Barballó
Lavandula latifolia  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | oli de barballó |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 203245 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Lamiales |
| Família | Lamiaceae |
| Gènere | Lavandula |
| Espècie | Lavandula latifolia Medik. |
L'espígol comú o barballó (Lavandula latifolia) és un arbust de la família de les lamiàcies present a la península Ibèrica, i al sud de França, sobretot en zones muntanyoses, en brolles i llocs de pastura instal·lats en alzinars.
El trobem a la riba nord de la Meditèrrània.[1] A Catalunya i al País Valencià està àmpliament distribuït i és comú, però rareja o desapareix cap als Pirineus.[2]
L'aroma de la Lavandula latifòlia dona males essències i destrueixen les bones olors de la Lavandula spica. Per aquesta raó les cultiven en camps separats i l'oli essencial d'espígol obtingut d'una espècie i l'altra són diferents. També es coneix amb els noms d'espígol de fulla ampla, espígol mascle i espigoler.
Ecologia
[modifica]Es cria en pasturatges camefítics (o sigui, formats per mates baixes) i brolles, a les contrades mediterrànies i a la muntanya mitjana submediterrània.[2] A la península Ibèrica es troba als vessants de terra baixa, als matorrals, boscos molt aclarits d'alzines i pins, principalment en sòls calcaris de la meitat oriental de la península; s'enrareix ràpidament fins a desaparèixer gairebé per complet en la meitat occidental. Floreix de juny a setembre en funció del temps.
Descripció
[modifica]Camèfit perenne en forma de mata. Fa al voltant dels 0,35 cm i és imperible i robust. Les flors perfumades són hermafrodites (tenen òrgans masculins i femenins) i és pol·linitzada per diferents insectes. S'observa per atraure fauna. Aquesta lavàndula que pot estar en flor des de l'hivern fins a l'estiu té la tija quadrada i és fàcil de reconèixer per les fulles amb els marges dentats o pinnats, oposades, simples o senceres. Fa una inflorescència en forma d'espiga a dalt d'un peduncle que la separa de les fulles. L'espiga té al seu damunt un fascicle de bractèoles de color violat (la funció de les bràctees, que poden aparèixer o no en el més alt de la inflorescència, és atreure els insectes polinitzadors). Les flors tenen els pètals soldats en tub. Són petites, amb un calze tubular, gairebé actinomorfes, amb 5 dents curtes i un apèndix més llarg que ample o romboïdal a la part superior. La corol·la és bilabiada, amb el llavi superior recte, alçat, format per dos lòbuls. El llavi inferior és trilobulat. Tenen quatre estams i l'ovari dividit en quatre parts. El fruit es presenta en tetranúcula. És un fruit sec, indehiscent, monosperm, de pericarpi endurit i normalment petit. Procedeix d'un ovari súper. Es compon de 4 petites nous que solen quedar tancades a l'interior del tub del calze.
Composició química
[modifica]- d-alcanfor (36%)
- 1-8 cineol (33%)
- d-borneol (4%) (substància terpènica coneguda com a càmfora de Borneo, de fórmula C10H18O)
- alpha Pineno (4%)
- beta pineno (3%)
- cariofileno (2%)
- d-canfeno (2%)
- azulenol 2%.
- Lineol
- geraniol
Usos medicinals
[modifica]La lavanda latifolia té característiques medicinals similars a la lavanda comuna (angustifolia del L.). Produeix oli essencial però de qualitat inferior. L'oli essencial obtingut de les flors és abortiu, antibacterià, antisèptic, antiespasmòdic i carminatiu. Pot ser utilitzat fins i tot en aromateràpia.
Posologia
[modifica]- D'ús intern:
Infusió: 1 cullerada per a postres per tassa/10 minuts/2-3 tasses al dia/després dels àpats.
- D'ús extern:
Infusió: rentats o comprimits.
Accions farmacològiques
[modifica]- Antibacterià: s'utilitza externament per a tractar ferides, cremades, picades, etc. També pot ser utilitzat per a tractar trastorns digestius i per al sistema immunitari.
Toxicitat
[modifica]És necessari recordar que les essències poden produir-ne, si més no, gastritis i úlcera pèptica, reaccions al·lèrgiques i, en dosis elevades, mals de cap, nàusees, vòmits i somnolència; per això s'ha de demanar consell a personal facultatiu.
Referències
[modifica]- ↑ Oyen, L.P.A; Xuan Dung, Nguyen. Plant Resources of South-East Esia vol.19, Essential-oil Plants (en anglès). Yayasan Obor Indonesia, 1999, p.118. ISBN 9792624449.
- ↑ 2,0 2,1 de Bolòs, Oriol [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- Blumenthal M, Goldberg A, Brinckmann J. Herbal Medicine, Expanded Commission E Monographs. Integrative Medicine Communications, Newton. First Edition, 2000.
- Grases F, Melero G, Costa-Bauza A et al.. Urolithiasis and phytotherapy. Int Urol Nephrol 1994; 26(5): 507-11.
- Paris RR, Moyse H. Matière Médicale. Masson & Cia., Paris; 1971. Tome.
- PDR for Herbal Medicines. Medical Economics Company, Montvale. Second Edition, 2000.