Deep Purple

Deep Purple

Dades
Tipus	grup de rock
Història
Creació	1968, Londres
Activitat
Activitat	1968  –
Membres anteriors	Ritchie Blackmore Jon Lord David Coverdale Glenn Hughes Rod Evans Tommy Bolin Joe Lynn Turner Steve Morse Joe Satriani Nick Simper
Segell discogràfic	Polydor Records Bertelsmann Music Group BMG Rights Management Warner Bros. Records Aquarius Records (en) Edel Records Tetragrammaton Records EMI Records EMI Warner Music Group Harvest Records
Artistes relacionats	Rainbow, Whitesnake, Gillan, Black Sabbath, Blackmore's Night, Tommy Bolin, Episode Six, Screaming Lord Sutch, Dixie Dregs
Gènere	Rock dur, rock psicodèlic, heavy metal tradicional, rock progressiu i classic rock (en)
Influències	Cream, Jimi Hendrix, The Yardbirds, Led Zeppelin, The Beatles, Small Faces (en) , The Moody Blues, Them, Jeff Beck, The Kinks, Iron Butterfly, Screaming Lord Sutch, Vanilla Fudge, The Animals, The Rolling Stones i Joe South
Format per	Don Airey Ian Paice Roger Glover Ian Gillan Simon McBride
Altres
Premis (2016)  Rock and Roll Hall of Fame
Lloc web	deeppurple.com

Deep Purple és un grup de rock anglès fundat a Hertford (Hertfordshire) el 1968.^[1] Juntament amb Led Zeppelin i Black Sabbath, es considera que són un dels grups pioners del heavy metal i el hard rock modern, tot i que alguns membres intenten no categoritzar-se en un gènere.^[2] La banda també incorporava elements de música clàssica, blues-rock, pop i rock progressiu.^[3] Un cop van ser llistats al Llibre Guinness de Rècords com la banda més sorollosa,^[3][4][5] i han venut uns 150 milions d'àlbums arreu del món.^[6][7] Deep Purple estava a la posició 22 del programa de la VH1 Greatest Artists of Hard Rock (Els més Grans Artistes del Hard Rock).^[8]

La banda ha canviat molts cops de formació i va deixar d'actuar durant vuit anys (1976-84). Les formacions entre el 1968 i el 1976 s'anomenen normalment Mark I, II, III i IV.^[9][10] A la segona formació, la més reeixida comercialment, hi havia Ian Gillan (vocals), Ritchie Blackmore (guitarrista), Jon Lord (teclat), Roger Glover (baix elèctric) i Ian Paice (bateria).^[5] Aquesta formació va ser activa entre el 1969 i el 73 i va tornar a actuar entre el 1984 i el 89 i un altre cop el 1993 abans que les desavinences entre Blackmore i els altres membres esdevinguessin irreparables. La formació entre el 1994 i el 2022, incloent Steve Morse -guitarrista de Dixie Dregs i breument de Kansas- va experimentar una estabilitat real que va permetre al grup recuperar ganes i creativitat. Per motius familiars, el març del 2022, Steve abandona la banda, substituït per Simon McBride (Sweet Savage).

Des que Lord va retirar-se el 2002, Paice és l'únic membre original.

El grup Episode Six, que va editar alguns single al Regne Unit a mitjans dels anys 60, estava format per Ian Gillan a la veu, Graham Dimmock a la guitarra, Roger Glover al baix, Tony Lander a la guitarra, Sheila Carter als teclats, i Harvey Shields a la bateria. Tot i fer nombroses gires, mai van arribar a ser un grup d'èxit.

El 1967 es va crear el grup Flowerpot Men, conegut fins aleshores com a The Ivy League, basat en un trio vocal. El nou nom s'inspirava en el programa televisiu infantil The Flowerpot Men, i suggeria clars lligams amb la psicodèlia, el Flower Power i el consum de substàncies com el cànnabis. La cançó més popular del grup fou Let's Go To San Francisco, que molts oients van interpretar com a paròdia de l'èxit de Scott McKenzie If You're Going to San Francisco, cosa que la banda va negar. La seva formació incloïa Tony Burrows, Neil Landon, Robin Shaw i Pete Nelson a les veus, Ged Stone a la guitarra, Nick Simper al baix, Jon Lord a l'orgue, i Carlo Little bateria. Jon Lord havia estat membre de The Artwoods, Nick Simper havia format part del grup de Screaming Lord Sutch, on també havia tocat amb el guitarrista Ritchie Blackmore.

L'any 1967, el qui havia estat bateria dels Searchers, Chris Curtis, es posà en contacte amb Tony Edwards amb la voluntat que aquest fos el mànager del grup que tenia previst crear. Edwards accedí a finançar el projecte juntament amb un parell de socis, John Coletta i Ron Hire (Hire-Edwards-Coletta – HEC Enterprises).

Curtis va iniciar una sèrie de contactes per trobar els músics que haurien de formar part del grup, que s'anomenaria Roundabout, amb Jon Lord, que tocava l'Orgue Hammond. Tot seguit va convèncer el guitarrista Ritchie Blackmore que tornés d'Hamburg per fer una audició. El mateix Curtis aviat va abandonar el grup però tant HEC Enterprises com Lord i Blackmore van voler mantenir el projecte en actiu, raó per la qual van sol·licitar l'entrada al grup dels músics Nick Simper (baix), Rod Evans (veu) i Ian Paice (bateria), els dos darrers provinents del grup The Maze. Després dels primers concerts a una gira per Dinamarca la primavera del 1968, la banda va decidir, a suggeriment de Blackmore, canviar el nom i esdevenir Deep Purple.

L'octubre del 1968, el grup va tenir un notable èxit als Estats Units amb la versió de la cançó Hush de Joe South, que formava part del seu primer disc, Shades of Deep Purple, raó per la qual foren contractats per fer de teloners de Cream a la gira del seu disc Goodbye. Aviat van ser acomiadats de la gira perquè començaven a fer ombra al grup principal i també per la rivalitat existent entre Blackmore i el guitarrista de Cream, Eric Clapton. L'any 1969 es van publicar els dos següents discs, qua van assolir un èxit moderat: The Book of Taliesyn i Deep Purple, el darrer dels quals incloïa una orquestra a algunes de les seves cançons. Després d'aquests tres primers discs i de nombroses gires pels Estats Units, Ian Gillan va substituir Evans a la veu i Roger Glover va fer el mateix amb Simper al baix, donant lloc a la que seria considerada com a formació clàssica de Deep Purple, també anomenada Mark II (segons el sistema de numeració de les diverses formacions que el grup ha arribat a tenir al llarg de la seva carrera). Aquesta formació del grup, doncs, és la responsable d'un dels discs emblemàtics de la història del rock, el Concerto for Group and Orchestra, una obra simfònica en tres moviments composta per Lord i interpretada en directe al Royal Albert Hall per la London Philharmonic Orchestra, dirigida per Sir Malcolm Arnold. Aquest disc, juntament amb Five Bridges de The Nice, és considerat una de les primeres col·laboracions reeixides entre una banda de rock i una orquestra.

Després del disc amb orquestra, un projecte que Lord sempre havia tingut al cap, la banda va sorprendre tothom amb l'edició d'un disc on el virtuosisme, el tractament sonor dels instruments durant l'enregistrament, l'enduriment de les línies vocals (crits inclosos) i la radicalització de l'estil, més contundent i electrificat, van donar lloc a una de les obres pioneres del rock dur, Deep Purple in Rock (enregistrat entre el 1969 i el 1970), obra de referència del gènere i una de les fites que més influència exercirien dins del Rock. Fins al 1973, Deep Purple esdevingueren un dels grup de més fama a nivell mundial després d'editar els discs Fireball (més progressiu que el seu predecessor), Machine Head (disc d'un cert retorn al rock dur i que és també conegut per incloure la cançó Smoke on the Water), i el doble disc en directe Made in Japan.

Després del disc Who Do We Think We Are (1973), que incloïa l'exitós single Woman from Tokyo, les tensions personals entre els components de la banda van donar com a resultat la sortida de Gillan i Glover, substituïts respectivament pel desconegut cantant David Coverdale i el baixista i també cantant Glenn Hughes, provinent del grup Trapeze. Aquesta nova formació, la Mark III, va publicar dos discs: Burn (1974) i Stormbringer (1974), on la influència de Hughes i Coverdale es va fer notar a l'estil del grup, cada cop amb més tendència envers el Funk i el Soul. Aquesta evolució no va agradar Blackmore, raó per la qual el guitarrista va decidir formar el seu propi grup Rainbow.

La substitució de Blackmore, un dels màxims responsables del so i les composicions de la banda, representà un enorme repte. El seu lloc fou ocupat pel guitarrista nord-americà Tommy Bolin, que havia assolit una notable reputació pel seu treball amb Zephyr, James Gang i Billy Cobham (amb aquest últim, Bolin va enregistrar el que és una de les fites del Jazz Fusion, el disc Spectrum). Atesa la tendència estilística que havia adquirit el grup als seus dos darrers discs, la inclusió de Bolin es va demostrar idònia i es va materialitzar al disc Come Taste the Band (1975), que malgrat la seva qualitat no va satisfer les expectatives dels seguidors de l'etapa més clàssica del grup. Això, juntament amb el progressiu creixement de la rivalitat entre Coverdale i Hughes, i amb el fet que Bolin patia una forta dependència de l'heroïna, van propiciar una gira caracteritzada per les actuacions irregulars i van resultar en la dissolució del grup. Poc després, Bolin moriria d'una sobredosi d'heroïna a Miami.

Aquesta separació va donar lloc a diverses bandes de notable èxit com Rainbow, Whitesnake i Gillan, anomenades popularment com la "nissaga Purple". Malgrat això hi va haver una creixent pressió dels seguidors i promotors per una reunió del grup.

Aquest clima explica el fet que el 1980 Rod Evans, juntament amb un grup de músics desconeguts, fes una gira sota el nom de Deep Purple. Com a únic membre original del grup, i força desconegut pel gruix dels seguidors, aquesta gira va provocar una reacció hostil entre els fans i la premsa que van veure tot plegat com un frau. El grup va fer alguns concerts a Mèxic i als Estats Units abans que es decidís d'emprendre accions legals contra la utilització del nom de Deep Purple.

L'abril del 1984, el programa The Friday Rock Show de la BBC va anunciar que la formació clàssica de Deep Purple, amb Blackmore, Gillan, Glover, Lord, i Paice, havia decidit reunir-se i estava enregistrant nou material. Es va signar un contracte amb Polydor a Europa i Mercury a Nord-amèrica i l'octubre del 1984 es va editar el disc Perfect Strangers, la gira del qual va començar a Nova Zelanda i va arribar a Europa l'estiu següent envoltada d'un gran èxit.

La reformada Mark II va enregistrar un nou disc, The House of Blue Light (1987), que no va assolir l'èxit del seu predecessor, i de la seva gira es va extreure el material que formaria el doble disc en directe Nobody's Perfect (1988), que incloïa una versió de "Hush" que va aparèixer com a single commemoratiu dels 20 anys de la banda. Els problemes de caràcter personal entre Gillan i Blackmore, qua havien propiciat el trencament de la formació l'any 1973 havien anat creixent novament i el 1989 el cantant va ser expulsat del grup. El seu substitut fou Joe Lynn Turner, que havia estat cantant de Rainbow a les ordres de Blackmore a principis dels vuitanta. Aquesta formació va enregistrar el disc Slaves & Masters 1990) i en va fer la gira corresponent. Malgrat la qualitat del disc, un sector dels seguidors del grup no van acceptar la presència de l'exRaimbow.

El fet que Lord, Paice i Glover eren partidaris d'un retorn de Gillan, i que estaven sorgint pressions per forçar una segona reunió que commemorés el 25è aniversari del naixement de la Mark II, Joe Lynn Turner va abandonar el grup quan tot just s'estava enregistrant el que havia de ser el proper disc de la banda. Blackmore hi va accedir i Blackmore i la clàssica formació va enregistrar el disc The Battle Rages On (1993). la posterior gira europea, malgrat ser un èxit, no va evitar el ressorgiment de les velles tensions entre Gillan i Blackmore. A conseqüència d'això, Blackmore va abandonar el grup a mitjan gira el novembre del 1993. Joe Satriani es va fer càrrec de la guitarra i va permetre que el grup pogués fer la resta de la gira (Japó)) fins al desembre. Satriani va romandre com a guitarrista fins a la gira d'estiu del 1994 quan, malgrat que se li va oferir esdevenir guitarrista permanent del grup, va preferir continuar la seva carrera en solitari. El grup es va posar en contacte aleshores amb el prestigiós exmembre dels Dixie Dregs, Steve Morse, que ha estat guitarrista de Deep Purple fins a l'actualitat.

La nova i revitalitzada formació va gaudir d'un notable èxit al llarg dels anys 90 i va publicar dos nous discs d'estudi Purpendicular 1996, i Abandon (1998), que van rebre crítiques molt positives, i diversos directes.

El 1999, per commemorar el 30è aniversari de l'esdeveniment, Jon Lord, amb l'ajut d'un fan i musicòleg, va revisar el Concerto for Group and Orchestra, i l'obra fou novament interpretada al Royal Albert Hall al setembre, aquest cop amb la London Symphony Orchestra dirigida per Paul Mann. També foren interpretades, amb grup i orquestra, algunes peces de les carreres dels membres del grup, juntament amb alguns clàssics de Deep Purple especialment arranjats per a l'ocasió. Tot plegat es va recollir al disc i DVD In Concert with the London Symphony Orchestra (2000).

La banda va seguir fent gires constantment fins al 2002, quan Jon Lord (membre fundador del grup i que, juntament amb Ian Paice, era l'únic que havia estat present a totes les encarnacions de la banda) anuncià que abandonava amistosament el grup i es retirava per dedicar-se a projectes personals, especialment composicions orquestrals. El seu substitut fou el veterà teclista Don Airey, que havia estat, entre d'altres, amb Rainbow i Whitesnake).

El 2003, Deep Purple van publicar Bananas, de títol i estètica controvertides però èxit de vendes, i que era el seu primer disc d'estudi en cinc anys. El novembre del 2005, 37è any de vida de Deep Purple, el grup va protagonitzar un cert retorn al seu vessant més progressiu amb l'edició del disc Rapture of the Deep, reconegut per molts com el seu disc més reeixit des de Purpendicular.

Malgrat que sovint se'ls ha associat amb aquest subgènere, Deep Purple no ha estat mai una banda de Heavy Metal, encara que moltes bandes de Heavy Metal reconeixen el grup britànic com una clara influència. Al llarg dels anys, el grup ha anat evolucionant pel que fa al seu estil, en part degut als diversos canvis de personal a les seves formacions, però sempre s'ha caracteritzat per tenir músics d'alt nivell tècnic dins del seu gènere, i per tenir especial cura a l'hora de compondre i de treballar els arranjaments. Algunes formacions de Deep Purple han dut elements del jazz i de la música clàssica europea a un context de rock, cosa que ha estat facilitada pel seu gust pels desenvolupaments instrumentals, els llargs solos i la improvisació.

El salt entre Mk (Mark) V i Mk VII, fa referència als concerts que el grup va fer amb Joe Satriani a la guitarra, quan Ritchie Blackmore va abandonar la banda durant la seva gira del 1994. La Mk VI és l'única formació de Deep Purple que no ha editat cap enregistrament oficial.

Es considera que Deep Purple és una de les bandes que fa més gires al món.^[11][12][13] Des del 1968 fins avui (exceptuant la separació entre el 1976 i el 1983) continuen fent gires arreu del món. El 2007 van rebre un premi especial per vendre més de 150.000 tiquets a França en 40 actuacions al país només el 2007.^[14] El 2007, la Rapture of the Deep Tour va ser votada la sisena millor gira de l'any (de tots els gèneres musicals) pels oients de Planet Rock.^[15] La gira A Bigger Bang Tour dels Rolling Stones va ser votada la cinquena, superant la gira de Deep Purple per només un 1%. Deep Purple va llançar un nou DVD de recopilació en directe, Around the World Live, el maig del 2008. El febrer del 2008, la banda va fer la seva primera actuació al Kremlin de Moscou^[16] per una petició personal de Dmitry Medvedev, que llavors era el candidat favorit per al càrrec de President de Rússia. La banda va actuar al Campionat d'Esquí Nòrdic del 2009 a Liberec (República Txeca).^[17]

• Deep Purple Debut Tour, 1968
• Shades of Deep Purple Tour, 1968
• The Book of Taliesyn Tour, 1968
• Deep Purple European Tour (pre-tour per In Rock), 1969-1970
• In Rock World Tour, 1970-1971
• Fireball World Tour, 1971-1972
• Machine Head World Tour, 1972-1973
• Deep Purple European Tour, 1974
• Burn World Tour, 1974
• Stormbringer World Tour, 1974-1975
• Come Taste The Band World Tour, 1975-1976
• Perfect Strangers World Tour (àlies Reunion Tour, Gira de la Reunió), 1984-1985
• The House of Blue Light World Tour, 1987-1988
• Slaves and Masters World Tour, 1991
• Deep Purple 25 Years Anniversary World Tour (àlies The Battle Rages on Tour), 1993
• Deep Purple and Joe Satriani Tour, 1993-1994
• Deep Purple Secret Mexican Tour, 1994
• Deep Purple Secret USA Tour, 1994-1995
• Deep Purple Asian & African Tour, 1995
• Purpendicular World Tour, 1996-1997
• A Band on World Tour, 1998-1999
• Concerto World Tour, 2000-2001
• Deep Purple World Tour, 2001-2003
• Bananas World Tour, 2003-2005
• Rapture of the Deep World Tour, 2006-2009

Amb dates de publicació

• Mk I
  • Shades of Deep Purple, setembre del 1968
  • The Book of Taliesyn, desembre del 1968
  • Deep Purple, novembre del 1969
• Mk II
  • Deep Purple in Rock, juny del 1970
  • Fireball, setembre del 1971
  • Machine Head, març del 1972
  • Who Do We Think We Are, febrer del 1973
• Mk III
  • Burn, febrer del 1974
  • Stormbringer, desembre del 1974
• Mk IV
  • Come Taste the Band, octubre del 1975
• Mk II, reunida
  • Perfect Strangers, novembre del 1984
  • The House of Blue Light, gener del 1987
• Mk V
  • Slaves & Masters, octubre del 1990
• Mk II, segona reunió
  • The Battle Rages On, juliol del 1993
• Mk VII
  • Purpendicular, febrer del 1996
  • Abandon, maig del 1998
• Mk VIII
  • Bananas, agost del 2003
  • Rapture of the Deep, octubre del 2005
  • Now What?!, abril del 2013
  • Infinite, abril del 2017
  • Whoosh!, agost del 2020
  • Turning to Crime, novembre del 2021
  • =1, 2024

• Mk II
  • Concerto for Group and Orchestra, (1969)
  • Scandinavian Nights, (1970) editat el 1988
  • Made in Japan, (1972)
  • Live in Japan, (1972). Triple CD editat el 1993.
  • Deep Purple In Concert, (1970-1972) editat el 1980
  • Nobody's Perfect, (1987-1988)
  • In The Absence of Pink, (1985) editat el 1991
  • Highway Star (1984), editat com a part de la caixa The Bootleg Series 1984-2000 l'any 2001.
  • Third Night (1985), editat com a part de la caixa The Bootleg Series 1984-2000 l'any 2001.
  • Hungary Days - Live in Budapest 1987, editat com a part de la caixa The Bootleg Series 1984-2000 l'any 2001.
  • Come Hell or High Water, (1993) editat el 1994
  • Live In Stuttgart & Birmingham 1993, editat el 2005
  • In Your Trousers (1993), editat com a part de la caixa The Bootleg Series 1984-2000 l'any 2001.

• Mk III
  • Made in Europe, (1975)
  • Live in London, (1974) editat el 1982
  • California Jamming = Live at the California Jam, (1974) editat el 1996
  • The Final Concerts (recorded live in Europe 1975), editat 1996
  • Just Might Take Your Life (1974) editat el 2003.

• Mk IV
  • Last Concert in Japan, (1976) editat el 1977.
  • On the Wings of a Russian Foxbat = King Biscuit Flower Hour, (1975) editat el 1995
  • This Time Around - Live in Tokyo, (1975) editat 2001

• Mk VII
  • Sunrise (1995), editat com a part de la caixa The Bootleg Series 1984-2000 l'any 2001.
  • Live at the Olympia '96, editat el 1997
  • Total Abandon : Live in Australia, (1999)
  • In Concert with the London Symphony Orchestra, (1999)
  • Live at the Rotterdam Ahoy (2000) editat el 2001
  • Made in Japan 2000, editat com a part de la caixa The Bootleg Series 1984-2000 l'any 2001.

• Live in Concert 72/73, DVD que inclou el material de l'edició en VHS del 1990 "Scandinavian Nights Live in Denmark 1972", i hi incorpora material inèdit del 1973. Editat el 2005.
• Live in California 74, DVD que inclou el material de l'edició en VHS del 1998 "California Jam", i hi incorpora material inèdit de la mateixa actuació. Editat el 2005.
• New Live & Rare - The Video Collection 1984-2000, editat el 2000.
• Come Hell or High Water enregistrat a Birmingham el 9 de novembre del 1993. Editat el 2001.
• In Concert with the London Symphony Orchestra (1999).
• Total Abandon - Australia 1999, editat el 1999 i reeditat el 2003 amb material addicional.
• Bombay Calling - Bombay Live '95], editat el 2000.

• The Highway Star
• www.deeppurple.org Arxivat 2007-09-28 a Wayback Machine.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Deep Purple