Guillaume de Nogaret

Guillaume de Nogaret

Biografia
Naixement	1260 Sant Felitz de Lauragués (França)
Mort	abril 1313 (Gregorià) (52/53 anys) París
Canceller de França
1311 – 1313 ← Gilles Ier Aycelin de Montaigut – Pierre de Latilly →
Canceller de França
1307 – 1310 ← Pierre de Belleperche – Gilles Ier Aycelin de Montaigut →
Dades personals
Formació	Universitat de Montpeller
Activitat
Ocupació	jurista, polític
Ocupador	Universitat de Montpeller

Guillem de Nogaret (ca. 1260, Sant Felitz de Lauragués - 1313, París) fou un jurista conseller de Felip IV de França, nomenat garde de Sceaux (ministre de Justícia), home sense escrúpols, que forma part de la llegenda negra de la història de França per haver estat implicat en l'atemptat contra el papa Bonifaci VIII a Anagni i en la dissolució de l'orde del Temple.

Pertanyia a una família que tenia una petita propietat a Nogaret (l'actual Saint Félix-Laugarais), al Languedoc. El seu avi, Raymond, un càtar de Tolosa fou condemnat per heretgia.^[1][2]

Estudià Dret a la Universitat de Montpeller. Va començar fent d'assessor jurídic per diversos clients com el bisbe Maguelone i el rei de Mallorca. Felip IV de França li va encomanar que el representés en la compra d'unes terres que el bisbe de Maguelone tenia en el senyoriu de Montpeller.^[3]

El 1293 entrà de manera fixa al servei del rei francès amb el càrrec de jutge principal destinat al tribunal de Beaucaire-Nimes, funció de responsabilitat que tingué durant dos anys, que és més que la d'un jutge en sentit estricte, en una de les senescalies més importants del regne.

Destinat a la cort reial des del 1295, va ser admès al Parlament com a conseller. Al començament li adjudicaren tasques administratives complint ordres d'altres. Amb el temps s'encarregà personalment de tasques d'importància: el projecte de pariatge amb el rei Jaume II de Mallorca en relació a la vila de Montpeller^[a], negociacions a l'adquisició per part del rei de la jurisdicció de Fijac, redacció d'una carta patent per aquesta vila, etc.

En aquesta època el bisbe de Pamiers, Bernat Saisset, es va negar a contribuir al rei, conflicte originat perquè el papa Bonifaci VIII havia decidit crear un nou bisbat. El rei confià a Guillem de Nogaret la resolució d'aquest problema i aquest va acusar Saisset d'heretgia i alta traïció contra el rei. Saisset fou defensat pel bisbe d'Auxerre.^[4]

El 12 de març del 1303 va fer un discurs davant el rei en què acusava el papa Bonifaci VIII d'heretgia. Tot seguit es posà en contacte amb membres de la família Colonna per preparar junts l'atemptat. Al juny tornà a llançar les acusacions davant el rei, del qual va obtenir el vist-i-plau per actuar conseqüentment. El 7 de setembre Nogaret i Sciara Colonna es presentaren amb un petit exèrcit a Anagni, on residia el papa, i l'apresaren.^[5] Probablement la seva intenció era portar-lo a París per fer-lo comparèixer davant un concili presidit pel rei i fer-lo cessar. Però, de manera inesperada, la població d'Anagni es va revoltar indignada i els segrestadors es van veure obligats a fugir. Bonifaci, afectat pels esdeveniments, moriria un mes més tard a Roma.

El nou papa, Climent V, va fer cridar a Nogaret el 7 de juny el 1304 per demanar explicacions sobre els fets. El veredicte va ser l'excomunió, que va ser expressada amb dures paraules en la butlla Flagitiosum scelus, en què deia que era: «el fill de la perdició, primogènit de Satan i nascut del mal.»^[6] De retorn a la cort, el rei el recompensà amb diversos senyorius al Baix Languedoc: Marsillargues, Calvisson, Congénies (on encara una campana porta el seu nom) i Aujargues, a més d'una gran suma de diners. Tot plegat semblava l'escenificació d'un càstig, ja que el papa no va resposabilitzar el rei francès de l'atemptat i, vuit anys després, el 27 d'abril del 1311, va perdonar Nogaret (butlla Rex gloriae) a canvi que o bé s'apuntés a la propera croada o bé anés de pelegrí a un lloc sant de França o d'Espanya, cosa que mai va fer.

Entre el 1306 i el 1316, Nogaret va ser l'autèntic artífex de la política francesa, tal era la confiança que el rei li tenia. El 21 de juny del 1306 va emetre un decret pel qual feia arrestar tots els jueus del país i l'expropiació dels seus béns; un cop fet això havien de marxar.^[7] El setembre del 1307 feu la mateixa maniobra amb els templers, sota acusacions falses, amb l'objectiu de quedar-se els seus béns i eixugar els deutes de l'Estat. Felip IV, en recompensa, el va nomenar garde de Sceau, és a dir, ministre de Justícia. No tan sols va fer arrestar els templers mentre dormien i els va fer torturar adjudicant-se una competència que, per ser membres d'una orde religiosa només corresponia al papa, sinó que a més va engegar una campanya de difamació que va girar l'opinió pública contra ells.^[8]

També va orquestrar l'annexió de Lió, que llavors estava sota la jurisdicció de l'arquebisbe Pierre de Savoia. Aquesta annexió per la força realitzada el 1310, va quedar oficialment establerta amb la Santa Seu pel Tractat de Vienne, signat dos anys més tard.

Morí l'abril del 1313, les seves terres les heretà el seu fill menor, també dit Guillem.

• Beck, Andreas. El fin de los templarios. Península, 1996. 
• Dossat, Yves «Guillaume de Nogaret, petit fils héretique». Annales du Midi, 212, 1941.
• Gouron, André «Comment Guillaume de Nogaret est-il entré au service de Philippe le Bel?». Revue historique, 298, 1998.
• Paravicini Bagliani, A. Boniface VIII, un pape hérétique?. Payot, 2003. 
• Lebeuf, Jean. Mémoires concernant l'histoire ecclésiastique et civile d'Auxerre. Academie des Inscriptions et Belles Lettres, 1743. 
• Théry-Astruc, Julien. «Les Écritures ne peuvent mentir. Note liminaire pour l'étude des références aux autorités religieuses dans les textes de Guillaume de Nogaret ». A: La royauté capétienne et le Midi au temps de Guillaume de Nogaret. Actes du colloque des 29 et 30 novembre 2013, Nîmes. Éditions de la Fenestrelle, 2015. ISBN 979-10-92826-34-0.