Cameneri

Cameneri

Chamaenerion angustifolium
Dades
Font de	flor de cameneri
Planta
Color de les flors	rosa
Tipus de fruit	càpsula
Taxonomia
Superregne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Myrtales
Família	Onagraceae
Gènere	Epilobium
Espècie	Chamaenerion angustifolium
Nomenclatura
Basiònim	Epilobium angustifolium
Sinònims	Chamaerion angustifolium (L.) Holub.

El cameneri o llorer de Sant Antoni (Epilobium angustifolium)^[1] és una planta herbàcia que pertany a la família de les onagràcies, que s'usa farmacològicament especialment en el tractament de diarrees, gastroenteritis i altres patologies del sistema digestiu, genitourinari i respiratori.

Es troba a gran part d'Europa i a la península Ibèrica és abundant als Pirineus i a les muntanyes de Sierra Nevada.

Epilobium prové del grec (epi = sobre + lobion = fruit, ou: per la posició dels pètals sobre l'ovari) i angustifolium prové del llatí (angustus = estret + folium = fulla, per les seves fulles estretes).

• Epilobium verticillatum Ten. [1811,1815]
• Epilobium variabile Lucé [1823]
• Epilobium rubrum Lucé [1823]
• Epilobium neriifolium H. Levé [1896]
• Epilobium macrocarpum Stephan [1842]
• Epilobium leiostylon Peterm. [1849]
• Epilobium gracile Brügger [1882]
• Epilobium gesneri Vill. [1779]
• Epilobium brachycarpum Leight. [1841]
• Chamerion angustifolium (L.) Holub. [BB]
• Epilobium salicifolium Stokes [1812]
• Pyrogennema angustifolium (L.) Lunell [1916]
• Epilobium salicifolium Clairv. [1811]
• Chamaerion angustifolium (L.) Holub [1972]
• Chamaenerion angustifolium (L.) Scop.

^[3]

• Castellà: epilobio, laurel de San Antonio, aldefilla, maleza de los fuegos.
• Català: cameneri, epilobi, epilobi angustifoli, llorer de Sant Antoni.
• Anglès (UK): rosebay willow-herb, wickup.
• Anglès (USA): fireweed.
• Francès: épilobe, herbe de Saint Antoine.
• Holandès: weideroosje, wilgenroosje.
• Alemany: Waldröschen, Weidenröschen, Antonskraut.

^{[4] [5]}

Es troba a gran part d'Europa (excepte Portugal) i menys freqüent al sud. Les espècies d'Epilobium que destaquem d'aquestes zones són: E. hirsutum, E. parviflorum, E. montanum, etc. El E. lutenum el podem trobar a Amèrica del Nord.

A la península Ibèrica apareix a les muntanyes del nord, centre i a Sierra Nevada (Granada).^[6] Es coneixen 20 espècies d'Epilobium en els nostres territoris.

Creix especialment al costat del riu, en llocs humits i en climes freds o temperats, especialment en boscos freds de muntanya, en altituds de 1000 a 2100 m i en terrenys lleugerament àcids (pH 5-7). El podem trobar als arbustos, clarianes de boscos, terrenys erms (fins i tot en pobles), prats, abocadors, etc. Colonitza terrenys que han patit una ràpida mineralització de la matèria orgànica ocasionada per tales, focs, obertura de camins o pistes forestals.

Hemicriptòfit, i com a tal, els meristemes es troben just arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

Planta perenne de fins a 2,5 m d'alçada, amb un gruixut rizoma repent. El rovell del plançó de l'any anterior, protegit per fulles escamoses, passa l'hivern sota terra i dona lloc a la tija.

Tiges molt fulloses amb llargues fulles lanceolades disposades de forma decreixent als extrems, flors purpúries en raïm terminal.;^[7] calze vermellós, sense tub i amb pètals liles de 10 a 16 mm.

E. angustifolium té unes rels horitzontals caulògenes molt extenses. La tija epigea és erecta, rarament ramificada i amb un fullatge dens, de forma arrodonida i lleugerament angulosa, sovint amb uns certs matisos rojos.

Les fulles estan disposades de manera alternada, generalment ascendent, però disminueixen gradualment als extrems. Són curtament peciolades i lanceolades, de 3 a 8 cm de llargada i una quarta part d'amplada, d'un color verd- blavós al revers, amb nervis laterals ben desenvolupats, d'àpex acuminat i base atenuada, enrotllades per la punta i finament dentades. Són perennes i d'aspecte semblant a les del llorer. És una planta pubescent, és a dir, amb pèls curts i suaus.

• Repartició de sexes: les flors són hermafrodites lleugerament zigomorfes, tetràmeres i epígines.
• Inflorescència: inflorescència racemosa en raïm, fins a 70 flors que sorgeixen des de les axil·les de bràctees, les inferiors semblants a les fulles i les superiors amb forma d'escama.
• Morfologia i color del periant: Flors grans i nombroses, simètriques lateralment, actinomorfes, horitzontals, de 2 a 3 cm de diàmetre; piramidals de color rosat púrpura clar o a vegades blanc; d'aquí deriva el nom ”adelfilla”.

Corol·la cruciforme composta per quatre grans pètals pedunculats, de color lila o púrpura,^[8] més aviat arrodonits; els superiors tendeixen a ser més curts que els inferiors, en forma d'ungla. Quatre sèpals actinomorfs lanceolats lineals, vermellosos per fora, gairebé tan llargs com la corol·la (poden fer fins a 1,3 cm de llargada). Estigma amb quatre lòbuls.

• Androceu: consisteix en 8 estams,^[9] (4 opositipètals i 4 alternipètals) monadelfs, singenèsics i disposats en dos verticils. A més a més, són confluents, inclusos respecte a la corol·la i juntament amb l'estil estan corbats cap a baix.
• Gineceu: ovari ínfer i epigidi. Forma un tub tetralocular del qual sorgeix un estil reflex que finalitza en un estigma quadricular.
• Fruit: El fruit és simple dehiscent. Les llavors són llises i s'agrupen en càpsules allargades i estretes amb quatre cel·les. Cada una està proveïda de diversos filaments plomosos.

S'utilitza tota la planta però sobretot els brots joves i les fulles.

• Glucòsids:^[10] derivats del Kaempferol, querceto i myricetol.
• Esteroides: sitosterol-3-glucòsids, acil-sitosterolglicòsid i palmitat de beta-sitosterol.
• Àcids ursòlic i oleanòlic: tanins gàlics.

Els brots joves i les rels, de gust dolç, es recullen abans de la floració i es preparen com si fossin espàrrecs. Les fulles s'assequen i així es poden utilitzar en infusions. Les fulles tendres s'utilitzen com a amanida o com a verdures semblants a la col. De les llavors se'n pot obtenir una fibra capaç de ser filada.

Emulgent, tònica i astringent

• Sistema digestiu: important per combatre diarrees,^[11] gastroenteritis i en general totes les inflamacions de la mucosa digestiva gràcies al seu alt contingut en emol·lients.
• Sistema genitourinari: acció inhibidora de la síntesi de prostaglandina, es recomana en el tractament de l'adenoma de la pròstata.
• Sistema respiratori: s'aplica en el tractament de tos espasmòdica i asma.

Per via externa s'ha recomanat tradicionalment com a emulgent i astringent, aplicat en forma de compresa sobre diverses faccions de la pell. Degut aquest mateix motiu, forma part de la composició d'alguns productes cosmètics per a pells sensibles. Inhibeix els enzims que col·laboren en la transformació de la testosterona en dihidrotestosterona (responsable de malmetre el fol·licle pilós i desencadena la pèrdua lenta de cabell (sobretot en homes). Tòpicament, s'utilitza en cas d'estomatitis (inflamació de la mucosa bucal), meningitis i faringitis, en forma de gargarismes, amb un efecte inflamatori.

S'ha de tenir en compte amb l'alcohol de l'extracte fluid.

En determinats països d'Amèrica del Nord com Alaska on les condicions climàtiques són òptimes per a la vida d'aquesta planta, se n'extreu la mel i es comercialitza. La mel d'Epilobium angustifolium és gairebé descolorida, de textura sedosa i llisa i de gust lleuger (se l'anomena "xampany de tota la mel").^[12]

Amb les fulles seques s'elabora un te dolç anomenat a Rússia Kaporie (10% de tanins). Durant la Segona Guerra Mundial, després del bombardeig de Londres, en molts dels solars amb enderrocs abandonats aviat va néixer aquesta planta. Floreixen des de finals de primavera fins a finals d'estiu.

• Infusions: 5g per tassa. Tres tasses al dia.
• Extracte sec (5:1): 300mg per càpsula, una a tres al dia.
• Extracte fluid (1:1): 30-50 gotes, una tres vegades el dia.
• Ús extern: Extracte glicòlic (1:5); en gels o cremes.

• 
  Aspecte general
• 
  Detall fulles
• 
  Detall flors
• 
  Flors
• 
  Detall fruit i llavors

• BERDONCES I SERRA. Gran Enciclopedia de las plantas medicinales: Terapia natural para el Tercer Milenio. Tikal ediciones. p. 404.
• BEWLEY, J. D.; BLACK, M. (1985). Seeds Physiology of Development and Germination. New York: Plenum Press.
• DE BOLÒS, O.; VIGO, J.; MASALLES, R. M.; NINOT, J. M. (2005). Flora: Manual dels Països Catalans. 3ª ed. Barcelona: Portic (Enciclopèdia Catalana).
• DÍAZ GONZÁLEZ, T. E.; FERNÁNDEZ-ÁLVAREZ, M. C.; FERNÁNDEZ PRIETO, J. A. (2004). Curso de Botánica. Ediciones Trea S.L.
• FONT QUER, P. (1980). Plantas Medicinales: El Dioscórides Renovado. 6ª ed. Barcelona: Editorial Labor S.A.
• FONT QUER, P. (2001). Diccionario de Botánica. 2ª ed. Barcelona: Península. p. 376.
• FOURNIER, P. (1977). Les Quatres Fleurs de France. 2ª ed. Paris: Éditions Lechevalier.
• GRAHAM, E.; GRAHAM, M.; WILCOX, W. (2006). Plant Biology. 2ª ed. London: Pearson Education, Inc.
• GRAU; JUNG; MÜNKER. (1997). Plantas medicinales: bayas, verduras silvestres. Barcelona: Ed. Blume.
• LAUNERT, E. (1982). Guía de las plantas medicinales y comestibles de España y Europa. Barcelona: Omega. p. 86.
• PALUNIN, O.; SMYTHIES, B. E. (1981). Guía de campo de las flores de España, Portugal y Suroeste de Francia. 2ª ed. Barcelona: Omega, S. A. p. 292.
• SITTE, P.; WEILER, E. W.; KADEREIT, J. W.; BRESINSKY, A.; KÖRNER, C. (2003). Strasburger: Tratado de Botánica. 3ª ed. Barcelona: Omega. p. 776, 841.
• WETTSTEIN, R. (1994). Tratado de Botánica Sistemática. Buenos Aires: Editorial Labor S. A. Argentina.

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies