Estafa

L'estafa (frau) és un delicte contra la propietat o el patrimoni. En ocasions s'assimila al frau i l'engany (dolós), però encara que estiguin relacionats no es tracta del mateix ja que aquests últims solen formar part de l'entramat de l'estafa. D'acord a l'establert en termes generals pels diferents tipus de legislacions, el delicte d'estafa és descrit com un acte de dany o perjudici sobre la propietat o el patrimoni d'una altra persona. En general, els delictes d'estafa són considerats de menor gravetat que d'altres (tals com l'homicidi o l'abús sexual), però la varietat de tipus d'estafa fa que sigui possible realitzar tal nivell de dany a uns altres que les penes siguin extremadament altes per al criminal.

El nucli del tipus penal d'estafa consisteix en l'engany. El subjecte actiu del delicte es fa lliurar un ben patrimonial, per mitjà de l'engany; és a dir, fent creure l'existència d'alguna cosa que en realitat no existeix. Per exemple: se sol·licita el lliurament d'una bestreta de 500 euros com a entrada per a l'adquisició d'un habitatge en un conjunt residencial, immoble que no existeix.

El bé jurídic protegit és el patrimoni o propietat. Modernament es considera que el terme més apropiat és el de patrimoni, que consisteix en una universitat de dret (universitas iuris), que es constitueix per actius i passius. En termes generals, quan com a conseqüència d'un engany es produeix la disminució del patrimoni per l'aparició sobtada d'un passiu en detriment de l'actiu, s'ha lesionat el bé jurídic per mitjà d'una estafa.

N'existeixen diferents modalitats, ja que s'entén que l'engany es pot produir tant d'una manera activa (el més freqüent) com d'una manera passiva. El problema principal per entendre que un engany d'una manera passiva és qualificatiu d'estafa, és que l'engany ha de ser bastant com per produir un acte de disposició. Una actuació passiva (no informar, o no explicar alguna cosa) és difícil que provoqui un engany de tal magnitud.

En el dret espanyol es diferencia entre les estafes constitutives de delicte i les que constitueixen falta, estant la nota diferencial en el valor d'allò estafat. Per entendre tot això, cal un enteniment de la diferència entre delicte i mancada, que es troba en el fet que:

• Les faltes només es castiguen quan són consumades, això s'ha realitzat el resultat lesiu, ara bé aquesta regla no és absoluta, ja que les faltes contra les persones i contra el patrimoni es castiguen, també, quan són intentades. Les faltes són jutjades pel jutge d'instrucció i els delictes pel jutge penal.
• La reincidència només compta en els delictes, no les faltes. Com a regla la diferència bàsica està en la gravetat de la conducta: més greu delicte menys greu falta.

• Frau, consisteix en que una persona aprofitant-se de l'error o mitjançant enganys obtingui d'una altra un benefici, obtingui una cosa o un lucre.
• Frau bancari és l'ús de mitjans fraudulents per obtenir, diners, béns o altres propietats posseïdes o en poder d'una institució financera.
• Frau electrònic defineix als intents d'estafa a través d'un correu electrònic fraudulent (o pàgines web fraudulentes). Se sol·liciten dades i claus bancàries per accedir i realitzar transferències o cobraments indeguts. Se sol suplantar a autoritats.^[1]
• Frau telefònic és l'ús de mitjans telefònics per realitzar un frau. En ocasions és la pròpia trucada d'alta facturació la que és en si mateixa un frau. La majoria de les ocasions els fraus telefònics són de caràcter econòmic, contractes de viva veu sense conèixer realment les condicions, sol·licitud de claus i dades bancàries, canvis en subministraments davant ofertes desmesurades, ofertes amb bona aparença que després són una estafa o no resulta molt difícil cancel·lar la sol·licitud o contracte.^[2][3]

• Frau processal (Dret processal)

• Caro John, José Antonio. Diccionario de Jurisprudencia Penal:Definiciones y Conceptos de Derecho Penal y Derecho Procesal Penal extraídos de la Jurisprudencia. Grijley, 2007, p. 239-240. ISBN 978-9972-04-146-4. 
• Nuñez, Ricardo. Marcos Lerner Editora. Manual de Derecho Penal Parte Especial. 1999. ISBN 9509426806.