitectònic d'Albert Viaplana i Helio Piñón, on va romandre fins al 1983. Casat amb l'arquitecta Carme Pinós, va fundar el seu propi estudi arquitectònic, on desenvolupà obres de projecció internacional. Es divorcià de l'esmentada arquitecta el 1991 i es tornà a casar amb la italiana Benedetta Tagliabue, amb qui treballava conjuntament a l'estudi EMBT.
L'any 1991 va rebre el Premi FAD d'arquitectura per la construcció del Cementiri Nou d'Igualada i el 2004, per les Aules del Campus Universitari de Vigo. L'any 1995 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arquitectura concedit pel Ministeri de Cultura; el 1996, amb el Lleó d'Or a la Biennal de Venècia; i el 2001, amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural, concedit per la Generalitat de Catalunya, que compartí a títol pòstum amb Benedetta Tagliabue.
Va morir el 3 de juliol de 2000 a la seva residència de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental), a conseqüència d'un tumor cerebral. Les seves restes van ser enterrades al Cementiri Nou d'Igualada, que ell mateix havia dissenyat l'any 1984.
Fundació Enric Miralles
[modifica]L'any 2011 es va crear la Fundació Enric Miralles com un centre d'arquitectura i investigació contemporània, dedicat a fomentar la innovació i l'experimentació a l'àmbit de l'arquitectura i el disseny, amb l'objectiu principal de preservar el seu llegat. Des la seva creació, ha participat en projectes culturals a Barcelona i a l'estranger.[2][3][4][5] En aquest espai també s'hi desenvolupen exposicions, tallers, cursos i conferències.[6][7][8][9] El juny del 2012 es va fer la inauguració oficial amb la presència de Rafael Moneo i Oriol Bohigas, membres d'honor i de Mohsen Mostafavi, degà de la Facultat de Diseny de la Universitat Harvard.[10]
La seu es troba al Passatge de la Pau, 10 de Barcelona, en un edifici construït el 1870, que va ser rehabilitat per Enric Miralles i Benedetta Tagliabue el 1996, quan van decidir traslladar-se del seu estudi més antic al carrer d'Avinyó, 52 (vegeu Casa Llaurador). L'entrada es caracteritza pel pati, amb un banc dissenyat per Miralles.[11] A la primera planta hi ha l'estudi Miralles-Tagliabue (EMBT), mentre que a la planta baixa hi ha el magatzem de les maquetes, guardades amb cura en caixes de fusta, i a l'entresòl hi ha la sala d'exposicions. Disposa també una sèrie d'espais de coworking per acollir estudiants i residències.[12] Tot i que rehabilitat, aquest lloc manté encara avui la seva essència en sostres, finestres i portes originals.[13]
El 2020, als 20 anys de la mort d'Enric Miralles, la Fundació, amb el recolzament de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, li va retre un destacat homenatge,[14] amb exposicions i altres activitats que mostraven les seves múltiples facetes com a creador: arquitecte, disenyador, fotògraf i professor, apropant la seva figura professional i humana al gran públic. Els comissaris Benedetta Tagliabue i Joan Roig i Duran van seleccionar materials originals i inèdits de l'arxiu de la Fundació.[15][16]
Selecció d'obres
[modifica]
Algunes de les seves obres més representatives són:[17]
- En col·laboració amb Carme Pinós
- 1984 - 1986: Institut La Llauna (Badalona)
- 1985 - 1994: Cementeri Nou (Igualada)
- 1986 - 1992: Casa de la vila i Centre Cívic (Balenyà)
- 1986 - 1993: Internat (Morella)
- 1987: Remodelació del Vapor Vell (Barcelona)
- 1987 - 1993: Centre Cívic de La Mina (Sant Adrià de Besòs)
- 1988 - 1992: Pavelló d'Esports (Osca)
- 1989 - 1991: Camp Olímpic de Tir amb Arc (Vall d'Hebron, Barcelona)[18]
- 1990 - 1991: Centre de Tecnificació (Alacant, País Valencià)
- 1990 - 1992: Pèrgoles del Passeig de la Nova Icària (Barcelona)
- En col·laboració amb Benedetta Tagliabue
- 1993-1996: Rehabilitació d'un habitatge al carrer dels Mercaders, 24 (Barcelona)
- 1995: Laboratoris de la Universitat de Dresden
- 1996: Biblioteca Nacional del Japó (Tòquio)
- 1996 - 2000: Sis habitatges (Amsterdam)
- 1997: Embarcador (Tessalònica)
- 1997 - 2000: Parc Diagonal Mar (Barcelona)
- 1997 - 2000: Ajuntament (Utrecht)
- 1997 - 2001: Mercat de Santa Caterina (Barcelona)
- 1998 - 2000: Escola de Música per la Joventut (Hamburg, Alemanya)
- 1998 - 2002: Parlament d'Escòcia (Edimburg)
- 1999: Edificis dels Jutjats (Salern)
- 1999: Campus de la Universitat de Vigo (Vigo)
- 1999 - 2001: Parc dels colors (Mollet del Vallès)
- 1999 - 2006: Edifici Gas Natural (Barcelona)
- 2000 - 2005: Escola d'Arquitectura (Venècia, Itàlia)
- 2007: Biblioteca Enric Miralles (Palafolls)
Referències
[modifica]- ↑ «Fitxa al web del Disseny Hub Barcelona». Arxivat de l'original el 2012-11-27. [Consulta: 15 abril 2012].
- ↑ Martín, Adam «Benedetta Tagliabue: "L'objectiu de la Fundació és que l'esperit Miralles segueixi viu"». Diari Ara, 22-08-2011 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Fundación Enric Miralles». Revista Azotea. Arxivat de l'original el 29 de març 2023. [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ Astrid, Solé «La Fundació Enric Miralles recorda l'obra de l'arquitecte». Betevé, 09-07-2012 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Fundació Enric Miralles. Espacio de Experimentación». Arquideas. [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Arquitectes d'arreu especulen sobre el futur de Barcelona en una exposició a la Fundació Enric Miralles». La Vanguardia, 13-05-2022. Arxivat de l'original el 12 de novembre 2023 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «La Fundació Enric Miralles lanza un posgrado sobre regeneración urbana». El periódico del Azulejo, 11-06-2015 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ Saladrigas, Oriol «Plaça de les Glòries: la quadratura del cercle. La Fundació Enric Miralles va acollir el debat 'Parlem de les Glòries', una trobada amb voluntat de dialogar i debatre sobre la remodelació d’aquest espai des de diferents punts de vista entrecreuats, i que va acabar sent una reflexió sobre l'espai públic i la funció social de l'arquitectura». Núvol [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Nace la Fundación Enric Miralles, un espacio de experimentación de la arquitectura». Construible, 03-08-2012 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Inauguración Fundación Enric Miralles». Metalocus, 19-06-2012 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Fundació Enric Miralles». 48h Open House Barcelona. [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ Savall, Cristina «La Fundació Enric Miralles abre un valioso archivo a la ciudad». El Periódico, 21-06-2012 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Fundación Enric Miralles». Barcelona Film Commission. [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ Rousaud, Ariadna «Homenaje a Miralles, perpetuando su legado». Diario Design, 15-04-2021 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Miralles, un homenaje que recuerda al arquitecto en todas sus Facetas». Entre Rayas. La revista de Arquitectura, 14-04-2021 [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ «Miralles. Fundació Enric Miralles». Artland Magazine. [Consulta: 8 febrer 2023].
- ↑ Almalé Artal, Eduardo. Enric Miralles. relación de obras y proyectos, setembre 2016.
- ↑ Ribas Tur, Antoni «L'edifici olímpic d'Enric Miralles i Carme Pinós, abandonat 'sine die'». Diari Ara, 15-01-2021.
Enllaços externs
[modifica]
- «Enric Miralles». El Poder de la Palabra.
- «Miralles & Tagliabue». Arquitectura Barcelona. Una guia online d'arquitectura catalana. Peter G. Rowe. Arxivat de l'original el 21-05-2008.
- «Wiki en homenaje a Enric Miralles». Arxivat de l'original el 2018-07-29.
1995: Arcadi Pla · 1996: Josep Perarnau · 1997: Francisco Javier Asarta, Robert Brufau i Raquel Lacuesta · 1998: Joan Rodon · 1999: Lluís Clotet i Ignasi Paricio · 2000: Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé · 2001: Enric Miralles i Benedetta Tagliabue · 2002: Secció Filològica de l'IEC · 2003: Museu Episcopal de Vic · 2004: Manel Risques i Ricard Vinyes · 2005: L'Avenç · 2006: Museu del Cinema de Girona · 2007: Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana · 2008: Patronat d'Estudis Osonencs · 2009: Fundació Vila Casas · 2010: Albert García Espuche · 2011: David Balsells · 2012: Museu Etnogràfic de Ripoll |
- Arquitectes barcelonins contemporanis
- Professors d'arquitectura
- Professors de la Universitat Politècnica de Catalunya
- Premis Nacionals de Patrimoni Cultural
- Alumnes barcelonins de la Universitat Politècnica de Catalunya
- Morts de tumor cerebral
- Alumnes de la Universitat de Colúmbia
- Alumnes de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona
- Morts al Vallès Oriental
- Morts de càncer a Catalunya
- Naixements del 1955
- Arquitectura de Catalunya
- Fundacions de Barcelona
- Centres de recerca de Barcelona