Brucita
 Brucita | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | Mg(OH)₂ |
| Epònim | Archibald Bruce |
| Localitat tipus | Hoboken |
| Classificació | |
| Categoria | hidròxids |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 4.FE.05 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 4.FE.05 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | IV/F.03 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | triclínic |
| Color | blanc, verd |
| Exfoliació | {0001} perfecta, en escates |
| Duresa | 2,5 |
| Lluïssor | vítria, nacrada als plans d'exfoliació |
| Color de la ratlla | negra |
| Densitat | 2,4 |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Brc |
La brucita és un mineral de la classe dels hidròxids que pertany al grup de la brucita. Està compost principalment de magnesi i conté petites quantitats de manganès i ferro. Rep el seu nom del mineralogista estatunidenc A. Bruce (1777-1818). La varietat fibrosa de la brucita s'anomena nemalita.[1]
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la brucita pertany a «04.FE - Hidròxids (sense V o U) amb OH, sense H₂O; làmines d'octaedres que comparetixen angles» juntament amb els següents minerals: amakinita, portlandita, pirocroïta, theofrastita, bayerita, doyleïta, gibbsita, nordstrandita, boehmita, lepidocrocita, grimaldiïta, heterogenita, feitknechtita, litioforita, quenselita, ferrihidrita, feroxyhyta, vernadita i quetzalcoatlita.[2][3]
Als territoris de parla catalana ha estat descrita a la pedrera Àngel i a les pedreres de Gualba (Vallès Oriental),[4] a les mines de Costabona (Prats de Molló i la Presta, Vallespir) i a les mines Roca del Turó i Fra Joan (Ripollès).
Referències
[modifica]
- ↑ «Brucite». mindat.org. [Consulta: 30 juliol 2023].
- ↑ «Brucite». mineralienatlas.de. [Consulta: 30 juliol 2023].
- ↑ «Brucite Mineral Data». webmineral.com. [Consulta: 30 juliol 2023].
- ↑ Calvo Rebollar, Miguel. Minerales y Minas de España. Vol. IV. Óxidos e Hidróxidos.. Madrid: Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas de Madrid. Fundación Gómez Pardo., 2009 [Consulta: 21 novembre 2023].