Diclorodifluorometà
| Substància química | tipus d'entitat química  |
|---|---|
| Massa molecular | 119,935 Da |
| Descobridor o inventor | Thomas Midgley Jr. |
| Estructura química | |
| Fórmula química | CCl₂F₂ |
 | |
| SMILES canònic | |
| Identificador InChI | Model 3D |
| Propietat | |
| Solubilitat | 0,03 g/100 g (aigua, 25 °C) |
| Moment dipolar elèctric | 0,51 D |
| Punt de fusió | −158 °C −158 °C |
| Punt d'ebullició | −30 °C (a 760 Torr) −29 °C (a 101 Pa) −29,8 °C (a 101,325 kPa) |
| Moment dipolar elèctric | 0,51 D |
| Pressió de vapor | 5,7 atm (a 20 °C) |
| Coeficient de repartiment aigua/octanol | 2,16 |
| Perill | |
| Límit d'exposició mitjana ponderada en el temps | 4.950 mg/m³ (10 h, Estats Units d'Amèrica) |
| IDLH | 74.250 mg/m³ |
| Potencial d'escalfament global | 11.547 |
El diclorodifluorometà o freó anomenat també freó-12, R12, Arcton 6, Frigen 12, o CFC-12, és un gas incolor, no corrosiu i inflamable de fórmula molecular CCl2F2.[1][2]
Descobriment
[modifica]Va ser descobert pel químic Thomas Midgley el 1930[3] que treballava pels laboratoris d'investigació de General Motors els Estats Units, on se li va demanar que desenvolupés un nou refrigerant que no fos tòxic ni inflamable i presentés una gran estabilitat química. Després de llargues investigacions va descobrir el CFC-12 anomenat en els seus inicis «freó» que complia tots els requisits exigits i era el primer de molts compostos d'aquesta família que després es van anar desenvolupant al llarg del segle xx.[4]
Preparació
[modifica]Es pot preparar per reacció del tetraclorur de carboni CCl4 amb fluorur d'hidrogen en presència d'una quantitat catalítica de pentaclorur d'antimoni SbCl5:[5]
Aquesta reacció també pot produir triclorofluorometà (CCl3F), clorotrifluorometà (CClF3 i tetrafluorometà (CF4)
Aplicacions
[modifica]Va ser el carbur de clor i fluor més emprat en:
- circuits de refrigeració,
- fabricació d'escumes polimèriques,
- gas propulsor d'esprais.
A partir del compliment amb el Protocol de Montreal, la seva fabricació va ser prohibida als Estats Units, juntament amb molts altres països el 1996, a causa de la destrucció de la capa d'ozó i va ser substituït per un hidrofluorocarbur (HCFC-22), un compost sintètic.[6][7]
Referències
[modifica]- ↑ «diclorodifluorometà». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-05-1987. [Consulta: 29 gener 2022].
- ↑ «Dichlorodifluoromethane» (en anglès). PubChem. National Library of Medicine. [Consulta: 29 gener 2022].
- ↑ Ryan, Lawrie. Advanced Chemistry For You (en anglès). OUP Oxford, 2015, p. 202. ISBN 978-0-19-835597-7.
- ↑ «Dichlorodifluoromethane - Immediately Dangerous to Life or Health Concentrations (IDLH):» (en anglès americà). National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH)., 02-11-2018. [Consulta: 29 gener 2022].
- ↑ Greenwood, N. N. (Norman Neill). Chemistry of the elements. Oxford [Oxfordshire] ; New York : Pergamon Press, 1984, p. 304. ISBN 978-0-08-022056-7.
- ↑ Koel, Mihkel; Kaljurand, Mihkel. Green Analytical Chemistry 2nd Edition (en anglès). Royal Society of Chemistry, 2019-03-13, p. 5. ISBN 978-1-78801-486-1.
- ↑ Stellman, Jeanne Mager. Encyclopaedia of Occupational Health and Safety (en anglès). International Labour Organization, 1998, p. 104-184. ISBN 978-92-2-109817-1.